La recerca del moviment perpetu

'La danse' [La dansa], Henri Matisse (1869-1954)

RAFAEL ARGULLOL
RAFAEL ARGULLOL Escriptor i professor d'humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona

CADA LLENGUATGE ARTÍSTIC TÉ, PER DIR-HO AIXÍ, ENVEJA DELS ALTRES LLENGUATGES. La literatura sempre ha volgut ser música i pintura; la música ha aspirat a expressar-se amb paraules i colors; la pintura ha tractat de narrar històries i fer escoltar sons. En el cas de la pintura, des dels seus orígens, hi ha hagut un repte continu: conquerir el moviment. Sense la invisibilitat etèria de la música i sense la narrativitat de la literatura, la pintura s’ha vist obligada a lluitar contra la naturalesa estàtica del seu propi llenguatge per aconseguir la dinamicitat.

La recerca del moviment és una obsessió dels pintors que es remunta a l’art de les cavernes, quan les estilitzades siluetes de les figures semblen voler escapar-se de la presó de la roca. Des dels seus primers experiments la pintura obté ajut privilegiat de la dansa per arribar a fer realitat el seu somni. El ball dels cossos és el principal recurs del pintor per fer creure que el seu art ha incorporat el moviment. Així ho comprovem als frescos de la Vil·la dels Misteris de Pompeia i així ens ho fa acceptar magistralment Botticelli a La consagració de la primavera.

Però potser és Henri Matisse l’artista que sintetitza amb més puresa aquesta lluita constant de la pintura. I ho fa, naturalment, a través del ball. El seu enorme quadre La dansa, del 1909, representa una epifania i una culminació. L’espai se simplifica radicalment, mentre que el blau i el verd es converteixen en colors d’una essencialitat. La dansa de les ballarines està a punt de tancar el cercle. L’espectador té la impressió que quan s’ajuntin les dues mans que encara estan separades assistirà a la cerimònia del moviment perpetu.

Més continguts de