Aquesta setmana ha fet 107 anys d’un dels accidents més famosos de la Torre Eiffel. Franz Reichelt, un austríac nacionalitzat francès de trenta-dos anys, es va llançar des de la primera plataforma de l’edifici per demostrar al món que el paracaigudes que havia dissenyat per als aviadors funcionava a la perfecció. Però Reichelt va trigar pocs segons a quedar esclafat a terra, on va fer un sot de quinze centímetres a causa de l’impacte.

Reichelt, nascut a Wegstädtl el 1879, es va establir a París per treballar de sastre, on va aconseguir tenir un cert renom. Però des que de petit va sentir parlar de tragèdies d’avions en flames en què els pilots havien mort a dins, la seva obsessió era fabricar un vestit per a ells que funcionés com a paracaigudes. Durant anys va anar fent diferents dissenys, que provava a escala reduïda amb ninots que llançava des del seu apartament, el tercer pis del número 8 de la Rue Gaillon. Des del juliol del 1910, Reichelt va dissenyar diferents prototipus de vestits: una mena de granotes amb una andròmina de setanta quilos a l’esquena que amagava sis metres quadrats de seda i peces de cautxú. Com que les proves funcionaven, va voler-ho provar llançant-se des d’una avioneta, però l’Aeroclub de França el va dissuadir. Un any més tard, el coronel Lalance va oferir deu mil francs a l’home que aconseguís inventar el paracaigudes per a pilots. Els ginys que s’havien fet fins aleshores sí que permetien aterrar viu, però eren artefactes impossibles de ficar dins d’una avioneta. Els diaris d’aquella època documenten diversos intents fallits de Reichelt llançant-se des de petites alçades de la ciutat.

El 1912 Franz Reichelt va considerar que ja havia creat el model perfecte incrementant la superfície de roba de seda i reduint-ne el pes. Considerava que perquè funcionés calia saltar de més alçada perquè la roba tingués temps d’obrir-se completament. Va demanar permís a la prefectura de policia i va rebre l’autorització. El 4 de febrer del 1912 a les set del matí Franz Reichelt arribava als peus de la Torre Eiffel amb cotxe i acompanyat de dos amics. Havia convocat la premsa. Hi havia dues càmeres de cinema per filmar la proesa: una a dalt per captar el llançament i l’altra a baix per immortalitzar l’aterratge. El sastre volador havia fet creure a tothom que llançaria un ninot de prova, però al darrer moment es va enfilar ell a la barana. Els amics el van intentar dissuadir, però Reichelt estava tan convençut que funcionaria que volia demostrar que confiava la seva vida a aquell paracaigudes. El vídeo, que es pot trobar a YouTube, fa impressió. Primer ensenya orgullós el peculiar vestit, amb l’esquena farcida de roba. Saluda amb la gorra. Després veiem com el sastre volador s’aboca a la barana de la Torre Eiffel enfilant-se sobre una cadira. S’afluixa els pantalons del vestit, que li queden al garró. Mira avall i li costa trobar el moment de saltar. Dubta pel simple instint de supervivència. Sembla que agafi impuls, però es torna a fer enrere. Continua mirant avall. No té escapatòria. Té les càmeres i tothom esperant el salt que mostrarà al món el seu giny prodigiós. Està a cinquanta-set metres de convertir-se en una celebritat. I salta. I en el pla general següent, enmig de les extremitats obertes de la Torre Eiffel, veiem un cos i una mena de cortinatge precipitant-se al buit a tota velocitat. Reichelt impacta contra terra. I la pel·lícula mostra com se l’emporten mort. Fi. Ni heroi ni pioner. Un tossut amb massa pressa per passar a la història.