La riquesa continguda en la senzillesa

L'Ángelus, Jean-François Millet

RAFAEL ARGULLOL
RAFAEL ARGULLOL Escriptor i professor d'humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona

SALVADOR DALÍ ES VA DECLARAR OBSESSIONAT PEL QUADRE, i no només li va dedicar diverses variacions pictòriques sinó també un llarg escrit interpretatiu, d’acord amb el seu “mètode” paranoic-crític. Dalí fins i tot va dir que era l’obra més torbadora de la història de la pintura, així com la que més explicava el seu propi destí. La seva lectura psicoanalítica el portava a considerar l’escena com un compendi de les pulsions humanes en relació al sexe i a la mort.

No obstant això, abans de Dalí, milers de reproduccions del quadre figuraven a les parets de les llars cristianes d’arreu d’Europa. Es veia en l’escena un profund acte de devoció, de reconeixement humà per la gràcia divina que atorgava els fruits de la terra. El quadre era tan cèlebre que els burgesos també el penjaven als seus menjadors per remarcar l’ordre tradicional camperol enfront del desordre del proletariat subversiu. En conseqüència, els artistes revolucionaris van caricaturitzar la religiositat de la pintura.

Ara ja no és un quadre tan cèlebre ni és al menjador de cap casa. El temps i l’oblit han fet justícia a Jean-François Millet, el seu autor, que sempre va negar el caràcter tradicionalista de la seva obra, la qual era, segons ell, únicament un homenatge als camperols que resaven l’Àngelus a la seva infància. Ell, fill de camperols, es proclamava agnòstic. El que ara ens importa és la genialitat del petit oli, el seu despullament, el seu clarobscur, la seva misteriosa espiritualitat. I el més difícil: la riquesa continguda en la senzillesa.

Més continguts de