CAPS I PUNTES

El raval de la rumba

"Pretenia ser una visita improvisada al cor de la ciutat però aviat va ser evident que el Gopa es movia prou bé per aquells carrers atapeïts de negocis portats per compatriotes seus"

La festa és al carrer de la Cera, tot i que resulta extensible a tota la comunitat gitana de Barcelona. En aquest emblemàtic carrer del Raval s’han inaugurat dos murals dels quals es parlava des de feia temps. Dues planxes d’acer de 12 metres d’altura i 1,5 d’amplada que, situades en dues parets mitgeres, expliquen la història de la rumba catalana. Les vaig anar a veure fa alguns dies amb la traductora Núria Pujol i l’advocat en drets humans Gopakumar Kapoor, que havia estat a Barcelona impartint un seminari.

Pretenia ser una visita improvisada al cor de la ciutat però aviat va ser evident que el Gopa es movia prou bé per aquells carrers atapeïts de negocis portats per compatriotes seus. Li vaig explicar que ens trobàvem en un dels tres enclavaments gitanos més importants de la capital catalana, la barriada del Portal, dita així per la proximitat amb el desaparegut portal de Sant Antoni. En aquell indret, un sol carrer és quasi un barri sencer. Incrustats en un veïnat paio, els habitants del carrer de la Cera eren descrits per Manolo Vázquez Montalbán, fill del veí carrer d’en Botella, com els més elegants de la ciutat. Gitanos benestants que es dedicaven a la venda de roba, amb un català castís de bon escoltar. Montalbán descrivia les fogueres de Sant Joan d’aquell indret: “La quitxalla gitana apilonava fustes velles a la cruïlla del carrer de la Cera amb el carrer de la Botella. Aquella era la foguera gitana. Uns metres més enllà, a la plaça del Pedró, la mainada paia hi apilonava també fustes velles per a la seva foguera blanca. I al voltant d’aquesta foguera blanca brollava una alegria continguda, silenciosa, basada en la lluïssor dels ulls i en la calor freda de les flames i la serena. Aquesta alegria blanca no tenia res a veure amb la que s’aplegava al voltant de la foguera gitana, necessàriament més petita, donades les dimensions de la cruïlla. A la porta del bar Moderno, els gitanos utilitzaven arcans, deslluïts tamborets de fusta a la manera de timbals plens de ressonància”.

Encreuament i mixtura

El Gopa em mirava divertit mentre li explicava que els gitanos procedien del seu país, i reia quan jo feia fotografies d’aquells murals dedicats a la rumba catalana. Ignoro si el nostre amic indi va entendre la meva explicació sobre l’origen d’aquest estil musical mestís, barreja de ritmes flamencs (com el tanguillo i el garrotín ) i la música caribenya, que en acabar la Guerra Civil es van començar a fusionar i a influir mútuament. Com tot producte fruit de l’encreuament i la mixtura, a la rumba li resulta complicat establir la seva pròpia paternitat, reclamada tant pels gitanos del Portal com pels de Gràcia i, fins i tot, pels de Lleida. Els inventors d’aquest gènere híbrid són diverses persones, i aquesta és precisament la gràcia de les dues escultures d’acer, que inclouen pioners com l’Orelles i l’Onclo Polla i grans figures com Antonio González el Legañas i el seu fill, el Pescaílla, que cada nit triomfaven a la taverna del Charco de la Pava del carrer d’Escudellers. O d’en Peret, que va aprendre el toc al bar Neptuno de la ronda Sant Pau i al bar El Salchichón del carrer de la Cera. O del Gato Pérez i els gitanos de la plaça del Raspall, que es reunien al bar Resolís. O del Príncipe Gitano, que freqüentava el bar Las Cañas d’Hostafrancs. I acaba amb els alumnes avantatjats com els Amaya, el Petitet, Rumba Tres, els Sabor de Gràcia, els Gipsy Kings, els Manolos i els Estopa. Llavors ens vam fixar en la frase: “ Es preferible reír que llorar ”. Quan li vam traduir al Gopa es van trencar les barreres culturals: un missatge així l’entén tothom. I, durant uns segons, tots tres ens vam sentir a casa. 

Etiquetes

Més continguts de