KNOCKOUT

La reina de les onades

Gertrude Ederle va demostrar al món que si les dones volien la lluna podien fer-la seva

Demà farà 93 anys que la campiona olímpica de natació Gertrude Ederle va aconseguir una gran proesa esportiva: creuar el canal de la Mànega nedant. Era el 6 d’agost del 1926, tenia dinou anys i en feia dos que havia participat en els Jocs Olímpics de París del 1924, on va guanyar una medalla d’or i dues de bronze.

Quan Ederle era una nena petita va caure en un llac. Va estar a punt d’ofegar-se i es va prometre a ella mateixa que aprendria a nedar. I així va descobrir la seva gran afició per la natació. Un xarampió li va provocar una greu sordesa i els metges li van desaconsellar submergir-se a l’aigua. Però res va impedir que continués amb la pràctica de la natació, inscrivint-se al prestigiós centre d’entrenament Women’s Swimming Association de Manhattan, d’on havien sorgit les nedadores més cèlebres de l’època, entre elles l’actriu Esther Williams.

El primer cop que va intentar creuar el canal de la Mànega va ser l’estiu del 1925, sota les ordres de Jabez Wolffe, que havia superat abans aquell repte. Però després d’onze hores nedant, Ederle va ser desqualificada. Wolffe va considerar que s’estava empassant massa aigua i va ordenar que el nedador de suport que nedava al seu costat la fes sortir de l’aigua. El jurat va anul·lar la proesa perquè havien tocat la nedadora. Ella, disgustada, va explicar que l’únic que feia era descansar una mica fent el mort. Però l’intent quedava avortat. El mateix entrenador va menystenir la seva pròpia esportista, afirmant davant dels mitjans que les dones mai creuarien el canal de la Mànega nedant. Un any més tard, Ederle va voler tornar a intentar-ho. Es va untar la pell amb greix d’ovella i duia unes ulleres de motorista amb parafina als vidres per millorar la visibilitat. Aquesta vegada la vigilaven dos remolcadors de vapor, un amb amics i familiars i l’altre amb la premsa que cobria la proesa. La nedadora estava patrocinada pel New York Daily News i el Chicago Tribune, amb la condició de tenir l’exclusiva i les primeres entrevistes. Bill Burgess, el seu nou entrenador, que ja havia creuat el canal el 1911, supervisava tots els detalls. Ell també va demanar a Ederle que abandonés la gesta després de dotze hores nedant, adduint que els forts vents estaven posant en perill la seva vida. Però sembla que el seu pare, des del remolcador, insistia perquè no deixés de nedar prometent-li, fins i tot, un cotxe de regal si ho aconseguia. Després de catorze hores i trenta-un minuts, Gertrude Ederle arribava esgotada a la platja de Kingston, i es convertia en la primera dona a creuar el canal de la Mànega. La següent trigaria trenta-cinc anys més a repetir-ho. La premsa va convertir Ederle en la reina de les onades i va ser homenatjada amb una gran festa al seu país, els Estats Units. Fins i tot el president d’aquell moment, Calvin Coolidge, la va rebre.

La sordesa d’Ederle li va anar provocant problemes d’equilibri fins al punt que es va lesionar greument l’esquena en una caiguda per unes escales, cosa que la va obligar a abandonar la competició. Amb tot, va continuar donant classes de natació a nens sords. La nedadora va viure fins als 98 anys. Va morir el 2003 a Nova Jersey contenta amb la seva trajectòria. “No he sigut mai una persona que demani la lluna tenint les estrelles al meu abast”, va dir en una entrevista. Va fer més que això: demostrar al món que si les dones volien la lluna podien fer-la seva. 

Més continguts de

El + vist

El + comentat