A la recerca de la mirada més impenetrable

'Retrat d'una jove dama', Petrus Christus, 1446
RAFAEL ARGULLOL
RAFAEL ARGULLOL Escriptor i professor d'humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona

Durant anys he mirat la pintura a través de les seves mirades. M’he preguntat quina era la mirada més seductora, quina la més dura, quina la més inquietant, quina la més dolça, quina la més terrible, quina la més suau. Es podria fer una història de la pintura esmentant les mirades que ens miren i que mirem. Ens trobaríem allotjats als ulls severs dels pantocràtors, als ulls torbadors continguts als retrats del Faium, als ulls abismals del Saturn de Goya o de la màscara que udola al Crit de Munch. Trobaríem, penso, en la pintura, tots els ulls imaginables.

Sovint m’he preguntat quina era la mirada més impenetrable. És probable que molts creguin que és la de La Gioconda. I, en efecte, aquesta mirada, com d’altres de Leonardo da Vinci, és hermètica, irònica, indesxifrable. Jo també hauria dit que no tenia rival fins que vaig topar, en un museu de Berlín, amb un petit oli de poc més d’un pam quadrat, que contenia un retrat, el Retrat d’una jove dama. L’autor, Petrus Christus, que va desenvolupar la seva vida artística a Bruges, és un dels millors representants de la tradició retratista flamenca. Immediatament vaig creure que aquella era la mirada més impenetrable.

A la de La Gioconda, en última instància, hi podem entrar pel costat de la ironia. Malgrat tot, el lleu somriure ens tranquil·litza. Però què es pot dir de l’extrema serietat de la jove dama? Res ens dóna una clau per penetrar en una gèlida expressió que paralitza el contemplador. Els traços afilats, el rostre pàl·lid, el gest distant. El centre, però, són els ulls. Els petits ulls que no estan disposats a cap concessió, aparentment aliens a tot amor o, per contra, tan necessitats d’amor que conserven el seu foc sota la disfressa d’un enigma etern.

Més continguts de