Hi ha molta hipocresia, molta doble moral, en el cas de l’humorista Rober Bodegas i el seu monòleg sobre els gitanos que tanta polseguera va aixecar fa uns dies. Després de rebre unes quantes dotzenes d’amenaces de mort, Bodegas va retirar el vídeo del monòleg -no costa gens trobar-lo a internet- i va demanar disculpes d’aquella manera que ara està tan de moda: “Si algú s’ha pogut sentir ofès, li demano perdó”. Perdó, sembla ser, per un suposat racisme, per la perpetuació dels tòpics pejoratius que, encara avui, acompanyen la raça gitana. No sé si Bodegas és racista. ¿El seu humor quan va parlar dels gitanos era racista? És possible. Com són racistes o etnicistes els acudits sobre serbis -busqueu per la xarxa: n’hi ha per donar i vendre-, sobre catalans, sobre els habitants de Lepe o sobre els negres, els musulmans, els jueus i els armenis. Igual com són homòfobs els acudits sobre homosexuals, masclistes els acudits sobre homes i dones i classistes els acudits sobre empleades de la neteja. I agressius -o el que vulgueu- els acudits de nazis. Molt bé, i què?

Per a això serveix, entre altres coses, l’humor, no? Per subvertir esquemes, per colpir-nos, per estimular-nos el criteri, el bon i el mal gust, per confirmar les nostres creences i refutar les que no són nostres i no ens agraden. I aquí s’ha de quedar. Quin sentit té fer-ne polèmica, d’això? Vivim en temps de temes proscrits. Aquell humor que no ens agrada o trobem repulsiu immediatament passa a ofendre’ns. ¿Que hem d’anar en contra del racisme, de l’homofòbia, del classisme i de tota actitud tòxica? I tant que sí. ¿Però això significa tenir alienada, capturada, segrestada la capacitat de discernir, de calibrar, de mesurar què és una ofensa i què és, per exemple, una incitació a pensar sobre què és una ofensa? ¿Això vol dir que el monòleg de Bodegas m’agrada? No té cap rellevància el que li agradi o li desagradi a algú! Ho dic per aquelles construccions argumentals del tipus: “A mi no m’agrada el que diu Bodegas, però opino que s’ha de respectar la llibertat d’expressió”. Pur fum discursiu.

És com els casos de Valtonyc, Pablo Hasél i Willy Toledo. Als dos primers amb la música i al tercer amb la seva incontinència verbal, se’ls en va anar l’olla, es van passar, se’ls va indigestar la capacitat metafòrica, el sostre de les llicències poètiques. I què? Poden anar a la presó. De veritat? Segurament, d’acord amb el pas del temps, amb l’evolució de les sensibilitats variables, no em farà gràcia sentir un acudit “ de mariquitas ” de l’Arévalo o el de “ mi marido me pega ” de Martes y Trece. No em farà gràcia i potser em generarà rebuig. Molt bé, d’acord. I què? Sabré posar-los en context, sabré entendre la gradació de l’humor a què pertany. No se m’acudirà mai muntar un judici a les xarxes socials, ni una lapidació pública, ni encara menys una amenaça de mort.

Als neandertals de la ultradreta no els agradava l’humor d’El Papus i els van enviar una bomba. Als de Charlie Hebdo ja sabem què els van fer. Hi ha algunes portades del setmanari francès que a mi em semblen molt desafortunades. Què fem? Segrestar-les? Enviar-los anònims amb amenaces? No, senzillament entendre que hi ha moltes maneres de veure les coses. I que l’humor, la ironia i el sarcasme molt sovint flirtegen amb la manca de respecte. Per això són incòmodes. Per això ens fan pensar.

Recordeu Borat? Aquella pel·lícula, irreverent al quadrat, en què Sasha Baron Cohen interpreta un ciutadà del Kazakhstan barrut, malparlat, insolent, ofensiu, porc, dèspota, racista, masclista, nihilista... Un personatge pel qual pots sentir una comprensible repulsió i alhora trencar-te de riure per la manera que té de provocar-nos, de vorejar l’abisme de la més radical incorrecció política. Va ser prohibida a tots els països àrabs excepte al Líban. Acabarem així? 