El Gran carnaval

El regal de conèixer Atticus Finch

"La lliçó que Atticus dona al món és colossal, però encara ho és més el llegat que deixa, el pòsit que per sempre romandrà dins les dues persones que més estima"

A doctrinar. Quina paraula tan lletja, tan absurda, tan buida i malèvola. Més que pel que significa, pel que volen dir aquells que la pronuncien. A les societats més o menys sanes i evolucionades -ara mateix hauríem de discutir llarga estona si la nostra és una d’aquestes- qui adoctrina i amb quin propòsit? En un temps en què ni tan sols l’església ho fa, els ignorants pretenen fer creure als altres ignorants que a no sé quin lloc del qual els agrada molt malparlar hi ha escoles i mitjans de comunicació que adoctrinen les persones. També afirmen que a les escoles només s’ensenya una llengua i es queden tan tranquils amb les seves fastigoses mentides. I no passa res. En aparença ningú els demana passar comptes. Gaudeixen d’impunitat. De moment. La mala fe sempre s’acaba tornant en contra de qui l’exerceix.

Esmerçar una sola línia a contradir això que diuen aquests individus és perdre el temps. No escolten res, no els interessa res del que els puguis explicar. De fet, tampoc crec que ho entenguessin. Els indecents no tan sols no escolten sinó que estan parapetats darrere d’una barrera cognitiva que els impedeix absorbir cap informació rellevant. La ignorància se’ls multiplica amb efectes geomètrics. Té la seva utilitat; ben mirat, són cada dia més tontos.

M’estranyaria que cap d’ells llegís aquest article. Però malgrat tot i per si de cas n’hi ha algun que es despista, m’agradaria fer-li un regal en forma de recomanació. No cal dir que la faig extensiva a totes les persones -sense distinció ni discriminació- que volent-ho o per casualitat ensopeguin amb aquestes línies. M’agradaria saber quin tipus d’educació han rebut les persones que han decidit posar-se a la boca la paraula “adoctrinament” per referir-se a realitats culturals i socials de les quals són profunds desconeixedors. Quins mestres van tenir de petits i de joves? Persones íntegres i generoses que els volien inculcar coneixements útils i guaridors? M’estranyaria descobrir que cap d’aquestes persones s’hagués topat mai amb un Atticus Finch.

Atticus Finch, sí, el personatge imaginat per Harper Lee a la seva novel·la Matar un rossinyol i que per sempre més ha tingut el rostre serè de Gregory Peck a l’adaptació cinematogràfica que Robert Mulligan va dirigir l’any 1962. És una pel·lícula magistral, un dels al·legats fílmics més fondos i emocionants sobre la figura del mestre vital, de la persona que guia els nostres passos, que ens fa créixer, ens ensenya a distingir el bé i el mal, ens fa creure en nosaltres mateixos, ens guia i ens il·lumina, ens eixampla el món, ens matisa el criteri i el sentit crític, ens explica què vol dir el compromís, la legalitat, la justícia social, el bé comú, la consciència i l’amistat sincera.

Atticus és un advocat vidu que té dos fills petits. Viuen en un poble del sud dels Estats Units on el racisme és una xacra en carn viva. Accepta sense dubtar-ho defensar un jove negre acusat injustament de violar una noia blanca. S’enfronta a un sistema corcat, podrit per les mentides, la immoralitat i les ments malaltes. Els seus fills assisteixen al judici i veuen el seu pare, que és alhora el seu mestre i referent màxim, donar-ho tot per salvar la vida del seu client. La lliçó que Atticus dona al món és colossal, però encara ho és més el llegat que deixa, el pòsit que per sempre romandrà dins les dues persones que més estima.

Això és educar. D’això tracta, em sembla, la vida. Maleïts aquells que són incapaços d’entendre-ho. Aquells malalts d’odi, putrefactes de mala ideologia, infectats per banderes que no signifiquen res, convençuts que la pàtria val més la pena que la integritat. Llancen “adoctrinar” com si fos una pedra. Adoctrinats ells amb les seves porqueries al cap. No saben qui és Atticus Finch ni ho sabran mai. No saben res. 

Etiquetes

Més continguts de

El + vist

El + comentat