Les ruïnes dels deliris

Turmbau zu Babel [La torre de Babel] Pieter Bruegel El Vell

RAFAEL ARGULLOL
RAFAEL ARGULLOL Escriptor i professor d'humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona

L’INICI DE LA SEGONA GUERRA MUNDIAL va truncar un dels desafiaments més delirants del segle XX, un segle, per cert, pròdig en desafiaments delirants: l’Alemanya nazi i la Rússia estalinista es disputaven, en secret, la construcció de l’edifici més gran del món. Es tractava de superar els monuments antics i també els gratacels de Nova York. A Berlín l’arquitecte Albert Speer havia de construir el Palau dels Fòrums Populars. El model inspirador, es deia, era el temple de Salomó. El símbol central era la cúpula, com a Santa Sofia de Constantinoble i com a Sant Pere del Vaticà. Respecte d’aquest últim, Hitler volia que la cúpula del seu temple del poble fos disset vegades més gran que la romana. L’arquitecte rus Borís Iofan va ser l’encarregat d’aixecar l’edifici rival a Moscou. També ell, a la recerca d’autoritat, va inspirar-se en un paisatge bíblic: la torre de Babel. En un paisatge bíblic i en la seva interpretació pictòrica: sembla que Iofan tenia al seu despatx una reproducció gegantina del quadre de Bruegel el Vell. S’ha discutit molt el significat que el pintor holandès va voler donar a la seva obra. És possible que, en efecte, fos una advertència moral contra la desmesura humana. En tot cas a l’estètica estalinista va tenir un efecte contrari i va servir com a paradigma d’un hipotètic futur. El ziggurat previst per Iofan arribava als núvols i estava coronat per una estàtua de Lenin d’una mida tan colossal que els avions li passarien entre les cames. La culminació del deliri era, com es va projectar, situar el despatx de Stalin a l’alçada del cervell de Lenin.

La guerra va interrompre els projectes, tant el de Berlín com el de Moscou. Si s’haguessin construït, ara tindríem uns monstres arquitectònics a l’espera que el pas del temps els fes aparèixer com a runes. Com la torre de Babel. També els monstres que construïm arrogantment en l’actualitat acabaran com Babel, sense necessitat que un déu els destrueixi. Hauríem d’evitar la desmesura i apostar per l’harmonia. Potser és això el que volia dir Bruegel al seu quadre.

Més continguts de