Una cosa que els pijos eviten a tota costa és sortir als mitjans de comunicació, i si hi apareixen sovint és en contra de la seva voluntat perquè es veuen involucrats en casos de corrupció o en mode d’esquela. Tot i així, hi ha destacades excepcions, com és el cas d’Anna d’Anglaterra, que treballa de cara al públic per encàrrec de la seva mare, la reina. D’aquesta noble senyora s’acostuma a dir que és una dona molt normal perquè segons sembla fa coses tremendament normals, com ara repetir vestit, gesticular, evitar que els seus fills rebin títol nobiliari (també vol que siguin normals, que és una obsessió generalitzada de les princeses contemporànies), posar-se la tiara ella mateixa sense l’ajuda d’una cambrera, conduir el seu propi cotxe, dir “ good morning ” (o sigui, ser educada) o fer d’àvia. El poble, la premsa, valora molt que un pijo faci coses normals, és a dir, aquelles coses que podrien ordenar que els fes un altre (un servent) o aquelles que suposadament fem, ordinàriament, la resta de mortals. Però per a un pijo la normalitat (la vella o la nova, tant se val) és pura excentricitat, perquè si tu ets la filla de la reina d’Anglaterra, per molt que ho desitgis o t’hi esforcis, mai no aconseguiràs ser una persona normal. Fer coses normals sense perdre cap privilegi és, efectivament, una autèntica pijada.

En aquesta mateixa línia notem que molts pijos també pateixen la síndrome del Petit Trianon, que és aquella que els impulsa a fer coses senzilles i emular una suposada vida natural com la que hi devia haver abans del pecat original, pagesívola i rústica, inspirada en els escrits de Henry David Thoreau i decorada a la manera de William Morris. La falsa naturalitat, per exemple, va arribar a un punt sofisticadíssim gràcies als jardins de traçat sinuós i grutes amagades dissenyats per Capability Brown. Yves Saint Laurent i Pierre Bergés van ordenar la construcció d’una datxa, a deu minuts del Château Gabriel, per relaxar-s’hi a la manera de la classe mitjana russa, i tothom recorda l’estil de Carolina de Mònaco, florejat, de cistella de vímet i bicicleta de passeig, quan a principis dels noranta es va retirar per recuperar l’ànim, després de la mort del seu segon marit, a Saint-Rémy-de-Provence. La duquessa d’Alba anava a la Feria, des de Dueñas, amb un carretó tirat per dues mules, i a la duquessa de Devonshire li encantava el suposat petit plaer d’alimentar les seves gallines: tites, tites, tites. Alícia de Battenberg, la mare del príncep Felip d’Edimburg, es va fer monja directament i vivia amb tot rigor, i Joan Carles I d’Espanya ha tirat de campechanía fins que la campechanía no ha donat més de si. Lee Radziwill exercia la bohèmia a la cabana que Andy Wharhol tenia a Montauk, i els Pujol Ferrusola practicaven, cada estiu a Queralbs, la típica i coneguda per tots austeritat catalana, i Mercedes Milá s’ha estat orinant a raig (i ho ha explicat sempre que ha pogut) per tot el Mediterrani conegut, tan normal.