KNOCKOUT
Diumenge 15/03/2018

El secret dels obituaris

El 'New York Times' ha admès que en els seus 167 anys d’història ha prioritzat els obituaris d’homes blancs i ha oblidat els de les dones

i
Mònica Planas
3 min
El secret dels obituaris

El 'New York Times' va anunciar la setmana passada que engegava l’operació Overlooked [Ignorades]. El diari ha admès que en els seus 167 anys d’història ha prioritzat els obituaris d’homes blancs i ha oblidat els de les dones. Cada setmana, a partir d’ara, rescabalaran a nivell informatiu les grans referents femenines que, des del 1851, s’han anat morint sense merèixer un tros de pàgina per recordar-les. Sylvia Plath, Charlotte Brontë, Ada Lovelace, Henrieta Lacks... han estat algunes de les primeres a aparèixer.

Costa entendre que el diari hagi trigat tant a rectificar el seu androcentrisme, quan fins i tot s’han fet estudis amb finalitats científiques de la seva secció necrològica que posaven en relleu aquestes diferències.

El 2013, els doctors experts en salut pública Richard i Catherine Epstein, de la Universitat de Queensland, a Austràlia, van publicar un estudi fet a partir de l’anàlisi de més de mil obituaris consecutius que es van publicar al New York Times entre el 2009 i el 2011. En aquests tres anys, la diferència entre la presència d’homes i de dones és abismal: 813 homes contra 186 dones. Sorprenentment, la mitjana d’edat dels homes cèlebres dels obituaris superaven la mitjana de vida del país: arribaven als 80 anys, respecte als 76 de mitjana masculina. En canvi, la mitjana d’edat de les dones cèlebres es quedava en 78 anys, quan la mitjana femenina era de 81. D’aquí deduïen que a elles la popularitat, l’activitat que els havia donat repercussió social, les desgastava abans d’hora. En canvi, en el cas dels homes semblava que la dimensió pública els allargava la vida.

Els Epstein també van classificar els morts il·lustres del Times en quatre grans grups en funció de les seves professions. D’una banda, tenien el sector dels artistes i esportistes, que incloïa actors, cantants i ballarins. De l’altre, el grup de creadors, amb escriptors, pintors, escultors... Un tercer àmbit era per a polítics empresaris i militars. I finalment, el quart sector estava integrat per acadèmics, amb intel·lectuals, professors i religiosos. De l’anàlisi van deduir que el grup d’artistes i esportistes morien abans que la resta: als 77 anys de mitjana.

D’aquesta dada inferien dues hipòtesis: la primera, que la fama adquirida en edats més joves predisposava a comportaments de risc que afectaven la salut. La segona, que potser les personalitats amb tendència al risc tenen més èxit social.

El que està comprovat és que ser el protagonista de tota mena d’obituaris escrits abans d’hora no precipita la teva mort. Un dels secrets més ben guardats dels mitjans de comunicació són els obituaris que tenen redactats de persones que encara estan vives. Es trien per intuïció, valorant el nivell d’atrotinament de les personalitats, deduint els famosos que ja són a la rampa de sortida, per edat, malaltia o imprudència existencial. Quan arriba el moment del traspàs, només cal una breu actualització final, afegir-hi els últims espeternecs de vida del finat, i ja es pot oferir a l’audiència un resum acurat i treballat sense presses d’última hora.

Un dels casos més simptomàtics d’aquests obituaris cuinats abans que traspassi el protagonista era el de Fidel Castro. Va trigar tant a morir-se malgrat els pronòstics que el Comandante va sobreviure fins i tot als autors dels seus obituaris. L’obituari del diari francès Le Monde el firmava el periodista Marcel Niedergang, que s’havia mort quinze anys abans que Castro, i un dels firmants de l’obituari del Washington Post, J.Y. Smith, també feia deu anys que se n’havia anat a l’altre barri.

stats