KNOCK OUT

La revolució pilosa

El pèl entra a Matignon per la porta gran. En parlen els magazins matinals a la televisió i els informatius de cap de setmana

Il·lustració: LAMARTARILE

La barba ha provocat una altra Revolució Francesa. La polèmica ha aparegut amb el nomenament del nou primer ministre, Édouard Philippe. Des del 1947 que aquest càrrec no l’havia ocupat un home amb barba. L’últim va ser Paul Ramadier, que duia una barbeta de cabra. El rebombori (induït, per descomptat, per alguns mitjans) ve determinat, sobretot, perquè la barba s’associava a ideologies d’esquerres, i fins i tot a actituds més rebels durant els anys seixanta. En polítics de dretes, a França, és insòlit. I això que en els darrers anys el pèl està de moda. Amb el corrent hipster i els bo-bos ( bourgeois-bohème ), la barba s’ha popularitzat molt en aquest país. Un estudi del 2016 demostra que un 48% dels francesos porten recoberta de pèl alguna zona maxil·lar. La xifra s’incrementa en els adults de menys de 35 anys, en què es calcula que hi ha un 55% de barbuts. Per tant, davant d’aquesta revolució pilosa, que el primer ministre porti barba no hauria de ser extraordinari. A sobre, un altre barbut, Christophe Castaner, ha estat nomenat portaveu del govern. El pèl entra a Matignon per la porta gran. En parlen els magazins matinals a la televisió i els informatius de cap de setmana. Les revistes de moda en fan reportatges i recorren a professors de ciències polítiques perquè valorin la nova tendència.

Emmanuel Macron també ha tingut el seu moment estel·lar per culpa de la barba. El gener del 2016 va lluir durant uns quants dies una barbeta incipient que va tenir repercussió, sobretot, a les xarxes socials. S’intentava trobar les raons que justificaven aquella estètica una mica deixada. L’ara president de la República va fer afaitar-se més tard en una barberia davant de les càmeres, i va convertir així l’anècdota en espectacle.

L’any 2012, Nicolas Sarkozy va lluir esporàdicament una barba de tres dies i també va provocar una reacció de rebuig immediata. L’exministra Roselyne Bachelot va afirmar que era obvi que Sarkozy havia renunciat a retornar a la política perquè “aquell aspecte no era adequat per reconquerir el cor d’un electorat que estava àvid de respectabilitat”.

França no és l’únic país on la barba d’un alt càrrec ha esdevingut notícia. A Noruega, fa un parell de setmanes, en el sopar oficial del vuitantè aniversari dels reis Harald i Sònia amb tota la reialesa europea, el príncep Haakon va començar a menjar amb barba i abans del segon plat va desaparèixer misteriosament. El príncep va reaparèixer a la taula afaitat i amb la pell lluent. No hi ha explicació oficial. Uns mitjans parlen d’una juguesca entre comensals i d’altres asseguren que va ser un gest per satisfer els seus pares, que prefereixen un hereu rasurat.

Per a alguns especialistes en imatge política, la barba només és símptoma d’un canvi generacional. D’altres consideren que l’estètica de Philippe és una manera d’humanitzar-se, ja que sense un pèl a la cara podria semblar un jove tecnòcrata. Alguns estilistes creuen que davant la seva progressiva calvície, la decisió de fer créixer el pèl a la cara ha estat una estratègia de compensació per mantenir el seu índex de virilitat.

En tot cas, com a estratègia de comunicació, les barbes han estat útils per popularitzar de manera més massiva els nous rostres de la política francesa. Perquè aconseguir-ho a través d’un discurs i arguments està cada vegada més pelut.

Més continguts de