La responsabilitat infinita

Deslliurar-nos del proïsme, ¿no és aquesta, la finalitat del progrés? «Què n’he de fer, jo, de les alegries i de les misèries humanes?» Ben dit, no res”. Així comença, com un cop de puny a la cara, un llibre descomunal, imprescindible, de Maksim Óssipov (Moscou, 1963), El crit de l’ocell domèstic (Club Editor). Quan l’he llegit he recordat immediatament, i és gairebé obvi, les paraules de Caïm al Gènesi, després de matar Abel: “¿Que potser sóc jo el guardià del meu germà?” Frase que ve a dir: jo sóc jo, ¿què em preguntes d’un altre?, ¿què m’importa a mi l’altre?, ¿per què em preguntes per ell, si jo sóc jo? Totes les qüestions radicalment ètiques estan contingudes en aquest interrogant terrible: “¿Que potser sóc jo el guardià del meu germà?” ¿Que potser sóc jo qui ha de respondre del que li passa a un altre, encara que sigui el meu germà? ¿Què m’expliques d’un altre i per què em preguntes per un altre, si jo només he donar comptes de mi?

Tanmateix, la pregunta, com fan sempre les preguntes radicals, pregunta més enllà del que pregunta. Què fa que algú es preocupi de l’altre? Què és allò, del que els passa als altres, que em pugui preocupar? En què afecta, a la meva vida, allò que els pugui passar als altres a la seva vida? Què són els altres per a mi? Què hi ha, d’allò que els passa als altres, que m’afecti a mi? Més fins i tot: com afecten els altres al que em passa a mi? Però l’ètica comença sempre amb una preocupació que és política, en sentit etimològic: no estem sols al món i el que els passa als altres determina la meva vida, els meus neguits, el que jo pugui ser i fer amb la meva vida, que mai no és una cosa sola, aïllada, entotsolada, autista.

El lema de Dostoievski

Recordo, quan vaig estar a casa d’Emmanuel Lévinas, a la Rue Michel Ange a París, la impressió que em va fer el que em va explicar de Céline. L’havia sentit, quan era jove, per la ràdio als anys trenta, en les seves inquietants i abominables declaracions judeofòbiques i antisemites, vomitant per les antenes, en aquell temps en què cada paraula podia portar una guillotina amb ella, paraules d’odi contra els jueus, prefigurant i impulsant l’extermini. Amb el temps, i passat el purgatori, Céline va arribar al panteó de la literatura francesa i fins i tot universal. Un dia, però, dècades després, Lévinas, quan va entrar en un supermercat per fer la compra de la setmana, amb la seva esposa, es va trobar un pòster gegantí, em va explicar, en blanc i negre de Céline. Va ser tanta la por que els va agafar, a tots dos, que van sortir esperitats de l’establiment, van tornar a casa i es van tancar, amb forrellat. Estaven, em va dir, tremolant tots dos. Les velles paraules de Céline, com punyals, tornaven, molts anys després, com a recordatori de l’època en què els jueus eren expulsats de les seves cases, privats de les seves possessions, tancats en camps d’internament, deportats i, finalment, com se sap, exterminats a l’altre extrem d’Europa.

Lévinas hauria pogut bastir, a partir d’aquesta experiència intransferible, una resposta d’indiferència per l’altre, l’abominable. Fins i tot, una resposta d’indiferència que reproduís l’egoisme, la preocupació per si mateix, indiferent per als altres. I, al contrari, va bastir una reflexió, avui imprescindible, fundada en la preocupació per l’altre, per tot altre, especialment pel més vulnerable, pel més fràgil i desprotegit. Amb el lema de Dostoievski a Els germans Karamazov com a bandera: “Tots som responsables de tot i de tots, davant de tots, i jo més que qualsevol altre”. Sempre que em pregunto què és l’ètica, penso que és, exactament, això.

Més continguts de

El + vist

El + comentat