Actualitat del racisme

Veig les imatges de l’assassinat de George Floyd i em retronen al cap moltes d’altres que hi tinc incrustades. Veig les imatges de les protestes, les manifestacions, el descontentament, la impotència, la lògica ira de qui se sent desprotegit, ultratjat, menyspreat per un president tarat i el sistema putrefacte que li ha permès arribar on ha arribat. Quin dolor, quina desolació, saber que el racisme no tan sols no desapareix, no s’eclipsa, sinó que repunta, que puntua, que està de moda i que hi ha partits polítics que el porten al programa electoral.

Veig tot això i el cap se me’n va cap al cine. Fa pocs dies, sense tenir gaire present el cas de George Floyd, vaig tornar a veure Infiltrado en el KKKlan, la fantàstica pel·lícula de Spike Lee sobre el cas real d’un policia negre que va trolejar els membres del Ku Klux Klan, se’ls va passar per l’arc del triomf i els va deixar com el que són, una banda de tarats, d’ignorants, de mals bitxos. I quin final! Trump, Charlottesville, les marxes de nazis... Tanta brutícia, tanta immundícia, tanta ideologia podrida. I Lee, sempre lúcid, sempre valent, els retrata sense por, de manera implacable. Quin cineasta tan magnífic, roda com els àngels, narra com el millor dels novel·listes, aprofundeix en tot allò que explica. No em puc treure del cap La última noche, quina manera de parlar de l’11-S sense ni tan sols esmentar-lo.

I recordo també Crema Mississippi, aquella història d’odi, de policies honestos i corruptes, de ràbia continguda en temps de l’apartheid. Em va impressionar la creació del gran Gene Hackman. Fa anys que no la veig. La tornaré a veure aviat i segur que serà colpidora la sensació que allò no és passat, ni molt menys. La certesa que el món no va bé, que ens governen individus molt poc preparats, negats per a la intel·ligència emocional, malalts d’odi, infectats d’èxit i de competitivitat. D’aquí al racisme hi ha mig pas. O menys.