“Jo decidia quina informació confidencial havia de tenir  el president Aznar i quina no”

Entrevista

“Jo decidia quina informació confidencial havia de tenir el president Aznar i quina no”

Jorge Dezcallar és, com a bon diplomàtic, l’amabilitat feta persona, algú capaç de seduir personatges tan diferents com Aznar i Bill Clinton.

“Jo decidia quina informació confidencial havia de tenir el president Aznar i quina no” / PERE TORDERA

¿Ha escrit ‘El anticuario de Teherán’ com una reivindicació del paper de la diplomàcia?

Sí, no un llibre de memòries dels que s’escriuen aquí, aquells que diuen “Em vaig aixecar a aquella hora i vaig dinar amb aquell senyor, etc.”, que són insuportables. És un recull de coses que m’han passat, és allò de Borges: " El pasado y el recuerdo de mi pasado es lo mismo ”. Hi estic d’acord. Soc molt sincer amb el que explico, aquell senyor Dezcallar existia i explica el que li va passar…

Vostè ve d’una família aristocràtica amb vincles amb l’Estat. Hi ha hagut dos Dezcallar alcaldes de Palma, el seu pare era militar…

El meu pare és d’aquells a qui la guerra va canviar la vida. Volia ser enginyer, i la guerra l’enganxa a Saragossa. Entra a l’exèrcit i ja no en surt.

Hi ha la idea que l’aparell exterior espanyol està copat per l’aristocràcia i les grans famílies de l’alt funcionariat…

En el meu cas és veritat. El meu avi era marquès i una persona amb possibilitats, però no hi havia antecedents diplomàtics a la família. Bé, vaig tenir un avi, per part de mare, que va voler ser diplomàtic, però son pare no li va deixar ser-ho. Aleshores és veritat que en aquell temps els diplomàtics no cobraven, s’ho pagaven tot de la seva butxaca, llavors havien de ser persones amb diners. Afortunadament tot això ha canviat.

¿Ha canviat molt la carrera diplomàtica des que vostè hi va entrar l’any 1973?

Sí, abans estava més centrada en la política, i ara ho està més en les relacions amb la premsa i l’economia. Jo he dedicat més temps a qüestions econòmiques que a una altra cosa. Una funció important d’un ambaixador és crear llocs de treball, ajudar les empreses. A mi m’agradava molt fer contactes i ajudar a obtenir una licitació. Recordo quan era ambaixador al Marroc, on la seguretat jurídica és perfectament descriptible, que quan no podia arreglar un problema trucava al primer ministre o a un conseller del rei, encara que fossin les dues de la matinada. Tenies la capacitat de fer coses.

Vostè comença la carrera diplomàtica quan Franco encara és viu...

És que Franco formava part del paisatge. I jo volia ser diplomàtic des que tenia 12 anys. Recordo que en el meu primer destí, a Polònia en plena Guerra Freda, discutíem mentre bevíem vodka amb opositors, i ells em deien que nosaltres també teníem una dictadura. I jo responia que sí, però que la meva s’acabaria, i la seva no. I em donaven la raó. El franquisme no podria continuar sense Franco.

L’aparell exterior franquista era més obert?

Jo no era del Partit Comunista, però amb mi van entrar almenys dos que ho eren. La meva família, que era de dretes de tota la vida, era molt antifranquista. Era monàrquica. I quan jo tenia deu anys recordo que hi havia un campament naval, i jo volia anar-hi perquè tots els meus amics de l’escola hi anaven i m’agradaven els barcos. Però el meu pare va dir: “Amb la Falange, tu? De cap manera”. El meu pare odiava els falangistes.

Quines són, per la seva experiència, les virtuts que es necessiten per ser un bon diplomàtic?

La més important és la discreció. I llavors l’entusiasme sense arribar a un excés de zel, que deia Talleyrand, per pensar que pots ajudar a millorar el món. I això s’entén si mirem el que està passant a Síria, que és un fracàs de la diplomàcia.

Hi ha el clixé dels diplomàtics que viuen en un món de luxe i glamur, en còctels i recepcions…

La gent no s’adona que això forma part de la feina. Si després de vuit hores surts de l’oficina i has d’anar a dos còctels i un sopar, i així cada dia, doncs és pesat, perquè jo voldria ser a ca meva, amb un bon llibre, escoltar música... Però en els còctels és on coneixes gent, t’arriben informacions, fas amistats, intercanvies telèfons...

Vostè defensa la importància del sentit de l’humor en la diplomàcia.

Ens aniria molt millor a tots amb una mica més de sentit de l’humor. I a Espanya en tenim poc. El que m’agrada dels Estats Units és que es fa política amb humor. Tu no pots fer un discurs públic sense començar amb una broma i fer dos acudits. Aquí no, aquí tot és seriós, frases que semblen esculpides en pedra. En fi, el caràcter nacional…

Quin és el dirigent internacional més simpàtic que ha conegut?

Bill Clinton. A l’Argentina tenen una paraula que m’agrada molt que és entrador. Vol dir que és una persona que cau bé, que entra bé, i Bill Clinton és un entrador. Clinton i Adolfo Suárez són les persones amb més carisma que he conegut.

Va conèixer Suárez?

Jo era dels que quan el van nomenar vaig pensar: “Quin error, quin immens error”. Perquè era algú que venia del Movimiento. I quan va venir a Nova York, l’any 1976, jo era el darrer a la filera de recepció, i quan em va donar la mà vaig tenir la impressió que aquell home havia travessat l’Atlàntic només per saludar-me. Això és el carisma!

Quins presidents espanyols han tingut una visió exterior?

Claríssimament dos: Felipe i Aznar. De manera diferent però tots dos tenien una visió a 10-15 anys, una política exterior clara. Felipe buscava l’encaix en l’eix franco-alemany, i Aznar, que no es va entendre amb Chirac, el va buscar amb Blair i Bush. Era una opció que li va sortir malament, però almenys era una opció.

Al llibre parla dels ministres amb qui ha treballat. Parla bé de Francisco Fernández Ordóñez, molt bé de Josep Piqué, però en canvi no gaire bé de Javier Solana…

Solana és l’espanyol amb més projecció internacional que hi ha hagut, el que passa és que per a mi és una persona insegura. Quan sorgia algun problema i Ordóñez em demanava opinió, jo li exposava diverses opcions, cadascuna amb els seus pros i els seus contres. Fer-li això a Solana equivalia a sortir per la finestra. Li havies de donar una sola opció, i llavors pregar perquè sortís bé. Un dels seus col·laboradors al ministeri em va explicar que li feien un dossier de premsa especial per a ell, només amb notícies bones...

Però, com tot diplomàtic, vostè el que volia era una ambaixada. Amb quina es queda?

Amb el Marroc. Felipe González em va dir una vegada: “L’ambaixada més important que tenim és Washington, però la més sensible és Rabat”. Tenies la sensació de ser una gran potència. I això és molt agradable. Allà tenia ministres sopant a ca meva cada dia, parlava amb el primer ministre, amb consellers del rei o amb el rei mateix.

Com passa un diplomàtic com vostè a ser responsable dels serveis secrets, del CNI?

Això l’hi hauries de demanar a José María Aznar.

I per què creu que li va proposar el càrrec?

No ho sé, crec que em va veure treballar al Marroc. Ell llegia els meus informes, li vaig organitzar un dinar a la Moncloa amb els empresaris més importants del Marroc i va quedar content.

Hi ha molta literatura al voltant dels serveis secrets. Un s’imagina que vostè devia rebre informes cada matí sobre tot i sobre tothom.

Miri, quan vaig deixar el centre em vaig passar tres mesos sense llegir diaris ni veure informatius. Tenia tal excés d’informació que no podia més. Van ser anys de treballar set dies a la setmana i 24 hores al dia. Anava el cine i em feien fora a mitja pel·lícula, anava a jugar a golf i em passava el mateix, anava a la platja i venia un senyor amb uns papers, a part que tenia un paio al costat sempre amb una pistola mentre em banyava. Allò era molt dur. Però va ser apassionant. I sí, t’assabentaves de moltes coses... [Insinua un mig somriure.]

¿I aquesta informació després l’hi transmetia al president del govern?

Primer havia de garantir que era informació verídica. I després de contrastar-la hi havia informació confidencial que li passava i informació que no li passava. Jo decidia què havia de saber i què no.

Com?

Esclar. Perquè el president no té per què saber-ho tot, i hi ha coses que si les sap el poden comprometre. La responsabilitat ha de parar en algun lloc, has de posar barreres, i hi ha coses que un ha d’assumir la responsabilitat de fer-les i no passar-la a altres persones. I la millor manera de no traspassar-l’hi era que no ho conegués.

Així és com funciona l’Estat profund, no?

Jo li vaig dir a Aznar el primer dia que jo concebia el servei d’intel·ligència com un servei d’estat, amb lleialtat al govern, però al marge de la lluita política partidista. I ell ho va acceptar.

L’objectiu prioritari aquells anys era ETA?

Absolutament. Estàvem obsessionats amb ells. Durant el meu mandat ETA va matar set persones. Era molt dur. Vam fer una bona feina perquè durant els meus anys els presos d’ETA van passar de 500 a 700. Quan es deia allò de “Ha sigut detingut en un control rutinari…”, què collons, potser portàvem sis mesos perseguint aquell paio!

Vostè va aconseguir el suport de la CIA per lluitar contra ETA. Què va fer la CIA?

No puc explicar gaire cosa sobre això, només que vaig demanar que ens ajudessin amb els seus sistemes de control de comunicacions i internet. Però això no va ser el més important, sinó l’efecte que la notícia va aconseguir: allò que els etarres es pensaven que feia la CIA. Van començar a pensar que els escoltaven dins de les herriko taberna... Però del CNI no en puc parlar...

Vostè ho deixa just després dels atemptats de l’11-M. Té una espina clavada?

Va ser el dia més terrible de la meva vida.

¿Els serveis secrets no van detectar la cèl·lula perquè estaven massa centrats en ETA?

No. A partir de l’11 de setembre del 2001 vam començar a enfocar-nos cap al jihadisme, el que passa és que això porta temps. Necessites especialistes, crear una xarxa de contactes, d’informadors, d’agents, de gent que entengui el que estàs captant per telèfon. Amb els etarres era molt fàcil, o parlaven en basc o en castellà, però en aquest cas havies de parlar àrab dàrija, tadjik, paixtu i mil dialectes més. A mi em van criticar perquè posava anuncis als diaris per buscar traductors d’idiomes estranys, però és que no en teníem! I els atemptats ens van agafar en plena transformació.

Tota la vida treballant per la marca Espanya i ara té crisi reputacional per Catalunya...

No arriba a tant.

Però les imatges de la intervenció policial de l’1-O han tingut impacte…

No hi ha dubte que això no va ser bo, però crec que la imatge d’Espanya va patir més amb la crisi econòmica del 2007. Ara la gent segueix amb incredulitat, després amb perplexitat i finalment amb preocupació tot el que està passant. Ho dic pels meus amics estrangers. “Arreglin-ho. ¿Com pot ser que hi hagi gent contra una Constitució i unes lleis?”, em diuen. O que com es pot iniciar un procés tan seriós com aquest només amb la meitat de la població. Ara bé, dit això, jo crec que el govern, i ho puc dir perquè estic jubilat, ha fet una bona feina a l’hora d’explicar als altres governs la seva visió del problema, i cap estat ha reconegut l’autoproclamada independència. Però al mateix temps és veritat que jo crec que la batalla davant l’opinió pública internacional l’estan fent millor els independentistes. Sincerament ho penso.

A vostè li preocupa aquest tema?

Em preocupa el fet que aquest problema s’està emportant un excés d’energies del govern central que es podrien dedicar a altres coses. En aquest moment que França i Alemanya s’aproximen, que el Regne Unit se n’ha anat i que Itàlia està amb els seus problemes interns, Espanya hauria d’estar en el nucli dissenyador de l’Europa del futur.

Com deia Andreotti, ¿‘manca finezza’ per resoldre el tema català?

Molta, molta finezza. A veure, si Fraga i Carrillo es van posar d’acord durant la Transició, que ara no em diguin que els polítics actuals estan més lluny del que ho estaven aquells. S’ha de buscar un acostament, perquè és en benefici de tots, perquè si no no hi haurà sortida. Bé, sempre pots donar-te cops de cap contra la paret...

A Madrid hi ha un rebrot del nacionalisme espanyol i alguns sectors acaricien la idea de renacionalitzar Catalunya...

Si es fa això crec que serà un gran error. És veritat que hi ha gent que pensa això, i també és veritat que aquest grup creixerà com més es mantingui aquesta situació. S’ha d’anar amb molt de compte amb el nacionalisme espanyol. Jo crec que, malgrat la presència de banderes, que ja no són un símbol franquista i això és positiu, encara no s’ha despertat. Encara no. La gent a Madrid el que està és farta, comença a haver-hi un gran cansament, un sentiment de ja n’hi ha prou, de parlem i trobem una solució. Uns diuen: “Hem d’acabar amb això perquè aquest sistema [l’autonòmic] no funciona”. Jo crec que són molt minoritaris, afortunadament. I molta gent diu: “Hem d’arreglar-ho”. I això és el que penso. Jo no estic d’acord amb la independència, en absolut, però crec que quan hi ha dos milions de catalans que no estan d’acord amb alguna cosa, s’ha de parlar amb ells. Mirem a veure si ens podem entendre. Una resposta judicial és necessària, però no suficient.

Més continguts de

El + vist

El + comentat