22/10/2017

Els records del cos

2 min
Konstandinos Kavafis datat l’any 1900.

A Alexandria hi ha una casa museu dedicada a Konstandinos Kavafis. No sé com està actualment, si és que encara existeix, però quan vaig anar a visitar-la, el 2007, era un pis modest en què tot semblava fràgil i precari. L’encarregat del local explicava que aquell havia sigut el barri grec, gairebé inexistent després de la diàspora causada per l’arabització. Hi havia diversos retrats de Kavafis per les prestatgeries del museu. Sempre amb la mirada trista, una mirada trista singular en què semblaven convergir els rastres de l’home que sempre somia i els de l’home que sempre fuig.

Fa molt de temps que ja no vibra, aquella Alexandria cosmopolita de Kavafis tan ben retratada per Lawrence Durrell a El quartet d’Alexandria. Però llegint els seus poemes es pot reconstruir la ciutat en una mena de clarobscur. És una Alexandria espectral però vivíssima en què el passat, el dens i ric passat, es barreja amb un present atrapat en la seva pròpia fugacitat. Els fantasmes de la història -Cleopatra, Marc Antoni, els emperadors bizantins- recorren les cases i els carrers, portadors d’una memòria en què es reparteixen per igual els gaudis i els crims.

I després, en el present que s’esvaeix a cada moment, sorgeix el testimoniatge d’un home que fuig, el mateix Kavafis, un home que gaudeix de la sensualitat a través del record, i que convoca la malenconia a través de l’exili. Amb prou feines hi ha judicis morals o consideracions espirituals en aquests versos de bellesa subtil, obliqua, i sí una exigència que predomina sobre tota la resta. El poeta li exigeix al cos que recordi, i són les cicatrius les que el traslladen a les ferides que, en el seu moment, van ser vida i exaltació dels sentits. Aquest home trist dels retrats era, encara que fos en somnis, un degustador del plaer.

stats