MEMÒRIA DE LA RESISTÈNCIA ANTIFRANQUISTA

La tancada de Montserrat segons un confident

ANTONI BATISTA
ANTONI BATISTA Doctor en ciències de la comunicació. Periodista. Músic.

El 3 de desembre del 1970 va tenir lloc el Procés de Burgos, un consell de guerra sumaríssim en el qual es demanaven milers d’anys de presó i sis penes de mort. Sense les mínimes garanties processals, s’enviava al patíbul sis militants d’ETA acusats de matar un torturador, organitzador de la Brigada Social al País Basc i amb galdoses experiències a la Gestapo de la França ocupada.

Catalunya es va mobilitzar, més que a favor d’ETA, contra la pena de mort. Un dels episodis més transcendents d’aquella onada de protestes va ser la tancada de tres-cents intel·lectuals i artistes a Montserrat, del 12 al 14 de desembre. La presència de noms de volada internacional va donar la volta al món: Sacristán, Raimon, Bohigas, Serrat, Moix, Ràfols-Casamada, Cirici Pellicer, Brossa, Pi de la Serra, Motta, Guinovart, Roig, Portabella, Valls Gorina, Matute... I entre el quadre d’honor dels solidaris, dos premis Nobel de literatura que s’estaven coent a Barcelona, García Márquez i Vargas Llosa. Franco va commutar les penes capitals. S’han fet moltes narracions d’aquell fet històric, però n’hi ha una de molt especial, que dormia a les lleixes de la Brigada Social fins que la vaig despertar vingt ans après. És l’informe d’un confident de la policia.

El primer nom que dona és el de Josep Solé Barberà, que va ser un dels advocats del consell de guerra. “ Dijo que no estaba en absoluto probada la culpabilidad de los acusados como autores del asesinato del inspector Sr. [Melitón] Manzanas. Su viuda e hija -continuó- no pudieron ver nunca el rostro del presunto autor material del delito, pues la escalera estaba completamente a oscuras. Ya que era uno de esos días clásicos de aquella localidad [Irun] , en que no cesa de llover, con un cielo totalmente gris ”.

També anota la preocupació pel setge policial al monestir. “ Los reunidos, con ayuda de los monjes, sintonizaron la frecuencia de la emisora de la Policía, siguiendo con todo detalle las incidencias, intenciones y decisiones de la misma”. Per tal de minorar l’impacte, fan constar que “la ‘resistencia’ intelectual catalana ha quedado en evidencia por falta de coraje, ya que sabían que no les iba a ocurrir nada y se disolvieron a la primera intimidación de la Autoridad Gubernativa. [...] La resistencia auténtica - siguen manifestando - la realizan Comisiones Obreras y estudiantes extremistas. El catalanismo liberal está aburguesado y desfasado, y en el futuro pagará su pasividad práctica frente al Régimen ”.

La perla final homòfoba paga la pena: “ Por otro lado, algunos catalanistas comentan desfavorablemente los ‘encierros’ de referencia, al parecer porque durante los mismos se ven obligados a codearse con gentes de tan deplorable conducta privada como Terencio Moix y otros ‘protestatarios’ del ambiente artístico e intelectual de Cataluña ”.

La gran pregunta d’aquell informe, segellat com a “confidencial”, i de quatre informes semblants més que delataven personalitats d’aquells ambients culturals era una obvietat: qui era l’infiltrat? Evidentment, havia de ser algú que gaudís de la confiança de tothom, algú que fos forassenyat considerar-lo un policia encobert.

El paper donava una pista en un paràgraf: “ Hizo uso de la palabra el director de cine Pedro Portabella, quien habló como testigo presencial del Proceso (había ido a Burgos acompañado del hijo de Solé Barberà y, al regreso, por el camino, se cree acordaron lo del ‘encierro’ en Montserrat. Al menos eso dijo a un amigo suyo el hijo de Solé), dando su propia versión ”.

Josep Solé Fortuny, fill de Solé Barberà, tenia molt bones connexions a través del seu pare, que com a advocat de mig antifranquisme i com a portaveu al més oficial possible del PSUC, tenia una xarxa privilegiada i amplíssima en el món dels intel·lectuals i artistes, que era el de destinació de l’informador, el qual no es perdia cap tertúlia, vernissatge o estrena teatral. L’entorn d’en “Solé petit” ja sospitava que en els seus sopars hi havia un Judes. Com que la infiltració principal s’havia fet a través del partit, i la cosa era força delicada perquè picava molt amunt, se li va comunicar a Miguel Núñez, aleshores el màxim responsable a Barcelona del comitè executiu, el líder carismàtic que havia resistit la tortura.

Van posar un parany al confident i es va ficar de peus a la galleda. Per no despertar-li sospites que havia estat descobert, el PSUC li va fer la gara-gara i fins i tot el convidava a reunions en què es debatien iniciatives falses i se li feia creure que ell era un militant molt valuós. El confident, per la seva banda, es protegia amb una doble vida repartida entre Barcelona i Madrid, cosa que li permetia desaparèixer d’un lloc i de l’altre, bé per provocar algun ensurt als uns o als altres, bé per ubicar-se en uns llimbs que no se sabia on eren per fer la seva feina amb els que realment eren els seus.

La descoberta de l’informe de Montserrat, el 1990, va certificar totes les sospites. Quan l’hi vaig deixar llegir a Josep Solé Fortuny, va confirmar que el “comunista” encantador i culte al qual va explicar el viatge a Burgos amb Pere Portabella i la tancada de Montserrat era el que vint anys abans havia encès els pilots vermells de la sospita. El cordó sanitari va evitar noves malifetes, però ja n’havia fet de molt grosses. Quan es va saber descobert, es va fer fonedís en la boira.

Més continguts de

El + vist

El + comentat