La responsabilitat com a privilegi

ASSAIG

La responsabilitat com a privilegi

L’assagista i directora de la revista ‘Minerva’ analitza en aquest article de ‘La Maleta de Portbou’ els riscos i les contradiccions de l’actual moviment feminista

La responsabilitat com a privilegi / Esperança Rabat

Un any després que nasqués el nostre primer fill, el seu pare va aconseguir una plaça de professor ajudant a la universitat. Jo no només me'n vaig alegrar molt per ell, sinó també per mi i pel nen: estava convençuda que a la universitat treballaria menys i tindria més bon horari. Havia sigut una temporada bastant dura, en la qual havia passat massa hores cuidant en solitud el nostre fill, mentre ell treballava intensament en el sector privat, fent bastant més de les quaranta hores que suposadament li corresponien, com tants altres treballadors. No obstant això, quan van fer el repartiment d'hores lectives, vam descobrir que li tocaven algunes classes que acabaven a les 20.00 i fins i tot algunes a les 21.30. No m'ho podia creure. “Però de debò els has dit que tens un nadó?”, li deia. Al seu departament els horaris es triaven per estricta jerarquia, i ell era, esclar, a la cua de tot. Pel que he pogut veure, aquesta manera de funcionar no és ni molt menys una anomalia a la universitat.

L'altre dia, nou anys després, se'm va acudir donar un cop d'ull al pla d'igualtat d'aquesta universitat. Sobre conciliació no hi havia gairebé res, amb prou feines un parell de declaracions de bones intencions. Llavors vaig pensar que potser hi havia un pla específic de conciliació per al professorat (sí que n'hi ha per al personal d'administració i serveis), però no. En la meva cerca, vaig topar amb un bon nombre d'articles i estudis elaborats per investigadors d'aquesta mateixa universitat entorn del tema de la conciliació: conciliació en vint municipis madrilenys; conciliació des del punt de vista de l'ocupador; masculinitat precària i conciliació… La meva cerca no va ser exhaustiva, però la veritat és que, sobre conciliació del professorat no vaig trobar res, si exceptuem la pàgina de la “comissió de conciliació”: lamentablement, el lloc web estava buit.

No estic gaire al dia de la vida universitària i no sé fins a quin punt es pot extrapolar, però diria que se sent a parlar molt més de l'absència de dones en alts càrrecs universitaris que de professors amb nadons a qui toca horari de tarda.

I no és que el mitjà universitari m'interessi particularment, però tinc la impressió que la seva situació és molt reveladora. És veritat que només hi ha un 16% de rectores i un 21% de catedràtiques, però no crec que es pugui afirmar que les dones ocupen una posició subalterna a la universitat. De fet, les dones ja fa bastants anys que formen part de la vida universitària ocupant càrrecs de relatiu poder i indubtable prestigi. I, no obstant això, les seves polítiques de conciliació, sense arribar a ser les d'una conservera de la ria de Vigo, estan bastant més endarrerides que les de molts altres sectors. Com pot ser?

Més que dilucidar aquesta qüestió, el que m'interessa és apuntar un dels –segurament abundants– motius pels quals la universitat no és un paradís feminista que situa la vida al centre, ni s'hi assembla (malgrat que té algunes característiques que potser li haurien permès ser-ho): em refereixo al paper jugat pel feminisme acadèmic i institucional que hem patit majoritàriament a Espanya. Un corrent que, durant anys, pràcticament va monopolitzar el terme 'feminisme' perquè era el que tenia més visibilitat. No es tracta del feminisme liberal, bastant anecdòtic al nostre país, sinó d'aquest corrent feminista que és mig socialdemòcrata, mig liberal, a imatge i semblança dels governs del PSOE d'aquests últims quaranta anys.

No vull menysprear el que s'ha aconseguit des de les institucions durant tots aquests anys, però crec que aquest corrent dominant del feminisme ha tingut bastant a veure amb el fet que Espanya estigui a la cua d'Europa i de l'OCDE en polítiques familiars i segurament també amb les baixes xifres de simpatia pel moviment feminista que mostrava el CIS fa uns anys, fins i tot entre gent que es declarava ferma partidària de la igualtat de gènere.

Avui vivim un altre moment del feminisme, un de molt més dolç, especialment agradable i reivindicable perquè és bastant una història d'èxit, d'esforç immens d'un munt de dones i col·lectius que han aconseguit una mobilització que no era en absolut predictible, que no ha tingut lloc a remolc d'altres canvis socials ni tampoc de les lluites feministes en altres països del nostre entorn. Recordem la pancarta que es va arrencar amb ira a la madrilenya Puerta del Sol durant el 15-M (“La revolució serà feminista o no serà”); o recordem que als inicis, carregats de potència, de Podem l'“àrea de feminisme” es deia “àrea d'igualtat” (en concret, jo recordo que renunciar a la paraula 'feminisme' em va semblar una estratègia molt intel·ligent…). El feminisme no només ha aconseguit un gran èxit mobilitzant una part molt important de la població, sinó que, i això és més important, ho ha fet al voltant d'un contingut substantiu real, potencialment capaç de marcar agenda política i social. De fet, els acords de mínims al voltant dels quals s'ha construït el moviment en un treball d'organització i coordinació digne d'estudi no són en cap cas lemes descafeïnats per aconseguir el consens: són apostes radicals i valentes i, no obstant això, han estat consensuats entre persones i col·lectius de sensibilitats molt diverses. Una combinació veritablement poc comuna. Així, hem vist com el feminisme ha passat de ser una cosa a la qual calia renunciar per poder fer polítiques feministes a aparèixer gairebé com un segell de qualitat. Tanmateix, la meva intenció en aquest text és aturar-me a pensar en algunes de les fissures, contradiccions o riscos que poden sorgir en un moment com aquest.


Un feminisme guanyador?

“He observat –va dir el senyor K– que molta gent s'allunya, intimidada, de la nostra doctrina per la senzilla raó que tenim respostes per a tot. ¿No seria convenient que, en interès de la propaganda, elaboréssim una llista dels problemes per als quals encara no hem trobat solució?”

Bertolt Brecht, 'Històries del senyor K'


El feminisme corre el risc, si no de morir d'èxit, sí almenys d'aportar expectatives poc realistes que es veuran inevitablement defraudades. Durant molts anys, des de diferents corrents crítics es va insistir –amb raó– a recordar que sense feminisme i sense ecologisme l’anticapitalisme es quedava inevitablement coix com a moviment veritablement emancipador. Avui, si ens fixem en alguns discursos més o menys triomfals, sembla que ja no fa falta ni ecologisme ni anticapitalisme ni antiracisme, que el feminisme ho abraça tot. On abans hi havia “el capital” com a dolent, culpable i causa directa de tots els mals del món –una simplificació que pot entendre's en el terreny de l'eslògan i la lluita però que no ha portat res bo en termes de comprensió de la realitat ni, probablement, com a aglutinant estratègic de diferents sectors de la població– avui sembla erigir-s’hi “el patriarcat” com a responsable de tot mal, des del que falla en les nostres relacions amoroses fins a nyaps urbanístics madrilenys com l'operació Chamartín.

Això té una part bona: vol dir que estem construint un sentit comú feminista que no és aliè als problemes del racisme, la crisi ecològica i la desigualtat econòmica. La part dolenta és que, quan simplifiquem, perdem potència explicativa i deixem massa coses importants fora. Entenc que la lluita en calent ens obliga a resumir idees i encunyar eslògans, però crec que hem de fer un gran esforç per afrontar obertament els debats i les converses que no podem esquivar si volem continuar construint un terreny comú. Si de debò aspirem a un feminisme transformador necessitem que sigui capaç d'apel·lar, si no al 99%, sí almenys a una àmplia majoria de la població, homes i dones. Penso que és possible. Estic convençuda que una enorme quantitat d'homes són 'guanyables' per al feminisme, més enllà de la retòrica de l'aliat i de l'(espantosa) exigència d’autoexamen que sembla que s'està imposant en alguns àmbits més o menys militants. Per descomptat, això no vol dir que no percebi l'existència de privilegis per als homes ni tampoc pretenc menysprear els conflictes associats a la pèrdua d'avantatges. Però sí que crec que hi ha importants desavantatges associats als privilegis masculins i que existeixen unes bases fermes per a una solidaritat real entre homes i dones que pot fer més desitjable i suportable la pèrdua d'una posició de poder.

En el pla més acadèmic, necessitem una cosa semblant al que va ser el marxisme analític: un feminisme capaç de fer-se càrrec a fons del concepte de 'patriarcat', de la seva historicitat i de la seva eficàcia explicativa. I necessitem també un feminisme disposat a afrontar obertament la capacitat explicativa de la biologia a l'hora d'entendre en la seva complexitat diversos fenòmens psicològics i socials. Entre altres coses, perquè no ens podem permetre que aquesta investigació quedi en mans de personatges com Steven Pinker, que semblen tenir una capacitat especial per trobar dades que confirmen els seus prejudicis. En el pla pràctic i polític, diria que necessitem continuar construint un moviment empàtic, obert i capaç de formular-se preguntes. Crec que ens referíem a una cosa així quan parlàvem de “feminitzar la política”: atrevir-nos a mostrar els problemes per als quals encara no tenim resposta, les esquerdes, les vulnerabilitats, el bricolatge que necessitem a cada moment per fer front a una diversitat de situacions complexes per a les quals no tenim principis universals per aplicar.

Necessitem construir un moviment empàtic, obert i capaç de formular-se preguntes


És veritat que és fàcil dir-ho. Durant algun temps, vaig repetir a qui va voler escoltar-me que l'eslògan “Nosaltres parim, nosaltres decidim”, tan útil en la lluita pels nostres drets reproductius i pel control dels nostres cossos, no ens deixava en bon lloc a l’hora de pensar en els tipus de maternitat que volem viure, ni per fer valer les exigències que aquestes maternitats desitjades plantegen a la resta de la societat. En el moment en què advocava per anar més enllà d'aquest lema, aprofitant que en aquest privilegiat racó del món podíem donar per aconseguit el nostre dret a l'avortament, Gallardón deixava anar la seva infame proposta de reforma de la llei, que ens va obligar a sortir de nou als carrers cridant precisament aquest lema que, d'altra banda, tan urgentment necessitàvem superar.

La situació avui és semblant. En un moment de relatiu èxit que podria semblar idoni per plantejar-nos preguntes i estar disposades a discutir i escoltar crítiques, ens trobem amb una reacció furibunda en la qual destaca Vox. La seva principal novetat respecte a l'ala dreta del PP segurament és el seu antifeminisme feroç i notori. Sembla que Vox no ha arribat a noves bosses de vot i són els fatxes de sempre, però fa por que aquesta sigui la seva aposta i crec que ens ha de fer pensar. No perquè el feminisme sigui responsable, ni molt menys culpable, d'aquesta repugnant reacció, esclar que no. Però crec que estratègicament ens interessa ser més llestes i empàtiques que el progressisme d'aquestes últimes dècades. No es tracta de reeditar en clau feminista el pesat debat sobre les causes de la pèrdua de rellevància de l'esquerra: si ha sigut per immobilisme, si va ser el seu gir cap a les polítiques d'identitat o si és el seu 'classemitjanisme' el que està deixant que la dreta marqui agenda a mig món. Però si aspirem a construir un feminisme transformador per a una àmplia majoria, jo apostaria per continuar fent les coses d'una altra manera. Ni fer el desentès ni deixar anar 'veritats' inamovibles que tanquen debats pot ser el camí. Potser és ingenu, però crec que faríem bé recollint alguns dels tòpics sobre les dones en general i les mares en particular i utilitzant-los: empatia per escoltar el dolor i les queixes sense jutjar-los de manera abrupta, ètica a l'hora cuidar minimitzant el dolor (inclòs el de procedència injusta) i pensament humil disposat a acceptar clarobscurs.

Quan va néixer el meu fill gran, jo estava desesperada per la falta de son. Quan buscava consells en llibres de criança, el que em trobava era, d'una banda, la mà dura: els nadons han d'aprendre a dormir seguit, cal forçar el procés, encara que plorin (molt) i, en el fons, és pel seu bé. D'altra banda, des del sector 'tou', el que em trobava era la més absoluta falta d'empatia respecte a la meva queixa: molts nadons dormen així, a tongades, és el que és natural i no suposa cap problema. O sigui, no només no em donaven consells per solucionar el que jo vivia com un problema, sinó que ni tan sols s'escoltava la meva queixa i, fins i tot, d'alguna manera retorçada, podia percebre com se m'acusava de no ser bona mare per viure com a problemàtica una situació que, pel que sembla, no ho era. La meva reacció va ser d'odi furibund cap a aquests textos experts que volien ser els meus aliats i vaig arribar a flirtejar amb la idea d'aplicar la mà dura. És un exemple estúpid, però tinc la impressió que els discursos progressistes funcionen massa sovint com aquests experts en criança suposadament empàtics, que acaben deixant l'escolta del dolor en mans d'un populisme de dretes que, òbviament, no té cap solució real per oferir.

Per continuar funcionant com un moviment emancipador veritablement guanyador hem d'escoltar els dubtes i les queixes, atendre els dolors que la gent expressa i proporcionar-los una dimensió comuna i un marc explicatiu raonable. No només el dolor just de les que encara se senten excloses (i són, de fet, excloses per un sector minoritari del feminisme enfront del qual sí que crec que hem de traçar una línia vermella taxativa); també aquest altre dolor més lleig que s'expressa com a ira i rebuig. ¿És injust haver de fer-se càrrec de dolors menors quan a nosaltres ens estan matant? Segurament, però crec que, almenys estratègicament, val la pena.

La trobada a Barcelona de la qual sorgeix aquesta reflexió va ser molt fèrtil i s'hi va discutir molt obertament. No obstant això, a mi el que més em va servir van ser les converses de bar de després de les sessions. Alguns dels meus dubtes van resultar ser compartits. En posaré un parell d'exemples. A algunes de nosaltres, la idea de passar del “No és no” al “Només sí és sí” ens resultava problemàtica. Enteníem el sentit del canvi en l'àmbit judicial: el “No és no” ha pogut funcionar com un factor limitant per a la justícia en alguns processos i això pot fer necessària una reforma legislativa. Però, en el dia a dia, no percebíem un avanç en el canvi de lema, al contrari. La renúncia a l'(auto)exigència de dir “no” ens feia dubtar, ja que en aquest “no” es resumeix una part important de l'agència femenina que tant ha reivindicat el moviment feminista i s'expressa la necessitat de trencar amb la idea de dona com a “ésser per a uns altres”; la necessitat de fer valer el nostre criteri, el nostre desig, la nostra satisfacció, igual que els dels altres. També érem unes quantes les que vèiem alguns aspectes problemàtics en la visió de la sexualitat que estàvem contribuint a transmetre a les generacions més joves arran del moviment Me Too. Respecte a la idea que qualsevol home és un abusador o un maltractador en potència, no vam tenir ocasió de comentar-la i no sé què en pensen les meves companyes de debat, però sempre he pensat que resulta estratègicament delirant, a part de poc eficaç en termes explicatius. Tampoc ho vam comentar, però a mi m'espanten aquesta espècie de revisions íntimes de passats bruts marcats pel masclisme que s'han posat de moda en alguns ambients i, a sobre, crec que he presenciat almenys un parell de derivacions del moviment Me Too bastant perverses que no he sabut com afrontar. ¿Dir això en veu alta és tirar llenya al foc? Pot ser. Quan hi ha un problema gravíssim que demana atenció, ¿és el moment de fixar-nos en altres problemes menors? No ho sé, però tinc la impressió que fins que no puguem fer-ho no haurem guanyat.

Cures, ¿som les mateixes que quan vam començar?

Un dels principals problemes del nostre coix sistema de benestar és l'existència d'un important nombre de persones, dones en la seva immensa majoria, que cuiden en pèssimes condicions, sense escapatòria i amb total sacrifici del seu benestar i els seus interessos. Tot i això, jo insisteixo a reivindicar el nostre “dret a cuidar”, que podria entendre's com l'obligació de l'Estat i les seves institucions de permetre'ns cuidar personalment (i en condicions adequades, per descomptat) d'aquelles vulnerabilitats de les quals vulguem fer-nos càrrec (els nostres fills, els nostres pares, les nostres parelles o amics…). Què passaria si tots, homes i dones, exigíssim el nostre dret a netejar el nostre lavabo, cuidar els nostres fills i atendre els nostres pares? Potser la lluita pel temps i les condicions adequades per assumir (i repartir equitativament) aquestes tasques pot oferir algunes sortides inesperades.

Hi ha una part del treball de cura que no és desitjable que s’externalitzi

Espanya és el país amb més ocupació domèstica de la Unió Europea. La falta de serveis públics, l'alta taxa d'activitat laboral de les dones d'entre 25 i 54 anys, l'envelliment de la població, les jornades laborals llargues i amb horaris absurds, els permisos de maternitat miserables, tot suma. Però una qüestió que rarament s'aborda quan es parla d'aquest tema i a mi em sembla fonamental és que mentre els treballadors domèstics poden funcionar com a substituts més o menys tristos però eficaços de mares, pares, fills, germans i amics, els serveis públics no sempre resulten acceptables. Les xifres d'ocupació domèstica unides a les altes xifres de cures que proporcionen els avis a les llars on hi ha nens petits i a les xifres de dones (i en menor mesura, homes) que es retiren en tot o en part del mercat laboral per cuidar, ens donen una idea de la intensitat i extensió del treball de cures, bona part del qual no pot o no ha d'externalitzar-se.

I crec que aquí hi ha el quid de la qüestió. Hi ha una part important d'aquest treball que no és desitjable que s'externalitzi ni pensant en els que necessiten cures, ni pensant en els que les prodiguen. Diferents corrents del feminisme, des del feminisme racionalista pioner de Charlotte Perkins Gilman, que a principis de segle XX advocava per l'abolició de la llar i la seva substitució per comunitats d'apartaments amb serveis comuns (menjadors, guarderies, bugaderies) atesos per professionals, fins al feminisme marxista d'Angela Davis, han somiat amb externalitzar i col·lectivitzar la feina domèstica i de cures. Però el que per a algunes feministes va ser un somni, més o menys raonable, avui s'ha convertit en gairebé un malson: cadenes de menjar ràpid i plats precuinats en lloc de menjadors col·lectius, guarderies barates en lloc d'espais per criar els nostres fills en comunitat i una classe treballadora que ja no pot permetre's cuidar personalment els seus propis fills, si en té.

Per descomptat que necessitem que l'estat del benestar s'ampliï i la despesa social creixi perquè hi hagi institucions i professionals en els quals puguem delegar bona part de les cures que requerim, i és absolutament obvi que els homes han d'assumir la seva part del treball reproductiu. Però no ens enganyem pensant que aquest repartiment i l'estat del benestar ho solucionaran tot: la cura no és només una feina, ni una càrrega. Tots coneixem exemples de mares i pares que deixen la criatura a la guarderia després de donar-li Apiretal amb l'esperança que no li pugi la febre. No es tracta de pares desitjosos de passar el dia gaudint del seu emancipador i alliberador lloc de treball, que toquen fusta perquè als seus fills no els pugi la febre i els fotin la seva prometedora jornada. Més aviat són persones que preferirien quedar-se a casa cuidant els seus fills, però no s’ho poden permetre. I dubto molt que algú que hagi visitat una residència de gent gran hagi pensat: “Oh!, quin lloc més bufó, aquí m'agradaria passar els meus últims anys de vida”.

El feminisme transformador mostra la vulnerabilitat com a terreny comú

Sé que existeix una porció significativa de persones, dones en la seva immensa majoria, per a les quals les cures són una esclavitud pesada: tant les cuidadores familiars que no compten amb suport ni mitjans per atendre el seu parent dependent –a les quals la llei de dependència, ja de per si poc ambiciosa, i les seves posteriors retallades i falta d'implementació van deixar a l'estacada– com aquesta gran quantitat de dones, en la seva majoria estrangeres procedents de països pobres, que treballen com a internes, en un règim laboral que no hauria d'existir. Però ni encara així puc compartir aquest lema, monstruós si es pensa bé, que han arribat a encunyar algunes companyes: “el dret a no cuidar”. Entenc el que volen dir: és certament intolerable que hagis de fer-te càrrec del teu pare sí o sí, amb independència que hagi sigut una mala persona tota la seva vida, perquè l'estat no posa els mitjans perquè estigui correctament atès; i és igualment intolerable que no puguis treballar perquè no hi ha plaça en una escola infantil per deixar-hi el teu fill. Però no crec que la lluita per l'extensió de l'estat del benestar hagi de passar per aquí. De la mateixa manera, entenc la denúncia de l'enorme quantitat de treball no pagat que s'amaga sota el vel de les feines que s'assumeixen “per amor”. Però no crec que conceptualitzar-les com a treball pròpiament dit ens pugui portar a cap bon lloc, a cap concepció acceptable de bona vida. Poden semblar qüestions menors, però crec que és important detectar i, si pot ser, resoldre a temps els problemes associats a algunes de les nostres reivindicacions.

Perquè, a més de tenir dret a cuidar, tenim l'obligació de cuidar: si estem aquí com a animals racionals adults capaços de pensar autònomament, és perquè algú, fa anys, va atendre amb molt de temps i esforç la nostra precària animalitat, els nostres cossos vulnerables en extrem, i ara estem en deute. Vivim inserits en xarxes de reciprocitat que ens permeten sobreviure i que és la nostra obligació sostenir. L'indubtable consens que existeix avui en el feminisme al voltant de la necessitat de posar la vida al centre i reconèixer les cures com un tema fonamental, no sempre comporta un acord sobre la manera com comprenem realment aquest treball de cures i com volem reorganitzar-lo. Hi ha un debat més o menys soterrat que hem d'abordar per poder calibrar bé la resposta que donarem al repartiment tremendament injust del treball de cures. A un costat hi tenim una postura que jo qualificaria d''antiquada', per a la qual la cura és només una càrrega que hem d'externalitzar i repartir, i a l'altre un feminisme transformador que, tot i que és conscient que es mou en un terreny pantanós i amb molts riscos, s'obstina a veure les cures com a alguna cosa més.

Per a aquest feminisme antiquat la idea de vulnerabilitat no sembla haver calat fins al fons i encara sembla que el món es divideix entre els que necessiten cures i els que les prodiguen. Quan es posa el focus en els que prodiguen les cures, l'objectiu és alliberar els que cuiden d'aquesta càrrega pesada. Com si aquest alliberament fos per anar a l'àgora atenesa a decidir com volem viure en societat i no per ocupar un lloc en un 'call center' mentre el teu fill es menja els mocs en una guarderia barata. Com escrivia Barbara Ehrenreich, “des d'un lloc fix en la cadena de muntatge o a la sala de mecanògrafes no sembla tan terriblement degradant fer galetes per a nens malcriats ni fingir orgasmes per a marits poc inspiradors”. Quan es posa el focus en els que necessiten cures, es parla de fer reformes perquè aquestes persones estiguin correctament ateses amb més despesa social, moltes institucions i alguns ajustos menors en el mercat laboral: permisos de paternitat igual de llargs (o de curts segons com es miri) que els de maternitat, reducció de la jornada laboral a 35 hores i poc més. De fet, hi ha fins i tot propostes de prohibir les excedències o les reduccions de jornada per a cures perquè són permisos que agafen fonamentalment les dones, la qual cosa les penalitza en el mercat laboral. Crec que aquestes propostes tenen poc recorregut, però posen de manifest com es continua imposant una visió bastant miop de la igualtat de gènere basada en l'àmbit laboral i en el repartiment de càrregues.

Davant d'aquesta visió estreta i en certa manera androcèntrica del que és el treball reproductiu, crec que el feminisme veritablement transformador és el que ens mostra la vulnerabilitat com a terreny comú que compartim totes les persones per, a partir d'aquí, proposar altres formes més justes d'assumir la nostra responsabilitat i cuidar-nos mútuament.

Acabo amb una cita d'Ursula K Le Guin (que li dec a Ana Useros) i de la qual he pres el títol per a aquest text:

Si jo fos 'lliure', com ho han sigut tants escriptors homes, m'empobriria. Per què tot el meu temps hauria de ser meu i només meu, només perquè jo escrigui llibres? Les responsabilitats humanes existeixen, i entre elles hi ha les responsabilitats de la vida diària, de les tasques humanes normals i corrents: em refereixo a netejar, cuinar i tota aquesta feina que ha de ser feta una vegada i una altra al llarg de tota la vida, com assistir al concert del col·legi i els deures impossibles de geometria i tota la resta. La responsabilitat és un privilegi. Si delegues tota aquesta feina en altres persones, t'estàs quedant sense la font mateixa de la teva escriptura, que, al cap i a la fi, és la vida, no?

Carolina Del Olmo és assagista, editora i directora de publicacions del Círculo de Bellas Artes de Madrid, així com de la seva revista, Minerva. Aquest article s’ha publicat en castellà al número 37 de la revista 'La Maleta de Portbou' en la seva versió estesa. Es pot veure la traducció al català de tot l’article a la web de l’ARA. Aquest article forma part del dossier Feminismes a la cruïlla que publica la revista i que és fruit de la trobada 'Feminisme: els límits d’un projecte comú' que va organitzar els dies 21 i 22 de maig l’Escola Europea d’Humanitats al Palau Macaya de l’Obra Social La Caixa.

Més continguts de