E ls artistes de les avantguardes van passar les roses per un sedàs trencador, si es pensa en la bellesa clàssica i els tòpics de la feminitat i la passió a les quals sovint se les associa. O més aviat les van agafar, les van agitar i les van tornar a recompondre sota una llum crua i alhora impregnada d’irracionalitat i dels desitjos més inconscients. André Breton, la patum del surrealisme, va resumir aquesta nova idea del que pot ser bell en una frase pronunciada el 1934: “La bellesa serà convulsa o no serà”. Potser ja havia vist la fotografia d’una rosa que havia fet Man Ray el 1928: la va retratar de tan a prop que sembla una criatura extraterrestre, o una planta carnívora a punt per atacar. Salvador Dalí també es va avançar a Breton amb la pintura Les roses sangonoses, feta l’any 1930. L’artista empordanès va portar a l’extrem l’erotisme surrealista, les seves figures femenines que a vegades semblen maniquins i les imatges obertes a mil i una interpretacions representant el ventre sagnant d’una dona amb un ram de roses vermelles.

La bellesa que defensava André Breton era accidental i casual i, per tant, estava deslligada de la tasca de l’artista. Es podria dir que Dalí l’havia seguit a Les roses sangonoses fent col·lisionar en una imatge un motiu tan tradicional com un nu femení i el detall cruent del ventre sagnant. Si fos així, la dona del quadre, que està lligada a una columna, seria com una versió moderna dels màrtirs medievals. Però la pintura no és només això: segons la interpretació de l’expert dalinià Rafael Santos Torroella Les roses sangonoses és una obra autobiogràfica que remet a la impossibilitat de tenir fills amb Gala, que seria la protagonista del quadre, camuflada amb una cabellera rossa. Per reforçar els arguments de la seva interpretació, Santos Torroella afina la datació de l’obra a l’abril de l’any 1930, quan Gala va començar a patir els símptomes d’un fibroma durant un viatge a Màlaga. La malaltia va desembocar l’any següent en una operació per extirpar-l’hi a la clínica del doctor René Jacquemaire a París. Aleshores Dalí va tornar a pintar una dona amb el ventre obert, una Gradiva, que torna sagnar per unes altres formes que semblen roses. “Dalí era molt impressionable, i no hem d’oblidar que la seva mare va morir d’una operació d’un tumor a la matriu”, diu l’expert dalinià Ricard Mas Peinado. Unes altres roses de Dalí són menys doloroses, tot i que es troben al cap d’uns personatges que podrien perdre la vida només amb una bufada de vent.

El Dalí més classicista dels anys 50 i 60 va tornar al motiu de les roses amb una pintura en què una rosa monumental sura en el cel com ho havien fet les roques i les esferes de les pintures de Magritte: La rosa ( Rosa meditativa )té a més un detall curiós, una parella que se la mira, qui sap si el record del tràngol que Dalí i Gala havien passat.