HISTÒRIA

Jamboree: el temple del jazz fa seixanta anys

Recordem la trajectòria del club històric de música negra de la plaça Reial, que aquest any de pandèmia ha hagut de celebrar el seu aniversari pràcticament sol i en silenci
Tres integrants dels Hallelujah Stompers, clàssica banda de jazz alemanya, en un concert al soterrani de la plaça Reial l’any 1962

Era el divendres 9 de setembre del 1960 a la tarda i a l’escenari hi actuava Tete Montoliu amb la seva banda. Que en aquell soterrani de la plaça Reial de Barcelona hi sonés música era tota una novetat, perquè setmanes abans era el magatzem del bar Brindis, un cafè no especialment de bona fama, amb una clientela habitual formada per pinxos, prostitutes i marines que feien nit a la ciutat. Els assistents no podien imaginar que presenciaven un concert històric i irrepetible. No només pel fet de tenir el privilegi d’escoltar el més gran dels pianistes del jazz català, sinó perquè sense saber-ho entraven a formar part de la història de la ciutat. Vivien la inauguració del Jamboree, el club de jazz i música negra més important de Catalunya, per on han passat noms immortals com els de Chet Baker, Dexter Gordon, Brad Mehldau i Jeff Ballard, entre centenars i centenars més. Seixanta anys després i vivint un moment crític a causa del tancament de l’oci nocturn per culpa del covid-19, la mítica sala celebra l’aniversari més amarg i inesperat. Sola i en silenci.

Hi ha dos factors clau que van marcar l’obertura del Jamboree com a centre jazzístic de la ciutat: la presència de soldats nord-americans, que acostumaven a fer jams improvisades en aquell soterrani buscant un lloc apartat on divertir-se, i la febre juvenil dels nois del Jubilee Jazz Club, entre els quals hi havia Javier Coma i l’històric periodista Joan de Sagarra. El col·lectiu s’havia instal·lat en un establiment de la mateixa plaça, el Tobogan (primer restaurant self service de la ciutat), on organitzava sessions de jazz. La trucada d’un empresari local va canviar-ho tot: els va oferir una aliança i traslladar-se a l’altra banda de la plaça Reial, al número 16, per fer, en un renovat Brindis, els seus concerts. Aquell home era Joan Rosselló i el nou club de jazz es va dir Boîte - discoteca en francès- Jamboree. El nom té poc a veure amb la música, encara que hi trobem certa relació amb el que ha passat entre aquelles quatre parets els següents seixanta anys: jamboree és un terme inventat per l’escoltisme que fa referència a les grans trobades scouts que comencen a la Primera Guerra Mundial. Jamboree és, en definitiva, una trobada rellevant de persones.

El club de referència

Rellevant també és l’adjectiu que escau al que va passar a partir del 1960, quan el Jamboree es va convertir en el local de jazz de referència al sud dels Pirineus. Era un club inspirat en els parisencs, soterrat -perfecte per insonoritzar- i poblat de joves entusiastes. “Va néixer sent un èxit. El jazz bebop era la música de moda i al Jamboree hi van tocar els millors”, recorda Joan Mas, propietari des del 1993. La llista de noms que van trepitjar el seu escenari durant els anys seixanta glaça la sang de qualsevol mitòman: Chet Baker, Bill Coleman, Lou Bennet, Ornette Coleman, René Thomas, Dexter Gordon i fins i tot la incomparable Ella Fitzgerald va arribar a cantar al soterrani de la plaça Reial. L’any 1966 Joan Rosselló, a través del Jamboree, va organitzar el primer festival de jazz de Barcelona al Palau de la Música, amb Fitzgerald i Duke Ellington com a grans reclams. L’espectacle va ser un èxit, i a l’acabar van voler continuar la nit al local: “Ellington va anar a dormir, però a ella li agradava la festa. Per això va acabar pujant a l’escenari del Jamboree per pròpia voluntat, perquè feia molts anys que ja no actuava en clubs”, explica Mas.

Concerts històrics com aquests en una ciutat sense solera en l’escena del jazz internacional s’entenen a causa d’un nom: Tete Montoliu. “Va ser el gran ambaixador, l’amfitrió del Jamboree i de Barcelona per a les primeres espases del jazz mundial”, recorda Pere Pons, periodista i autor d’ El cas Jamboree (Pagès Editors, 2012). Fins al 1968 no va haver-hi un local més modern ni més ben connectat amb el món en tota la Península que aquest del Raval: “Va ser el punt de trobada internacional d’una música que vivia un moment de gran reconeixement cultural. Tots aquells músics increïbles no anaven ni a Madrid ni a Bilbao, només paraven a la plaça Reial”, explica Pons, que recorda la creació d’una aliança entre el Jamboree i dos dels clubs més importants de l’època, el Ronnie Scott de Londres i la Caveau de la Huchette de París.

La primera època daurada del local va acabar el 1968, després que Rosselló s’endeutés enormement a causa del Festival de Jazz de Barcelona. Aquest fet, unit a la importància que estava agafant la sala superior, Los Tarantos, amb les seves sessions de flamenc, va ser mortal per al soterrani. Maruja Garrido, llegenda del flamenc i la rumba de Barcelona, segona esposa del propietari i amiga íntima de Salvador Dalí, va agafar les regnes del complex i el Jamboree va deixar de programar jazz. El club havia perdut solera entre la modernitat local: “Va ser un moviment de baix cap a dalt -recorda Joan Mas-, la bohèmia i la Gauche Divine arrenquen aquí, però després pugen al Bocaccio, que s’obre el 1967. Els va deixar d’interessar un lloc de dubtosa reputació com aquest i van anar a parar a la zona alta, buscant locals de disseny”. Des de finals dels seixanta fins a principis dels noranta, la sala va passar pràcticament vint-i-cinc anys no tancada però sí lluny de la importància cultural i social que havia tingut per a la ciutat fins llavors.

Travessia i resurrecció

Tot i que la música no va deixar de sonar-hi mai del tot, ja que la sala va fer diverses funcions -des de les sessions dels troneres del Tarantos fins a acollir concerts de rumba o de l’escena protopunk de la ciutat-, el Jamboree necessitava un nou impuls. “Va perdre el públic intel·lectual, tot i que sempre va anar venint gent. S’havia mantingut cert record de sala històrica”, diu Joan Mas, responsable de tornar la sala a la primera línia després de comprar-la a l’advocat Javier Cámara: “La gent ens deia que estàvem bojos, que això era un antreple de ionquis i gent de mala vida. Una setmana després de fer efectiu el traspàs, el juny del 1993, el Jamboree tornava a obrir com a sala de concerts i discoteca. Tenia la missió de “modernitzar l’esperit canalla dels seixanta, fer recitals de jazz i ballar música negra fins a les sis de la matinada”, explica el propietari.

Començava una nova era brillant, recorda Pere Pons, que en va ser programador i director artístic: “Als anys noranta la sala torna a ser un focus de reclam internacional. Els millors noms de l’escena de Nova York, gent com el Brad Mehldau o el Joshua Redman, n’eren habituals, i el New York Times parlava del Jamboree al nivell del Village Vanguard i d’altres clubs nord-americans de referència”. La resurrecció de l’aposta pel jazz, combinada amb el fet de tenir la discoteca plena a vessar cada matinada, va ser decisiva per a la rendibilitat del local i per a una escena de Barcelona que va tornar a tenir un lloc “per veure de prop molts músics de fora de primer nivell”, explica el crític especialitzat Roger Roca.

“Als anys noranta va tornar a ser un focus de reclam internacional”

Entre els músics que han tocat, gaudit i après entre les parets del Jamboree hi ha Andrea Motis, parroquiana habitual de la sala: “Hi he vist concerts increïbles des que venia amb el meu pare, de molt joveneta. A la porta em deixaven entrar perquè ens coneixien i sabien que jo també tocava”. Motis va actuar per primera vegada al Jamboree amb només quinze anys participant en un homenatge a Billie Holiday: “Recordo viure-ho amb nervis, perquè aquest escenari és el primer repte dels músics de jazz de la ciutat, que som conscients de la seva història”. La trompetista i cantant és un dels exemples que la sala explica amb orgull. De les que sempre tornen, tot i actuar als millors festivals de jazz: “M’agrada el clima íntim i estar a prop del públic. Acostumo a tocar en grans teatres, però tornar al Jamboree sempre és un repte i quan tinc uns dies per provar espectacles que després giraran pel món, ho faig allà”.

El temple, el club amb més càrrega simbòlica del jazz de la ciutat, fa seixanta anys esperant temps millors que li permetin recuperar-se per enèsima vegada. “No és l’únic pol d’activitat jazzística de Barcelona, però és un local que programa cada dia de l’any, on els músics de jazz locals poden presentar els seus projectes en condicions, que té capacitat d’arribar als mitjans de comunicació, que sona bé i és acollidor, que quan pot porta figures internacionals de gran nivell, que programa a l’estiu quan no ho fa ningú més, que fa de pont amb altres clubs de jazz importants del continent...”

Les raons per salvar la històrica sala les enumera el periodista Roger Roca, però en un moment de crisi galopant tot es podria reduir a vuit paraules que sonen profètiques: “Si tanca el Jamboree, Barcelona hi perd molt”. 

Joan Mas: “El ball no s’acabarà mai, és intrínsec a l’home”

No és cap secret que el Jamboree, com altres sales històriques de la ciutat, està en perill real de desaparèixer arran de la crisi produïda per la pandèmia. El soterrani de la plaça Reial va tancar a mitjans de març i a punt de concloure l’any continua sense data d’obertura. Van ser els primers d’obrir quan les condicions ho van permetre amb l’arribada la nova normalitat, el 28 de maig, i amb un concert de Clarence Bekker només per a trenta persones assegudes i amb mascareta. Aquell recital va ser un miratge: un mes des prés les autoritats van clausurar l’activitat de les sales de concert, ara obertes però amb aforaments insuficients per a la rendibilitat del local. “Els cinemes i els teatres van seguir funcionant i nosaltres tancats. Que algú m’expliqui per què, si seguíem totes les reco- manacions sanitàries”, diu Joan Mas, que apunta al govern espanyol com a principal culpable de la situació: “La nit no dona vots, per això no els importa perpetrar un crim contra nosaltres”.

Acumulant deutes que creixen cada dia que passa tancat, el Jamboree ha de tornar com més aviat millor si vol reconduir la situa- ció financera. “No tenim diners infinits, el 100% del sector està al límit i plantejant-se de tirar la tovallola. Ara mateix depenc de si el banc em deixa seguir endeutant-me: el dia que no em donin més crèdit, s’haurà acabat”, reconeix el propietari. Tot i que la situació és extremament delicada, Joan Mas tampoc pre- tén dramatitzar: si el Jamboree tanca en vindran d’altres al darrere. “El ball no s’acabarà mai, és intrínsec a l’home. Patirem una gran sotragada i molts potser tancarem, però sempre surt el sol i emergirà una nova generació amb ganes de festa, perquè ballar més és la millor recepta contra una pandèmia”, assegura.

El periodista Pere Pons, en canvi, demana respostes a l’administració: “Cal que prenguem consciència que la música de Barcelona no només són les ninetes del Liceu i el Palau de la Música. No ens podem per- metre deixar que sales com el Jamboree o l’Apolo tanquin. I no és una qüestió d’almoina, sinó de conservar el nostre patrimoni com estan fent altres grans capitals europees”.

El + vist

El + comentat