Ara que la mascareta és una imposició i que al seu voltant apareixen debats, val la pena remuntar-se en la història per entendre que la seva existència no només ha estat envoltada de gèrmens sinó de dubtes, confusions i discrepàncies. Va ser Plini el Vell qui, al segle I dC, va deixar constància documental en la seva enciclopèdia d’uns tapaboques que utilitzaven els miners del cinabri. Com que el cinabri contenia pols tòxica de mercuri es fabricaven aquests protectors amb les bufetes d’animals. Al Renaixement seria Leonardo da Vinci qui recomanaria l’ús de draps humits sobre la boca i el nas per impedir la inhalació d’elements infecciosos.
Amb les llargues epidèmies de pesta que s’esdevenen a Europa a partir del segle XIV apareix una mascareta protectora que es convertirà en una al·legoria del terror d’aquella malaltia. Els metges, a part d’una indumentària tètrica, duien una mascareta coneguda com a bec d’ocell. Una màscara rígida de color blanc amb forma de bec d’ocell i unes ulleres incorporades per protegir els ulls. La prominència del bec ajudava a mantenir la distància amb el malalt i utilitzaven l’interior per posar-hi herbes aromàtiques o encens. En realitat, aquella màscara no protegia, però aleshores es creia que els elements infecciosos estaven vinculats a la pudor, de manera que perfumar l’aire que es respirava evitava la malaltia. La màscara era tan sinistra que va adquirir la funció d’amulet per allunyar els temuts miasmes. A Itàlia la vestimenta del metge de la pesta es va convertir en una disfressa molt popular i actualment la màscara de bec d’ocell és de les més comunes a les botigues de souvenirs de Venècia.
Al segle XIX, quan la ciència comença a identificar els microbis i desenvolupar una teoria més sòlida al voltant dels gèrmens, es generalitzen múltiples tapaboques que sovint no eren altra cosa que mocadors lligats al voltant del coll amb la finalitat d’evitar estossegar sobre el malalt durant les intervencions quirúrgiques.
El 1910, amb la greu pesta pneumònica de Manxúria, a la Xina, un doctor de Malàisia va provocar un punt d’inflexió en el desenvolupament de la mascareta. Wu Lien-teh reivindicava que la malaltia es propagava a través de l’aire i no pas de les picades de puça. Per això va dissenyar unes mascaretes amb materials més densos i econòmics que es penjaven de les orelles. De seguida en van qüestionar l’eficàcia, especialment un doctor francès, Gérald Mesny, un home molt escèptic a l’hora de fer servir la mascareta que el va humiliar públicament amb comentaris racistes i menyspreant el seu invent. Mesny va morir dos dies més tard infectat per la pesta. Un fet clau perquè tothom entengués la veritable eficàcia de l’invent. La grip espanyola a Europa també va generalitzar l’ús de mascaretes entre la població. El fotoperiodisme demostra que no hem sigut els primers a lluir-les en la nostra vida quotidiana.
Tots hem entès la importància de portar mascaretes però no la rellevància de com llençar-les. Els carrers, els carros del súper, les platges i la costa marítima estan plens de mascaretes usades i abandonades. A part del coronavirus, tota mena de gèrmens hi queden retinguts i s’escampen pel medi ambient. Han hagut de passar molts segles i s’han hagut de cometre molts errors per entendre l’eficàcia de les mascaretes. Quants en caldran per aprendre-les a llençar on pertoca?
