Una de les incomptables coses que he d’agrair a El Quixot és com m’ha fet riure cada vegada que hi he tornat. No és fàcil que un llibre et faci riure, o almenys jo n’he trobat molt pocs, que em facin riure. Tanmateix, Cervantes és un dels millors mestres de la ironia de la història de la literatura, i penso que El Quixot és una autèntica radiografia de la substància irònica que habita, sovint silenciosament, en la condició humana. El riure més autèntic, i a vegades també el més malenconiós, sorgeix amb el xoc entre el que som i el que declarem ser, entre la nostra obsessió per proclamar-nos realistes i la nostra incapacitat per saber veritablement el que és la realitat.

La gran ironia d’ El Quixot és que el que apareix com a boig és tremendament assenyat. L’habitual error d’apreciació és creure que el Quixot delira per assenyalar els molins de vent com si fossin gegants. Però en aquest deliri hi ha el que és raonable. El Quixot hi veu més enllà de la pura epidermis de l’existència o del que és purament utilitari, i per això és objecte de burla i de condemna. El Quixot és un boig que incomoda perquè posa els que l’escolten davant la incertesa del que pugui ser o ser no real. No és un decadent i guillat cavaller medieval, sinó un humanista renaixentista que percep que el món modern està lluny de tota certesa.

Ha sigut un disbarat analitzar El Quixot en clau exclusivament espanyola, i encara més convertir-lo en una mena de prototip nacional. El que Cervantes reflecteix magistralment en la seva novel·la és l’enfonsament de l’univers dels absoluts i el naixement de l’època de la incertesa, que arriba fins als nostres dies.

Miguel de Cervantes, italianitzant, és un humanista en certa manera desencantat que mostra la nova llibertat i el nou absurd que envolten l’home modern. Com Montaigne, com Shakespeare, com tot allò que atribuïm a la revolució renaixentista. Aquest és el riure que provoca El Quixot : el riure que ens produeix mirar-nos al mirall i veure els paranys amb què duem a terme la representació.