El temps que tot ho devora

'Saturno devorando a un hijo', de Francisco Goya

RAFAEL ARGULLOL
RAFAEL ARGULLOL Escriptor i professor d'humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona

Una de les aventures creatives més fascinants de la història de l'art és la que, entre els anys 1819 i el 1823, va tenir lloc a l’anomenada Quinta del Sordo. El sord era Goya i la Quinta la casa on el pintor es va tancar, en una mena d’exili interior radical, del qual la sordesa formava part com a realitat física i com a símbol. Durant quatre anys Goya va pintar un excepcional conjunt d’obres que, després, van ser conegudes com a Pintures negres. Eren catorze pintures murals, algunes de gran format, que ocupaven les parets de la Quinta, tant a la planta baixa com al primer pis.

Si partim de la impressió que causen ara, contemplades al Museu del Prado, l’efecte d’aquestes obres devia ser extraordinàriament claustrofòbic, sobretot si tenim en compte les dimensions reduïdes de la Quinta. L’únic espectador era el mateix Goya, que vivia a la casa en una completa solitud. Totes les pintures són impactants, sigui pel seu caràcter grotesc, sigui per la seva perspectiva onírica, que s’avança a l’explosió surrealista que tindrà lloc un segle després.

No obstant això, una d’elles sembla que presideixi la resta. El motiu de Saturn devorant els seus fills havia estat pintat molts cops. Però mai com ho fa Goya. Sense filtres al·legòrics ni elements decoratius. El temps, monstruós, devora descarnadament les seves criatures. Les Pintures negres podrien ser el testament artístic de Goya. Malgrat això es diu que el pintor aragonès, després de la Quinta del Sordo, encara va viure un període final feliç, lluny de tot, a Bordeus.

Més continguts de

El + vist

El + comentat