A la recerca d’hereus comercials

Un programa facilita que emprenedors agafin el relleu de negocis de tota la vida destinats a tancar. En quatre anys s’han salvat 500 botigues

LA HISTÒRIA DE L’ÀNGELS BADIA i el Xavier Méndez és la història de molts botiguers catalans. L’any 1984 van obrir a Badalona una botiga dedicada a la venda de trofeus. A la ciutat no n’hi havia cap i en aquell país que tot just despertava després de la dictadura, els trofeus eren un objecte innovador i fins i tot preuat. “A principis dels anys vuitanta es van convertir en objectes de desig”, explica l’Àngels. “La gent en volia tenir un a casa perquè va deixar de ser un objecte excepcional que només tenia poca gent privilegiada”. Aprofitant aquest boom, ella i el seu marit van obrir Trofeus Badalona, una botiga que avui en dia és tot un símbol a la ciutat.

Poca gent de Badalona no coneix aquesta marca, que ha omplert les cases de trofeus, medalles, plaques i escultures commemoratives des de fa 30 anys. Per a l’Àngels i el Xavier el món del trofeu no els era nou. El pare del Xavier era un dels principals fabricants de trofeus de l’Estat i, per tant, la passió els venia de família. “Els inicis de la botiga van ser durs, suposo que com a tot arreu. Ens vam haver d’arremangar i treballar molt, vam lluitar i ens en vam sortir”, explica l’Àngels que ha estat aquests 30 anys al timó del negoci, amb el seu marit donant un cop de mà amb els números. Una vida dedicada a la botiga, fent sacrificis, més hores que un rellotge i renunciant a moments familiars.

Una estampa que molts botiguers catalans poden reconèixer com a pròpia. És l’entrega que defineix un col·lectiu. I per això, quan s’acostava el moment de la jubilació, l’Àngels i el Xavier veien amb tristesa que cap dels dos fills volgués continuar el negoci. “Ens han sortit molt tècnics, el noi és arquitecte i la noia és enginyera, i no han volgut saber res de la botiga -explica l’Àngels-. Només de joves donaven un cop de mà i així es treien quatre duros, però de grans ja van triar altres camins”.

La botiga, per tant, es quedava sense hereus. “La perspectiva de tancar-la ens feia molta pena -reconeix l’Àngels-. Després de tants anys de feina i tants sacrificis, i sobretot quan és un negoci que funciona, no volíem que tanqués”.

I aquí va ser on va entrar el programa Reempresa, una iniciativa promoguda per Cecot i la Fundació cp’Ac amb el suport de la Generalitat, que posa en contacte empreses que, com la de l’Àngels i el Xavier, estan destinades a tancar amb joves emprenedors que volen començar un negoci però no volen afrontar la incertesa que suposa iniciar-lo des de zero.

En els sis primers mesos del 2015 s’ha evitat el tancament de 93 empreses a Catalunya i, des que Reempresa està en funcionament -finals del 2011-, les empreses que s’han salvat d’abaixar la persiana són 500. El programa ha començat a accelerar el ritme d’èxits en els últims temps i ara aspira a convertir-se en una alternativa sòlida a la creació d’empreses.

En el cas de Trofeus Badalona la solució es va trobar molt ràpid. L’Àngels i el Xavier van parlar amb els coordinadors d’aquest servei, que van fer públic l’anunci a la seva web, on hi ha publicades totes les ofertes de negocis a Catalunya. En pocs dies, a l’altra banda de l’ordinador, dos joves emprenedors, el Pau Bruguera, de 28 anys, i el Xavier Bruguet, de 24 anys, van pensar que aquella oferta era interessant i encaixava amb el que ells volien. “Nosaltres buscàvem un projecte, teníem una ambició que era tenir un negoci propi, alguna cosa que fos un projecte de futur, però no ens plantejàvem cap sector en concret”, explica el Xavier. Quan van veure l’anunci els va atreure molt. “Trofeus Badalona és un referent a la ciutat, tothom coneix la botiga, està molt lligada al poble, és un comerç tradicional i crec que tothom de la ciutat té un trofeu d’aquí a a casa seva”, explica el Xavier.

El Pau va ser el primer a veure-ho clar i la seva convicció va acabar de convèncer el Xavier. El primer dia que es van trobar amb l’Àngels, a la botiga, ella va tenir “molt bon feeling ”. “Vaig veure dos nois amb empenta, amb ganes de treballar, amb les coses clares -diu-, i a més són diferents i es complementen, el Xavier és més extrovertit i el Pau és més reflexiu, i això els anirà molt bé”. Es van posar d’acord, van fer els papers i va començar el traspàs, que en el seu cas va consistir en un mes de “classes” de l’Àngels, que cada dia anava a la botiga a fer el que ha fet des de fa 30 anys però acompanyada dels dos joves, que anaven prenent notes i fent mil preguntes, intentant assimilar els secrets del funcionament del negoci. “El traspàs va ser una qüestió de confiança. Ells van confiar en mi i jo en ells”, diu l’Àngels, que reconeix: “Els vaig explicar i ensenyar tot el que sé, però sense dir-los com han de fer les coses, crec que això ho hauran de decidir ells”.

Els secrets d’una botiga són molts, però a Trofeus Badalona n’hi ha un i és el de mantenir una clientela que ha sigut fidel durant 30 anys. “Només cal respectar els clients i ser honest, seguiran venint si ets honest amb ells. Has de fer mans i mànigues per complir amb el que t’has compromès”, diu l’Àngels. I aquesta filosofia és la que volen mantenir el Pau i el Xavier. “Els clients de tota la vida han reaccionat molt bé al canvi”, assegura el Pau, que és molt conscient que ells han comprat un negoci “però també 30 anys de prestigi”, i per això tenen clar que mantindran el nom de la botiga. Per ara, en els dos mesos que porten al capdavant del negoci, l’únic canvi important que han fet ha sigut traslladar-se al bell mig de Badalona per guanyar visibilitat i vendes directes. Però a l’horitzó tenen moltes ganes de canvis. Un dels objectius que s’han marcat és créixer a internet. “Volem traslladar el prestigi que té aquest comerç a la ciutat a la xarxa, volem convertir-nos en un referent arreu i no només en el sector dels trofeus, sinó també en tot el que fa referència a equipacions esportives”. Mentre el Xavier parla, l’Àngels se’l mira i l’escolta, asseguda al nou local que han llogat els nois. “M’agrada molt el canvi d’ubicació, és molt bona idea”, diu, i mentre el Xavier segueix explicant els plans de futur que tenen, l’Àngels, diu, fluixet, al seu marit: “Ho veus? Ja t’ho vaig dir jo que aquests nois eren espavilats! No em vaig equivocar!”

UNA BOTIGA DE TEIXITS

“A mi els de Reempresa em van ajudar a obrir els ulls, a veure clar que havia de fer el pas”. Ho diu la Paula Espinar, propietària de Teixits Rubio, una històrica botiga de teixits per a la llar al centre de Terrassa. La història és semblant a la Trofeus Badalona perquè també era una botiga sense hereus i gràcies a Reempresa ara està en mans d’aquesta jove emprenedora. “Jo treballava de comercial per a firmes de mobiliari i coneixia molt bé aquesta botiga, sempre m’havia agradat, però quan em vaig assabentar que els propietaris es jubilaven no vaig pensar que fos una opció per a mi. En aquell moment estava buscant un local per establir-me amb la meva feina”.

La botiga estava regentada per l’Enric Rubio i la seva dona, la Rosa Cazador, que s’encarregava del taller de confecció que treballa en exclusiva per a la botiga i que li dóna un toc únic i de prestigi, ja que queden molt pocs comerços a Catalunya amb taller propi. L’Enric i la Rosa van obrir el negoci fa 46 anys, dedicat exclusivament als papers pintats, però s’han anat reinventant al llarg dels anys i adaptant-se als nous temps, i han aconseguit convertir-se en un símbol de prestigi i qualitat. Tot i això, els dos fills del matrimoni tenen altres negocis i no volien sentir a parlar de quedar-se amb la botiga. “Tot i que els negocis s’han de fer amb el cap i no amb el cor, em sabia greu que es perdés tota la feina que durant molts anys hem fet aquí”, reconeix l’Enric. Va ser la Rosa la primera que va parlar amb la Paula de la possibilitat de quedar-se amb la botiga. Es coneixien per temes laborals. Però la conversa clau va ser amb l’Enric. “Em va dir que buscaven algú que continués la feina, que agafés el relleu després de tants anys, i llavors m’ho vaig començar a plantejar seriosament perquè creia que era una pena terrible que es perdés la botiga”, reconeix la Paula.

Els de Reempresa li van acabar de donar l’última empenta i es va llançar a l’aventura. En el seu cas, el traspàs va durar un any sencer. Cada dia, al llarg de l’any passat, la Paula i l’Enric es van trobar a Teixits Rubio i ell li va ensenyar tot el que sap, tot el que ha après al llarg de 46 anys, i ella ho va anar apuntant disciplinadament en una llibreta que s’ha acabat convertint en un manual de procediments de la botiga. Una bíblia del negoci. “Va ser un privilegi extraordinari fer aquest traspàs, algun dia tenia ganes de plorar i tot perquè em sentia molt afortunada d’estar rebent tots aquells coneixements -diu-. L’Enric m’ha ensenyat coses que no s’ensenyen a cap escola ni universitat, va ser fantàstic”.

I és que el món dels teixits de la llar és complex, sobretot el de la confecció de cortines i la domòtica, que requereix molts coneixements tècnics que la Paula no tenia. Però més enllà d’això, el secret del negoci, segons l’Enric, és “ser un camaleó”. “T’has d’adaptar a les incidències del mercat, a les modes, a les crisis... T’has d’avançar als canvis, preveure’ls”, diu, tot i que reconeix que la millor manera d’aprendre és “perdre calés”, explica rient. “Perquè et queda gravat i no vols que et torni a passar”. La Paula assenteix al seu costat, asseguda a la taula de la botiga que està pràcticament igual que quan l’Enric la va deixar. “No he volgut canviar massa coses i sobretot el que tinc clar que vull mantenir és el nom, Teixits Rubio, perquè és sinònim de qualitat i ajuda a mantenir la clientela”.

La gent que havia comprat sempre a la botiga ho segueix fent, i ara que la Paula acumula gairebé 11 mesos al capdavant es mostren contents que la botiga no hagi tancat. Els primers temps sola, després de l’any de traspàs, la Paula reconeix que van ser durs. “Trucava a l’Enric cada dia, li feia mil preguntes, em sentia molt insegura”. Però ara ha agafat confiança i ell ja no ve tant. “A poc a poc hem anat deixant anar el fil que ens unia, suposo que és natural, però sé que sempre hi puc comptar”.

Més continguts de