En la pel·lícula Jo, robot, basada en el llibre d’Isaac Asimov, el detectiu Spooner li pregunta a l’androide Sonny: “¿Pots comprondre una simfonia? ¿Pots convertir una tela en una obra d’art autèntica?” El robot li contesta: “¿Que podria, vostè?” La intel·ligència artificial (IA) ha avançat tant els últims anys que les màquines poden fer gairebé tantes coses com les persones. Però potser la diferència qualitativa essencial encara és en aspectes que sempre s’han considerat només humans, com ara la inspiració artística. ¿Som a prop de veure com una IA pinta un quadre o escriu una novel·la sense imitar o copiar una obra d’art original?

Cada any se celebra un concurs mundial de pintura feta per intel·ligències artificials, el RobotArt. L’octubre passat es va vendre en subhasta un quadre pintat per un robot per 432.000 dòlars. A més, l’any passat un algoritme va ser capaç d’escriure un capítol sencer de Harry Potter. Però ¿són realment obres d’art o només una barreja mecànica d’elements artístics preexistents? Albert Barqué-Duran, doctor en ciències cognitives i artista que treballa amb la IA, creu que avui dia “un robot és capaç de pintar un quadre de manera executora, però el material base sobre el qual s’ha de desenvolupar l’obra, la intencionalitat i el producte final són idees que encara ha de suggerir i preparar l’humà”. Albert Barqué-Duran va presentar en l’últim Festival Sónar un espectacle en què una intel·ligència artificial fa de musa digital que inspira en temps real la pintura de l’artista sobre l’escenari. Es tracta d’un projecte que “explora com la IA pot col·laborar amb els humans durant processos artístics i creatius”, explica. Marina Prados, directora teatral i cofundadora de Cmd+c, productora de teatre analògic, digital i online, en té una opinió diferent, més en la línia del que respon el robot Sonny al policia Spooner: “Cap humà inicia una obra des de zero. Per què hem de pensar que un robot ho hauria de fer?”, afirma.

Muses digitals?

Per saber si un robot pot ser artista o no, cal acotar què s’entén per art. Una part de la creació neix de l’experiència i la barreja de la cultura prèvia al moment de la inspiració. Tota aquesta càrrega d’informació històrica i artística la pot tenir un programa informàtic com a part de les seves línies de codi. Seria plausible, doncs, pensar que qualsevol robot ben programat podria compondre com Mozart o escriure com Virgina Woolf. Però l’altra part de la creació, potser la més important, neix de l’espurna inexplicable i imprevisible de la inspiració. Es podria dir que copiar no és crear. Queda clar que els robots són capaços de recrear una obra artística, però ¿tenen capacitat per crear-ne una de nova? Per a Albert Barqué-Duran hi ha dos factors cognitius clau en la inspiració: la memòria, és a dir, els referents, i les emocions. La memòria d’un robot són el conjunt de dades que el programador inclou quan crea el programa informàtic. Per arribar al segon factor, però, la part de les emocions, en una IA “encara som a anys llum”, explica Barqué-Duran.

Per a Marina Prados, que l’any passat va codirigir l’obra Here, feta simultàniament a Barcelona i Berlín i en què la tecnologia tenia un paper gairebé principal, l’artista “recopila diversos inputs i els barreja per fer-ne art i, per tant, si una IA recopilés les dades necessàries podria crear una peça artística a través d’un algoritme”. La clau, doncs, sembla ser la llibertat i la capacitat per experimentar més enllà dels límits que el programador ha inclòs en la programació del robot.

Donar llibertat a una IA pot semblar sorprenent, però tècnicament no és tan lluny. És una conseqüència lògica de l’anomenat aprenentatge profund (deep learning ) dels robots, que els permet prendre decisions no programades, basades en l’anàlisi de patrons ja creats. És a dir, que hipotèticament aquest aprenentatge podria fer que un robot creés un nou estil de pintura basant-se en les obres de Modigliani, Manet o Miró. Ara bé, la pregunta és si això es podria considerar art. Marina Prados té clar que “si la peça és artística o no, dependrà del mercat, de si l’hi considera”. Aquesta visió desplaça l’eix de simetria del debat perquè considera que l’art és en els ulls que miren i no tant en les mans que creen. La jove directora teatral és escèptica, i es pregunta: “Com reaccionaríem els humans davant la creació d’un robot: ¿la discriminaríem per por o la idolatraríem com adulem avui totes les altres tecnologies?”

Vist des d’aquesta perspectiva, perquè una IA arribés a crear art original, abans hauria de tenir sentiments fruit de vivències i experiències pròpies. I per a això hauria de tenir autonomia i crear la seva pròpia història. Cora Novoa, compositora de música electrònica, DJ i fundadora del segell independent Seeking the Velvet, creu que la clau seria “que els humans donessin llibertat als robots, perquè això produiria noves visions artístiques, però també generaria incertesa perquè no podríem predir els seus actes”. Alhora, però, també matisa que hem de pensar fora dels paràmetres actuals perquè la inspiració d’una màquina “pot ser totalment diferent” de la d’un artista humà.

Un ‘bestseller’ per al 2049?

Un estudi fet aquest any per la Universitat de Cornell i que comptava amb l’aportació de 350 experts prediu que l’any 2026 els robots seran capaços d’escriure assajos a nivell d’institut; el 2028 seran capaços de generar vídeos creatius i, arribat el 2049, hauran après prou habilitats per escriure una novel·la que entri en la llista de bestsellers del New York Times. Si això no és art, decididament s’hi acosta molt. Albert Barqué-Duran considera que “la percepció de l’art és tremendament subjectiva: fins i tot si una màquina fos capaç d’explicar el seu propi procés creatiu, això no implicaria que el resultat fos percebut com una obra d’art”. Curiosament, el 2049 és l’any en què té lloc la segona part de la pel·lícula futurista Blade runner, en un món on és gairebé impossible diferenciar els humans dels robots.

Per saber si un algoritme pot ser un artista cal precisar d’on neix la creació artística en el cas dels humans. Si convenim que és el resultat de l’experiència i de la reflexió, el reflex de les inquietuds, els sentiments i l’expressió d’un missatge, aquestes són condicions que encara no tenen els programes informàtics. En el fons, l’art és la translació d’una idea, un sentiment que va de la ment de l’artista a la del qui en gaudeix, mitjançant colors, paraules o notes musicals. I si això ho ha de fer un robot, hauríem de deixar-los viure la seva pròpia vida, tenir els seus propis èxits i fracassos. Marina Prados va més enllà quan afirma que “si els eduques creient que són creatius i els poses l’algoritme necessari, produiran les coses per a les quals han estat programats”. A més, els paràmetres del que es veu com a art canvien amb el temps. “En l’última revolució industrial la percepció de l’art va fer un gir de 180 graus. La revolució d’IA i biotecnologia canviarà encara més radicalment la nostra percepció artística”, explica.

La intencionalitat

Una altra de les bases de l’art és poder explicar què significa una creació, per què s’ha fet d’aquella manera i no de cap altra i quin missatge conté. De moment, aquesta explicació sembla lluny de les capacitats d’un algoritme, perquè requereix una certa ideologia. Albert Barqué-Durán pensa que aquest és un punt cabdal del debat. “Totes aquestes obres que creem amb la col·laboració d’IA i mètodes computacionals pequen d’un ingredient molt significatiu: la manca d’intencionalitat”, reflexiona. Per tant, es pot afirmar que un robot podria tècnicament pintar el Guernica, però seria incapaç d’explicar per què l’ha pintat o què significa. Tot i això, Marina Prados tampoc no està segura “que tots els artistes humans siguin capaços d’explicar les seves obres, i, de fet, molts no volen ni intentar-ho”.

Un altre concepte que enfronta els artistes i les intel·ligències artificials és l’arbitrarietat. Un pintor, un músic o un escriptor necessiten sovint ser arbitraris i trencar les regles. El punt en què Elvis Presley o els Beatles decideixen deixar de seguir les normes musicals que hi havia abans d’ells és el que els fa realment originals i autèntics. Quan James Joyce escriu l’ Ulisses estripa la forma clàssica de les novel·les i quan escriu monòlegs interiors en format de pensament lliure trenca conscientment les normes literàries. Si aquesta és la pauta que fa l’art original, caldria donar als robots la capacitat de ser també subjectius i arbitraris. ¿Estem disposats a dotar-los de voluntat pròpia, autònoma i aleatòria i perdre el control sobre els robots perquè siguin artistes? Barqué-Duran pensa que “el fet de canviar petits paràmetres en sistemes complexos fa emergir resultats molt diferents” i difícils de preveure.

Comparació home-màquina

¿Com reaccionaríem els humans si l’obra artística d’un robot se situés al costat de la d’un humà? Cora Novoa diu que té molt de respecte per la IA i molts dubtes pel que fa a l’ús de les seves creacions. “La bomba nuclear es va crear amb finalitats molt diferents de com es va fer servir després”, pensa. Marina Prados es mostra preocupada per “qui desenvoluparà aquesta tecnologia i si són empreses privades al marge de la regulació de l’estat”. Ella veu necessari que la societat controli aquest procés per evitar abusos i garantir que es podrà “seguir explicant històries i reinventant el que considerem art i el que necessitem en el camp de l’art”.

Al final tot artista busca el fenomen que Joyce va anomenar epifania, és a dir, aconseguir la comunió entre artista i consumidor d’art en un mateix sentiment inspirat per l’obra. Perquè una intel·ligència artificial ho aconsegueixi hauria de tenir sentiments. Si els sentiments són fruit de la personalitat i l’experiència, ¿com pot tenir-ne, un robot, si mai no ha viscut fora de l’ecosistema informàtic? I si els hem de donar llibertat i capacitat de patir, d’estimar o d’odiar, ¿quina diferència hi haurà llavors entre un robot i un humà?