Reportatge

Com són les cases dels dissenyadors industrials?

Visitem les llars de cinc professionals del disseny, que ens mostren quins objectes utilitzen en el seu dia a dia i ens expliquen què té d’especial el lloc on han decidit instal·lar-se

Des del seu apartament, el dissenyador industrial Eugeni Quitllet veu la Pedrera. I no només això. Costa percebre-ho si no t’ho diu, però reflectida en una finestra d’aquest edifici també veu la Sagrada Família. “Vaig veient com la van construint”, diu aquest disoñador, com a ell li agrada descriure’s. No costa gaire endevinar que és un apassionat de Gaudí. O, si més no, que Gaudí l’inspira força a l’hora de viure i crear. De fet, les línies sinuoses que caracteritzen els seus dissenys ens evoquen els treballs arquitectònics gaudinians. Les revistes ens han ensenyat durant anys com són les cases dels arquitectes i els interioristes però, en canvi, sabem ben poca cosa de les dels dissenyadors industrials, i això que són els que ideen tots els objectes domèstics. A quina cadira s’asseuen a dinar? Com és el sofà on es relaxen? Quina làmpara fan servir per llegir? ¿Casa seva els serveix d’inspiració?

En el cas de Quitllet probablement sí, ja que el seu pis del carrer Provença, que té des del 2011, també és el seu estudi. “Jo no faig una diferenciació entre vida personal i feina. Per a mi una cosa nodreix l’altra. Seria com separar la cuina del menjador”, du Quitllet. El dissenyador tarragoní Antoni Arola, que des de fa vint anys viu en un loft que ocupa un antic edifici industrial del Poblenou, comparteix aquesta filosofia. “Vaig escollir aquest espai perquè la seva amplitud em permetia tenir la casa i l’estudi junts -exposa Arola-. A mi m’agrada tenir-ho tot barrejat. Mai he entès la paraula oci. La gent vol treballar poc i tenir molt temps lliure i després no sap què fer. Per a mi l’oci és la feina”. La dissenyadora Gemma Bernal, tot i que té l’estudi separat de la casa, tampoc deixa mai de treballar: “Jo em passo les vacances creant i dibuixant, així quan al setembre obro el despatx ja podem començar a construir”. De fet, al jardí de la casa on viu des de fa dotze anys, a Valldoreix, ja té el projecte de construir-hi un estudi per treballar.

Segons Gracia Cardona, creadora de la revista Diariodesign.com i membre de la junta de l’ADI-FAD, tant els arquitectes com els dissenyadors sempre han tingut tendència a tenir l’estudi a dins de casa. “Dedicar-se a això és alguna cosa més que un ofici, és una manera de viure”. Per la seva banda, Raffaella Perrone, vicepresidenta de l’ADI-FAD i directora de l’escola de disseny IED Barcelona, opina que l’espai domèstic per a un dissenyador és alhora un espai d’investigació. “Els dissenyadors no paren mai de treballar, i menys els que treballen per a ells mateixos”.

En construcció permanent

Aquesta investigació constant es veu reflectida en moltes de les seves cases, ja que sovint no són fruit d’un projecte integral i ben acabat, sinó espais en contínua transformació. “Jo vaig fer un projecte inicial de la casa, però era molt bàsic. El que s’ha creat a partir de llavors ha sigut per l’acumulació de les peces en què treballo i els prototips. No hi ha res pensat de manera decorativa -diu Arola-. El fet que sigui un únic espai em permet molta llibertat. Els mobles es poden anar canviant de lloc i aquesta possibilitat de transformació m’agrada. Les coses molt estàtiques em posen nerviós”. Aquest dissenyador confessa que la casa és un reflex de la seva manera de crear. “Jo faig les coses sense pensar gaire. Soc una persona més intuïtiva que reflexiva. M’agrada la imperfecció”. Un model semblant és l’apartament estudi del jove dissenyador Marc Morro, que també viu en un loft al Poblenou. “Jo em sento bastant identificat amb el refrany« En casa de herrero, cuchillo de palo ». Casa meva no és un projecte consolidat. El 70% del que tinc són prototips, és a dir, que és una casa construïda a base de proves”, explica Morro, tot i que confessa que aquest punt de desolació li sembla atractiu. “A mi quan més m’agrada una casa és quan algú s’hi acaba de traslladar i encara està buida. Suposo que hi ha una mica aquesta intenció”. En definitiva, com els seus dissenys, es tracta d’una casa senzilla i funcional, sense excessos decoratius i on la fusta té un paper protagonista.

El cas de la dissenyadora de catifes Nani Marquina és una mica diferent. El seu pis de lloguer, al passeig de Sant Gervasi, on viu des de fa 25 anys, només l’utilitza d’habitatge. Per fer les tasques d’empresària va a l’oficina i per crear sovint passa alguns dies en una altra casa que té a l’Empordà. “Per a mi aquest lloc és una àrea de descans. L’entorn m’afecta molt i necessito un espai per a cada cosa”, diu la dissenyadora, que assegura que el pis de Barcelona li dona estabilitat. “Per a mi és importantíssim. Viatjo molt i és el lloc on sempre torno, el meu niu”. Tot i que hi ha un projecte d’interiorisme més sòlid al darrere, també hi ha espai per a la transformació. Cada mig any, aproximadament, la dissenyadora canvia les set catifes que té distribuïdes pel pis -fins i tot n’hi ha a la cuina i al lavabo-. “Abans que les catifes surtin al mercat les tinc una temporada a casa. A l’oficina no les veig en un ambient real. Necessito veure què passa quan s’encén un llum i envoltar-les de mobles”.

Culte als objectes

Cal dir, però, que els llums i els mobles amb els quals Marquina envolta les seves catifes per acabar de veure si li agraden o no tenen nom i cognom. Al seu saló hi ha des d’una làmpara de Miguel Milà per a Santa & Cole fins a una altra del dissenyador alemany Mathias Hahn per a Marset, passant pel sofà de lli de Mario Ruiz per a Joquer. Però no és l’única que estima els clàssics. Entre prototip i prototip, Morro també té diverses làmpares de Miguel Milà i d’Ingo Maurer, a més d’un tamboret de Martino Gamper, entre d’altres. A casa de l’eivissenc Eugeni Quitllet, a més d’una gran quantitat de productes dissenyats per ell, hi ha dues cadires de Charles Eames i diverses peces de Philippe Starck, amb qui el dissenyador ha treballat durant molts anys. “Envoltar-te dels clàssics és important per tenir-los presents i poder anar evolucionant”, exposa Quitllet. Bernal adora la seva làmpara dissenyada per l’italià Achille Castiglioni i el seu sofà dels Scarpa, uns objectes que té des de fa 43 anys. “M’agrada que les coses m’acompanyin molt de temps. Detesto això de l’obsolescència programada. Quan compro una cosa en miro sobretot la qualitat. I també és el que busco en els meus dissenys. Que siguin enginyosos, funcionals i sense coses supèrflues”, comenta Bernal.

Aquests clàssics sovint es barregen de manera eclèctica amb altres objectes. Antoni Arola, a més de tenir desenes de prototips seus -la majoria làmpares-, té una gran col·lecció d’objectes anònims que ha anat recopilant al llarg de la seva vida i amb els quals, fins i tot, ha fet un llibre: Biografia Antoni Arola. Coses normals poc habituals. El seu objecte preferit és una ampolla de Font Vella forrada amb poliuretà, un material que es fa servir a les obres de construcció, per conservar l’aigua freda. “Quan la vaig veure li vaig dir al treballador: «Ja l’has cagat, això és meu» -explica Arola-. La gent té idees increïbles. M’agrada molt el que fan sense ser dissenyadors”. Tots els objectes se’ls ha trobat o li han regalat. “M’agraden per diferents coses i per a mi tots tenen una història. Aquesta casa s’ha convertit en el meu univers, però ara estic trist perquè ja no em queden parets”.

També la casa de Marquina és com un petit museu. La dissenyadora s’ha encarregat de col·locar amb cura un gran nombre d’objectes, sobretot recopilats en viatges, en una prestatgeria que ocupa tot el passadís. “La majoria no tenen valor econòmic, però em connecten amb un lloc i amb una experiència. Quan torno d’un viatge el que més il·lusió em fa és col·locar un nou objecte -diu Marquina-. Per a mi la casa és com un contenidor de les teves vivències. Per això m’agrada que les parets siguin blanques i sigui un espai molt pur, gairebé escèptic. Així els objectes destaquen més”. Sobretot hi ha artesania i objectes d’inspiració natural, dos elements molt presents en les catifes de Marquina. “És com un imaginari amb el qual m’inspiro per crear”.

Una mirada diferent

Segons Cardona, el fet de donar tanta importància als objectes és un tret força característic dels dissenyadors industrials. “És una visió diferent de la dels arquitectes, que solen tenir la casa més despullada perquè els interessa que es vegi el continent més que el contingut -exposa-. A més, tenen una gran capacitat per combinar objectes diferents i que els quedi bé. Però ho fan de manera natural, no per decorar”. Igual que les cases dels arquitectes o els interioristes, les d’aquests dissenyadors solen ser força particulars i, segons Cardona, sovint són un reflex de les tendències que arribaran d’aquí uns anys. “Van a fires internacionals, viatgen molt i estan constantment envoltats de tendències. Tot i que no els agrada seguir-les, perquè el somni de qualsevol artista és fer l’obra eterna, és impossible que no els influeixi”. Per la seva banda, Perrone opina que més que adoptar tendències futures tenen una manera de veure les coses diferent i són més atrevits a l’hora de combinar objectes i de donar-los un altre ús. “Tenen molta sensibilitat per allò que els envolta i alhora molta cultura del disseny. Això els dona idees que s’acaben materialitzant. Sovint, però, prefereixen més envoltar-se de clàssics que de les últimes novetats del mercat”. 

Antoni Arola

Tarragona, 1960

Es forma en disseny industrial a l’Escola Eina de Barcelona i poc després inicia la seva carrera professional a l’Estudi Lievore i Pensi, i posteriorment a AD Associate Designers. L’any 1994 funda l’Estudi Antoni Arola, que té la seu al Poblenou. Realitza des de projectes d’il·luminació per a diverses editores com Santa & Cole, Vibia o Viabizzuno fins a peces de mobiliari, passant per envasos de perfums, projectes d’interiorisme i instal·lacions efímeres. Actualment compagina la seva carrera professional amb la docència, l’experimentació artística i la investigació lumínica. Arola té un paper important sobretot dins el panorama estatal del disseny d’il·luminació. El seu treball es mostra en exposicions individuals i col·lectives en ciutats com Barcelona, Madrid, Milà, Londres, Mèxic, Nova York i Tòquio. Entre altres reconeixements, obté quatre vegades el Delta de Plata, el Premi Nacional de Disseny, l’any 2003, i el Red Dot Design Award, l’any 2012. La foto de la pàgina anterior és de la seva casa estudi.

Nani Marquina

Barcelona, 1952

Després de cursar els estudis de disseny industrial a l’Escola Massana de Barcelona, inicia la seva carrera professional a l’estudi d’arquitectura Sellés-Marquina. Més tard, comença a realitzar les seves primeres catifes i a partir de l’any 1986 decideix dedicar-se exclusivament a aquest camp de disseny i forma l’empresa Nanimarquina. Poc després una de les seves col·leccions ja és seleccionada per la botiga del Museu d’Art Modern de Nova York (MoMA). Des del principi, Marquina dona molta importància a la investigació de matèries primeres i als processos de manufactura. Aquests factors enriqueixen el valor estètic dels seus dissenys i són claus per a l’èxit comercial de la marca. De fet, les catifes estan fetes al nord de l’Índia, el Pakistan i el Marroc -països amb molta tradició de teixir a mà- per recuperar el valor artesanal, i estan dissenyades per ella o en col·laboració amb altres dissenyadors. Entre altres reconeixements, l’any 2005 rep el Premio Nacional de disseny i el Premi Cambra a la Gestió Empresarial, i el 2008 l’International Women Entrepreneurial Award, concedit per la Cambra de Comerç de Manhattan. Actualment també és la presidenta del FAD, Foment de les Arts i Disseny a Barcelona.

Marc Morro

Mallorca, 1983

Fa els estudis de disseny industrial a l’Escola Elisava. Més endavant, i després de passar un any a Nova York, comença a treballar a l’agència publicitària Villarosàs a Barcelona. Paral·lelament crea Surtido, una plataforma destinada a l’àmbit creatiu, on dissenyadors emergents realitzen tot tipus d’esdeveniments, com ara exposicions, tallers i xerrades. Surtido es converteix en un espai d’interacció i sinergies entre els joves creadors del moment. Amb la dissolució de l’agència Villarosàs, Morro funda, juntament amb Oriol Villar, AOO (Altrescoses Otrascosas Otherthings), una petita editora de mobles, amb seu al barri de Gràcia, on treballa actualment. El dissenyador té una gran fascinació pels tamborets, un objecte que li agrada per la seva senzillesa i quotidianitat. De fet, moltes de les peces que ha produït són tamborets dissenyats per ell mateix o còpies d’altres autors. Sempre treballa amb fusta perquè considera que és un material noble i molt agraït, ja que li permet fer-ho amb poques eines.

Gemma Bernal

Barcelona, 1949

Després d’acabar els estudis de disseny industrial a l’Escola Eina de Barcelona, forma equip durant gairebé trenta anys amb Ramon Isern. De fet, alguns dels seus treballs més destacats són fruit de la col·laboració amb aquest dissenyador, com ara la vaixella Ona (1992) o la taula Cristalina (1983). L’any 2004 crea la seva pròpia firma, Gemma Bernal, Design, i des d’aleshores combina el disseny amb la docència, impartint classes a l’Escola Eina, a l’ESDI i al màster d’arquitectura efímera de la Universitat de Barcelona, entre d’altres. Bernal, a més, col·labora amb els governs de Corea, l’Argentina i el Perú en programes d’ajuda a les empreses artesanals. També participa en exposicions d’art i disseny i en nombroses fires internacionals. Els seus dissenys, que abasten des de l’electrònica fins al mobiliari, es caracteritzen per un estil sobri i per la seva funcionalitat. Entre altres premis, l’any 1969 rep el Delta d’Or de l’ADI-FAD amb la dutxa telèfon per Raydor.

Més continguts de