KNOCKOUT

La tercera persona

"Un estudi de la Universitat de Michigan ha arribat a la conclusió que parlar d’un mateix en tercera persona resulta terapèutic"

“T ots sabem que Oscar Wilde no parlaria mai d’ell mateix en tercera persona”, va dir Oscar Wilde. Aquest estrany costum de referir-se a un mateix com si es parlés d’algú altre està clarament vinculat al narcisisme extrem. Se’n diu també la síndrome del famós, perquè és habitual que ho facin algunes celebritats quan es dirigeixen a la seva audiència. És una manera de donar-se importància. L’individu considera que la seva figura està tan per damunt de la resta que ell mateix posa de manifest aquesta distància. No parla en primera persona perquè delata la proximitat física o emocional respecte als que l’escolten, els parlaria de tu a tu. La tercera persona catapulta l’ego a un altar simbòlic i el cos no és res més que un portaveu. Qui més ha popularitzat aquest costum és Donald Trump, tot i que ja ho feia abans de ser president dels Estats Units. Fa anys, en un concurs de bellesa, va felicitar una de les models per les seves virtuts i finalment va afegir: “Donald Trump s’hi ha fixat”. Ara, amb el càrrec que li atribueix el màxim poder, comunica als americans: “Ningú no serà més dur amb l’ISIS que Donald Trump”. Charles de Gaulle, Richard Nixon i Mikhaïl Gorbatxov són altres polítics que utilitzaven sovint la tercera persona per parlar d’ells mateixos, remarcant així el seu poder.

Un altre personatge habitual que recorre a aquesta estratègia és LeBron James. El 2010, quan va plegar dels Cleveland Cavaliers, va explicar als seguidors de l’equip: “He volgut fer el millor per a LeBron James i el que faria més feliç LeBron James”. I va fitxar pels Miami Heat. Els aficionats es van enfadar i el jugador de la NBA és percebut per l’afició dels Cavaliers com un egòlatra.

Ara un estudi de la Universitat de Michigan ha arribat a la conclusió que parlar d’un mateix en tercera persona resulta terapèutic. Jason Moser, professor associat de psicologia de la Universitat de Michigan, assegura que és una estratègia senzilla a l’abast de tothom per reduir l’estrès i l’angoixa en situacions crítiques. Ha demostrat que la manera de referir-te a tu mateix com si fossis algú altre permet guanyar distància respecte als problemes i relativitzar-los. Ho van comprovar a nivell científic calculant els nivells d’estrès d’un grup de persones després d’haver vist un vídeo d’imatges violentes i traumàtiques. Quan havien d’explicar el que havien experimentat a nivell emocional, els detectors indicaven menys ansietat en els que es referien a ells mateixos en tercera persona. El resultat era el mateix quan els demanaven que expliquessin algun record del passat que els hagués produït un cert impacte. Jason Moser, coautor de l’estudi, ha treballat amb veterans de guerra que han patit estrès posttraumàtic i confirma que la tècnica lingüística ha contribuït al seu benestar durant les teràpies. Moser i els seus col·legues de Michigan consideren que és un mètode que no té tant a veure amb l’egocentrisme com amb la necessitat d’agafar distància emocional respecte als fets.

Posar-ho en pràctica potser va bé per afrontar amb més equilibri els conflictes, però segur que és infal·lible a l’hora d’allunyar-te dels que t’escolten. 

Etiquetes

Més continguts de