"Sigues benvingut a casa nostra", diu tot indicant a les dones que preparin el te. “Si has vingut per parlar de la causa saharaui, també pots parlar amb la nena. Aquí tots estem embarcats en la mateixa lluita”, afegeix assenyalant la petita, que juga amb els coixins, estirada a l’estora. La nena deu tenir un sis anys i, avergonyida, amaga la cara entre els braços del seu pare. Mohamed Sidi ha estat un dels guerrers més ferotges del Front Polisario. Les batalles en les quals va participar superen el centenar. Les ferides de guerra recorren el seu cos de dalt a baix. Senyals de bales a les cames. Cicatrius de metralla de morter i de mina als peus, al pit i a la cara. Les dones serveixen el te amb el ritual de sempre: el primer te és amarg com la vida, el segon és suau com l’amor, el tercer és dolç com la mort, repeteix un dels joves que ens acompanya, satisfet d’il·lustrar el convidat sobre les tradicions que regeixen el principi secular de l’hospitalitat beduïna.

Ens trobem al camp de refugiats de Dakhla, al desert d’Algèria, un dels camps que des de fa 39 anys acullen més de cent mil saharauis que van fugir de la seva terra al Sàhara Occidental. Com cada any, el festival de cinema FiSahara s’ha instal·lat durant una setmana enmig d’aquest àrid i inclement desert per omplir de festa i de pel·lícules la vida d’una població pobríssima, dependent de l’ajuda internacional. El festival també vol cridar l’atenció sobre una situació política que es manté bloquejada des que els espanyols van marxar sense conduir el procés de descolonització tal com exigien les lleis internacionals, i van permetre que el Marroc envaís el territori l’any 1975. Des d’aleshores la població saharaui viu dividida entre l’exili dels camps de refugiats repartits pel desert algerià on ens trobem i els territoris ocupats a l’antic Sàhara Occidental, la somiada República Saharaui independent que havia de sorgir com a estat propi després de la colònia espanyola, però que Espanya va abandonar coincidint amb la transformació del país i la mort del dictador Franco.

Durant setze anys, abans que es decretés l’alto el foc l’any 1991 que encara avui supervisa l’ONU, els saharauis van combatre contra el Marroc i Mauritània en una guerra ferotge i desigual. El Mohamed era aleshores un beduí del desert, un home lliure que es guanyava la vida amb els ramats de camells. Quan va començar la guerra, explica, només tenia un fusell de caça. Els primers xocs armats amb els marroquins van ser per protegir la població mentre fugia, sota les bombes, cap al desert algerià. Però aviat van començar les batalles. “Al principi -recorda- quasi no teníem armes. Un dia amb només vuit fusells vam llançar centenars d’homes desarmats contra l’enemic, cridant enfollits, disparant sense parar els vuit fusells, de tal manera que es van pensar que hi havia més armes i van fugir com conills, i ens van deixar força fusells i fins i tot un camió”.

El Mohamed segueix explicant batalles, mentre un grup de joves l’escolten embadalits. El Front Polisario, l’organisme polític i militar que té el reconeixement internacional sobre la representació del poble saharaui, no renuncia a la possibilitat de tornar al combat en cas que no es resolgui la situació per la via política. Molts joves dels camps de refugiats diuen als visitants que demà mateix estarien disposats a agafar les armes, i les històries èpiques que expliquen antics guerrers com el Mohamed alimenten aquesta amenaça. “Si les coses continuen així, no descartem la guerra”, ens va dir el primer ministre Abdelkader Taleb Omar, repetint el que diu any rere any.

Però la pregunta és si es tracta d’una amenaça possible i real. Encara que el Mohamed expliqui que ell mateix, amb les seves pròpies mans, va disparar i abatre un avió de combat Jaguar francès, els dirigents del Front Polisario saben que una guerra com aquella avui seria inviable. I que tampoc seria sostenible una guerra de guerrilles, que aviat seria considerada terrorista i la rebutjarien fins i tot els països que avui els donen suport.

Mentrestant, les negociacions sobre una sortida política s’eternitzen i el temps va en contra dels saharauis. D’una banda, les grans potències, especialment França i els EUA, però també Espanya, no volen enemistar-se amb el Marroc. De l’altra, la llei internacional és clara: el Sàhara Occidental té dret a un referèndum per decidir sobre el seu futur. I en aquesta situació, el Polisario manté en la provisionalitat els camps de refugiats, fent que la pobresa i la precarietat es converteixin en un sacrifici més d’una lluita en què diuen que l’únic programa possible és tornar a casa. Però el Marroc no s’està de braços plegats i a més de colonitzar la regió amb mà de ferro treballa sense repòs per seduir les tribus saharauis amb pactes i privilegis, esperant que algun dia avalin la seva proposta d’autonomia. Però als territoris ocupats una nova societat civil s’enfronta a la dictadura alauita amb els drets humans i la llibertat com a programa, que és una manera ben diferent de veure aquelles idees revolucionàries que van alimentar el Polisario dels anys setanta.