KNOCKOUT

Una tarda de por

"És perfectament comprensible que a la canalla li sembli molt més divertit disfressar-se i demanar caramels que menjar moniatos tancats a casa"

Dimarts a la tarda els carrers més comercials estaven plens de nens i nenes disfressats: de monstres, de fantasmes, de bruixes, de vampirs, de zombis, i de molts personatges, alguns amb la cara verda, dels quals desconec el referent. Aquest article, per descomptat, no pretén ser cap debat sobre castanyada o Halloween. Només faltaria. És perfectament comprensible que a la canalla li sembli molt més divertit disfressar-se i demanar caramels que menjar moniatos tancats a casa. Els nens es movien en ramats, acompanyats d’alguns pares que els vigilaven des de la distància amb més cara de resignació que no pas de divertiment. Feien un pelegrinatge per les botigues. Mentre els nens entraven en massa, en grups de deu, quinze o vint, als establiments, els pares es quedaven a fora, apàtics, mirant el mòbil. La botiga de llaminadures era una infern. La botiga plena, gent comprant i, de cop, una colla de nens esverats i cridant entraven a reclamar que els donessin caramels. “ ¡Truco o trato! ”, “Doneu-nos chuches!”, “ ¡Teneis que darnos muchas que esto está lleno! ”, deien primer. Les botigueres, tipes de portar tota la tarda repetint la mateixa cançó, insistien: “No us els podem donar. Aquí les chuches les venem. S’han de pagar”. Els nens s’enfadaven: “ ¡¡¡Jooooolines!!! En teniu moltes moltes!” La venedora es justificava: “ No son nuestras. No os las podemos dar ”. “Quina morra que teniu!”, “Antipàtiques!”, deien marxant de la botiga. Després te’n tornaves a trobar uns altres a la botiga de roba, on s’acumulaven diversos grups de nens amb les mateixes exigències. Una vintena de criatures dins cridant al taulell: “ ¡Truco o trato! ”, “ ¡Truco o trato!” Una nena preguntava: “I aquí què ens donaran?” La venedora, tipa, els deia que ella no en tenia de caramels. Decebuts van marxar corrents: “ ¡Tacaña! ” A la botiga del davant, especialitzada en xocolata, un lloc molt tocat i posat, hi havia una sola dependenta, dues persones esperant per ser ateses, deu nens i nenes exigint xocolata i una dotzena més que van entrar al crit de “ ¡Truco o trato! ” La botiguera, santa paciència, els va demanar calma i va dir que després els trauria una mica de xocolata. “Aquí en donen!”, van cridar a uns que s’esperaven fora. L’allau va ser instantània. Més nens, amb una mena de galledes amb forma de carbassa, intentaven encabir-se a la botiga com fos. Els nens van començar a tocar els bombons que hi havia exposats amb deliris de grandesa: es pensaven que els donarien els que hi havia preparats per vendre, que eren petites figuretes de ratpenats o carbasses. La canalla s’empentava, cridava, demanaven a la botiguera que s’afanyés perquè havien d’anar a més botigues i exigia la xocolata. Després van fer escarafalls perquè el que els va donar la venedora no els feia tanta il·lusió. A fora, els pares, apàtics com si res. Miraven el mòbil intentant que el martiri de Halloween, la processó del saqueig de botigues, passés tan aviat com fos.

Insisteixo: no es tracta d’un problema de tradicions. Que cadascú celebri el que li sembli. Es tracta de mala educació, d’utilitzar una festa per justificar una actitud altiva davant gent que estava treballant, de la despreocupació d’uns pares davant la impertinència dels seus fills. Això sí que fa por. 

Més continguts de