KNOCKOUT

Sense sostenidors

La primera constància documental d’un sostenidor data del 1.700 aC, de la civilització minoica. Era una tira de cuir fina, coneguda com a strophium, que embolicava el pit de les dones. La peculiaritat d’aquesta peça és que, més enllà de la seva funció física, com a sostenidor, tenia un valor més simbòlic: servia per distingir les dones més civilitzades -les que en duien- de les dones considerades més bàrbares, que duien el pit nu i lliure. Aquesta doble finalitat del sostenidor ha existit sempre i una ha tingut més pes que l’altra en funció del context polític i social de cada època i de com es percebés el rol de la dona.

Aquesta peça de roba interior ha quedat confinada al calaix

Durant l’Antic Règim, Caterina de Mèdici, reina consort de França, va imposar la cotilla, que va comportar segles de tortura a les dones. I, amb els anys, el sostenidor va prendre el lloc a la cotilla. A mesura que la dona es va anar convertint en un objecte sexual d’exhibició pública, el sostenidor va anar-se fent més petit i va adquirir un valor de seducció femenina i la funció de lluitar contra els suposats efectes de la gravetat va esdevenir més secundària. Amb tot, fins no fa gaires dècades els metges seguien recomanant el sostenidor com una necessitat mèdica que beneficiava la postura de la columna vertebral de les dones. Tot plegat va comportar que la societat percebés el sostenidor com una peça imprescindible de la indumentària femenina i no pas com una opció en funció de les necessitats reals de cada persona. Les diferents onades feministes han combatut, en algun moment, la imposició d’aquesta peça renegant del seu poder simbòlic opressor i fins i tot cremant sostenidors. L’any 2013 el professor Jean-Denis Rouillon de la Universitat de Franche-Comté va fer públic el seu estudi, elaborat durant quinze anys a més de tres-centes voluntàries d’entre divuit i trenta-cinc anys, i va demostrar que la necessitat del sostenidor a nivell anatòmic era falsa i que els pits no es beneficiaven de la privació de gravetat. El problema és que avui dia encara està mal vist que les dones no facin ús d’aquesta peça de roba fora de les quatre parets de casa seva. El sostenidor continua tenint aquest valor d’ordre i civisme que ja tenia el 1.700 aC. L’any passat la denúncia d’una dona canadenca va arribar al Tribunal de Justícia del seu país perquè l’havien acomiadat per no dur sostenidors sota l’uniforme de treball. El 2017 es va criticar l’actriu Angelina Jolie per haver-se reunit amb l’arquebisbe de Canterbury perquè la marca dels mugrons en el jersei d’angorina donava a entendre que no duia sostenidors. Aquest febrer passat, el New York Post feia un reportatge sobre com les mil·lennials han decidit anar a treballar sense sostenidors i relataven la seva experiència com una cosa insòlita, atrevida i disruptiva amb la lògica quotidiana. Però l’impuls definitiu al moviment conegut com a braless o braburn ha sigut el confinament obligat per prevenir el covid-19. Si fins ara moltes dones s’alliberaven dels sostenidors quan consideraven acabada la jornada social i laboral, ara la revolució s’ha convertit en permanent. Passant vint-i-quatre hores tancades a casa, aquesta peça de roba interior ha quedat confinada al calaix. I és obvi que costarà renunciar a aquesta comoditat i sensació de llibertat costant. El coronavirus suposarà un abans i un després en l’ús del sostenidor. I potser el calaix que fins ara ocupava aquesta indumentària passarà a servir per posar-hi les mascaretes que ens comprarem de conjunt amb les camises, els vestits o els mitjons. 

El + vist

El + comentat