PERFIL

Qui és en realitat Paris Hilton?

Aquesta setmana s’ha estrenat a YouTube ‘This is Paris’, un documental que trenca amb la imatge estereotipada de Hilton, pionera entre les ‘influencers’ i icona de la superficialitat
Qui és en realitat Paris Hilton? / Getty
lana Kaplan / The New York Times

P aris Hilton seu amb les cames plegades al llit de casa seva, a Beverly Hills, i porta una dessuadora turquesa amb caputxa. Sembla relaxada. No hi veiem els amaneraments que durant dues dècades han caracteritzat la seva imatge pública: la veu fràgil de nena, els vestidets amb lluentons, el posat fingit de bleda i l’opinió que tot el que “mola” és “ hot ” (sexi).

“M’he construït aquesta mena d’escut i aquest personatge gairebé per amagar-m’hi al darrere, perquè m’han passat tantes coses que ja no vull pensar-hi més”, diu Hilton, de 39 anys, en una conversa per Zoom. Darrere seu hi ha un mirall imponent il·luminat per un mar de llums led que es refracten com diamants a la seva cabellera platí.

Hilton ja existia abans que hi hagués influencers, una bonica pàgina en blanc en què es podien projectar tota mena d’idees i publicitat de marques. Ha sigut la celebritat que deu gran part del que és ara -o potser tot- a un vídeo sexual. Ha sigut la cara dels mòbils Sidekick (i la víctima d’un hackeig del seu Sidekick, que va exposar al públic la seva vida personal). Ha sigut una estrella de realities que s’aventurava a provar sort amb el treball manual, tot i ser rica. Ha gravat cançons, ha treballat de model, ha aparegut en festes, ha fet cameos a la televisió i ha escrit un llibre donant consells. L’han criticat sense pietat i l’han desqualificat perquè només era “famosa pel fet de ser famosa”.

Al marge de si en aquella època era merescuda o no aquesta afirmació, el cert és que ara costa mantenir-la. Viatja més de 250 dies a l’any pel món per fer de DJ i, segons diuen, guanya un milió de dòlars per concert. Supervisa més de 19 línies de productes, com ara fragàncies, roba i accessoris. I, a més, en aquests moments hi ha tants famosos només pel fet de ser famosos que sembla una pionera venerable més que no pas una dona frívola i poc digna de tenir en compte.

Ara, a més, està disposada a parlar del passat. Aquesta setmana s’ha estrenat a YouTube el documental This is Paris. Té com a objectiu trencar la imatge que es va forjar els primers anys d’aquest segle i centrar-se en la dècada anterior a la seva fama.

Hilton explica que li va donar a la directora, Alexandra Dean, tot el control creatiu de la pel·lícula: “Em va resultar molt difícil perquè estic molt acostumada a controlar-ho tot. I en aquest cas, vaig haver de renunciar a aquest control i deixar que ho fessin servir tot”.

A la pel·lícula hi ha moments d’opulència -vols per tot el món, rengleres de vestits i sabates amb talons d’agulla i armaris plens de joies que no s’ha posat mai-, i no dubta a recordar-nos que “mai l’han fotografiat dues vegades amb la mateixa roba”.

Però el nucli del documental és un trauma que ve dels anys que Hilton va passar en internats per a adolescents problemàtics. L’últim va ser la Provo Canyon School, un centre d’atenció psiquiàtrica a Utah, on va passar 11 mesos.

“S’imaginaven que era un internat normal, perquè és així com el presenten als pares i la gent que porta els fills a aquests llocs”, explica Hilton parlant dels seus pares, Kathy i Rick Hilton. Abans de fer aquesta pel·lícula, mai havia explicat a la seva família el que li va passar en aquest centre.

En aquest documental, Hilton recorda que, la nit que la van portar a Provo, la van treure del llit a la força, com si la segrestessin. Diu que a ella i als seus companys els donaven habitualment unes pastilles misterioses i, quan Hilton es negava a prendre-se-les, la tancaven sola i sense roba, de vegades durant 20 hores. També acusa els professors i administradors de maltractaments psicològics, verbals i físics. “Era com viure a l’infern”, afirma.

El centre escolar assenyala a la seva web que va canviar de propietaris el 2000, quan Hilton ja no n’era alumna. Un representant de Provo ha afirmat que “no han aprovat ni promogut mai cap tipus de maltractament”. I afegeixen que “qualsevol sospita o acusació de maltractament es notifica immediatament a les autoritats estatals, a les forces de l’ordre i als serveis de protecció de menors”.

Durant els anys següents, Hilton ha hagut de lluitar amb els malsons i ha defugit la teràpia, perquè representava un paper important en els programes de tractament dels internats. “Després de passar per Provo i altres centres semblants, vaig arribar a la conclusió que els psicòlegs que hi havia allà no eren bones persones -diu-. No hi he confiat mai de la vida”.

Aquesta experiència també li va fer perdre la confiança en altres tipus de relacions. Al documental la podem veure instal·lant programes espia a casa seva abans que el seu nòvio s’hi quedi sol mentre ella és fora de la ciutat: “Tot plegat va afectar les meves relacions, perquè jo no sabia què era l’amor de debò i, quan t’han maltractat, gairebé t’hi acostumes i et sembla normal”.

El que va passar després va reforçar aquesta idea. Quan el 2003 es va filtrar, sense el seu consentiment, un vídeo sexual d’ella i el seu ex Rick Salomon, la filmació va aixecar molta polseguera i a ella la van ridiculitzar”.

Me n’alegro que se sàpiga que no soc una rossa curta de gambals”

“Que traguessin això, un moment tan privat, i que tothom ho veiés i se’n rigués com si fos una mena d’espectacle, em va traumatitzar”, explica. Tot i així, en un cert sentit, aquesta publicitat va donar impuls a la seva carrera professional com a alguna cosa més que una rica hereva, i li va obrir les portes per participar en realities i altres activitats. Kim Kardashian West, la seva amiga i antiga ajudant, va seguir el mateix camí cap a la fama: “No podria estar més orgullosa de tot el que ha aconseguit”, diu Hilton.

This is Paris, que en un principi s’havia d’estrenar al Festival de Cine de Tribeca a l’abril, és un dels pocs documentals i sèries distribuïts pels gegants de l’ streaming aquests últims anys. Taylor Swift, Demi Lovato, Justin Bieber i els Jonas Brothers s’han unit a Hilton i ens ofereixen també una “visió íntima” de la seva vida.

No cal dir que, segons quina sigui la implicació de les celebritats en aquests documentals, una narració convincent pot ser la manera de construir o defensar la seva imatge pública.

Susanne Daniels, directora de continguts originals de YouTube, diu que no veu aquests documentals dels famosos com una “defensa”: “Saben que la seva imatge és complexa i, en un moment donat, estan disposats a compartir totes les complexitats que els han portat a prendre les decisions que han pres. Fins a cert punt es pot considerar fins i tot un acte valent”.

Ara Hilton espera posar la seva marca al servei del bé. Vol denunciar les institucions que administren un tractament psiquiàtric cruel als menors i ho farà col·laborant amb exalumnes que han passat per experiències semblants a la seva. Tal com diu: “Dedicaré gran part de la meva vida a fer el que calgui per contribuir a fer-ho realitat i aconseguir que es tanquin aquests llocs”.

Ja no li interessa interpretar un personatge: “Me n’alegro que se sàpiga que no soc una rossa curta de gambals. El que passa és que ho fingeixo molt bé”. 

Traducció: Lídia Fernández Torrell
Copyright The New York Times