COMPANYS DE VIATGE

L’elegància del perdedor

Tal vegada les millors novel·les de Raymond Chandler són 'El somni etern' i 'El llarg adeu'

RAFAEL ARGULLOL
RAFAEL ARGULLOL Escriptor i professor d'humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona

El cinema negre clàssic té semblances rellevants amb la tragèdia grega: un començament fulminant en el qual es dibuixa tota la seva línia argumental; una exposició de caràcters gens maniquea; un desenllaç envoltat de clarobscurs. Però perquè aquell cinema existís va necessitar el suport de textos literaris excel·lents que havien donat una nova dignitat al gènere negre. Molts autors van escriure relats adaptats al cinema o van treballar directament per a Hollywood. Raymond Chandler en va ser un dels més notables, al costat de Dashiell Hammett, del qual es confessava directe admirador. Hammett és un crític social més àcid, mentre que Chandler és més sarcàstic, fills tots dos del clima creat per la Gran Depressió.

Raymond Chandler, americà educat a la Gran Bretanya i instal·lat finalment a Califòrnia, tenia un bon coneixement de la tradició literària. Va passar bona part de la seva vida treballant com a empleat de banca i escrivint contes pulp, narracions populars sobre històries criminals. Així va educar l’estil coratjós, sec i tallant de les seves grans narracions, les que giren al voltant del detectiu Marlowe, la seva gran criatura literària. Marlowe, que al cinema ha adoptat el rostre d’actors com Humphrey Bogart o Robert Mitchum, és un tipus lúcid i desencantat que sovint porta les coses al límit. La cara de Bogart i, especialment, la de Mitchum servien a la perfecció per a aquest propòsit.

Tal vegada les millors novel·les de Chandler són El somni etern i El llarg adeu, obres en les quals s’exposa amb cruesa i sarcasme el predomini d’un món dominat pels diners i la hipocresia social. L’especialitat de Marlowe són les classes altes californianes, en la carn de les quals entra amb un bisturí acerat posant en relleu les seves traïcions i deslleialtats. No obstant això, enmig del caos d’amistats truncades i amors impossibles el que més destaca en Marlowe no són els seus triomfs detectivescos sinó la seva elegància com a perdedor. Com diria Graham Greene, “qui perd, guanya”.

El + vist

El + comentat