Publicitat
Publicitat

El gran carnaval

Per què l’educació arracona les humanitats

Les humanitats i les arts no només no es premien ni es potencien sinó que, com més deliberadament arraconades estiguin, millor. Cada cop són més excepcionals les vocacions no castrades en aquest terreny.

Demà és Nadal i molts pensaments s’arremolinen en aquests dies en què suposo que per culpa de la fisiologia, la manera com estem fets i programats els humans, ens veiem empesos gairebé irremeiablement a accions mentals de tall inconcret relacionades tant amb el passat -“fer balanç”- com amb el futur -“fer bons propòsits”-. Jo no puc evitar fer una mixtura de l’un i l’altre a l’hora de pensar en una cosa que em té especialment preocupat: l’educació. Fa uns dies vaig tornar a veure un vídeo extraordinari que estic convençut que li encantava al Carles Capdevila. Quan el veia sobre l’escenari parlant de l’educació, de l’ofici de mestres i professors, sempre pensava en la conferència que Sir Ken Robinson va fer l’any 2006 i que s’ha convertit en tot un referent per fer pensar sobre els models educatius que tenim i els que hauríem de tenir.

Do schools kill creativity? Així es diu la conferència. Robinson desgrana amb humor i amb un fabulós do de paraula les que al seu criteri són les disfuncions més rellevants de l’educació d’avui en dia. El títol resumeix perfectament quina és la disfunció principal: la castració sistemàtica de la creativitat dels alumnes. Només cal tenir una xerrada informal amb joves d’entre quinze i divuit anys per comprendre quin és l’estat de la qüestió: a les escoles i als instituts en què manen els criteris oficials i oficialistes, els plans d’estudis ortodoxos, el criteri que mana és la recerca d’eficiència, la satisfacció immediata, l’alineació amb la productivitat, l’èxit a qualsevol preu. S’educa els joves amb la mirada posada en el mercat de treball. Se’ls inculca que han de tenir una feina de seguida, una col·locació laboral que els injecti estabilitat i els faci pertànyer a una cadena social en què tot està programat.

Quina és la millor opció? O, més ben dit, quina és l’opció que es planteja als joves quasi com a única? Les ciències, esclar. Som on havíem estat abans, en aquells termes que tantes vegades hem sentit relatar als artistes que fan memòria sobre el seu passat: “Quan era petit els pares em deien que em deixés estar de voler ser actriu. M’havia de buscar una professió de profit”. Sembla com si no ens haguéssim mogut ni un mil·límetre. Fa uns mesos en un Salvados es parlava dels models de nova educació que algunes escoles estan implementant des de fa temps. Una noia de 16 anys confessava que el que més li agrada en aquest món és el teatre però que es disposava a abandonar-lo perquè el més possible és que escollir-lo com a professió no li proporcionés “feina estable”. Em sembla un testimoni terrorífic.

Les humanitats i les arts no només no es premien ni es potencien sinó que, com més deliberadament arraconades estiguin, millor. Cada cop són més excepcionals les vocacions no castrades en aquest terreny. Ken Robinson explica en la seva conferència una anècdota sensacional, la de la nena que estava dibuixant i els seus pares s’apropen a interessar-se per ella:

-Què dibuixes?

-Déu.

-Home, vols dir? Però si ningú sap com és.

-Ho sabran d’aquí un minut.

Només aquest diàleg ja concentra les essències troncals de què és i com és d’important la creativitat en els nens, adolescents i joves. És part consubstancial de la seva manera de ser i d’estar en el món. Hi ha dues pel·lícules que això ens ho expliquen de meravella. Una és un documental, es diu Ser i tenir (2002) i és obra de Nicolas Philibert, que relata la vida quotidiana dels alumnes d’una escola en un petit poble francès. L’altra és Avui comença tot (1999), en què el gran Bertrand Tavernier -en el terreny fronterer entre ficció i realitat- se submergeix en la relació diària d’estimació i confiança entre professors i alumnes en un context de gran conflictivitat laboral.

Em preocupa pensar en aquests films i mirar-me després el dia a dia que ens envolta. L’espiral ultraliberal que assota el món sosté l’aberració absoluta de considerar el mestre una figura prescindible, un simple coach per si internet no és suficient per al nen. Això es va explicar en un capítol d’ Economia en colors, per exemple. I per si no n’hi hagués prou, hem de suportar personatges -es fan dir polítics- que es freguen les mans maquinant com espatllar models educatius sens dubte perfectibles però que haurien d’estar fora de l’abast de les seves ideologies tinyoses. 

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT