DONA I ESPORT EN PAÏSOS ISLÀMICS

Khalida Popal: “Ens tiraven pedres i ens deien prostitutes només per voler jugar a futbol”

Entrevista amb la primera capitana de la selecció femenina de l’Afganistan

Abans de posar per a les fotografies, Khalida Popal (Kabul, 1987) mira cap al Camp Nou. “Un dia vull venir a veure un partit”, diu, mentre la saluden els assistents que han vingut a una xerrada de la Fundació del Barça i l’Unicef sobre l’ús de l’esport en l’educació dels infants. La veu no li tremola, malgrat que la seva no és una vida fàcil d’explicar: la de la primera capitana de la selecció femenina de l’Afganistan.

Què us deien quan jugàveu a futbol?

De tot. Que era una vergonya per a la meva família. Ens tiraven pedres i ens deien prostitutes només per voler jugar a futbol. De petita sempre havia jugat a casa, amb els meus germans. Així que vaig seguir jugant al pati de l’escola, on la meva mare era professora. Érem criatures que només volíem jugar. I vam poder fer-ho prou temps, fins que van arribar aquells senyors que ens insultaven. Vam passar molta por. Ens robaven la pilota.

Eren talibans?

No. Els talibans no són l’únic problema del meu país. Els talibans ja sabeu com són. Van prohibir la música, els balls, executaven homes i dones a l’estadi nacional de futbol penjant-los de les porteries. Però hi ha molts afganesos que afirmen que són moderns i no volen que les dones puguin sortir de casa.

Si de jove ja vas patir, d’on vas treure la força per començar a jugar a futbol després?

De la meva família. La meva mare era professora d’educació física. A casa ens van educar diferent, no ens deien que les dones no teníem veu. A casa podia ser jo mateixa, però un cop sortia al carrer... Ens deien com ens havíem de vestir i com havíem d’actuar. Però jugant a futbol em sentia lliure, així que ho fèiem d’amagat amb altres noies, amb una pilota vella que havíem d’anar arreglant de tant en tant. Vam prendre la decisió d’intentar sumar més noies als partits i vam anar per les escoles buscant jugadores. La meva mare hi va tenir un paper clau, ja que els altres pares, al veure una mare que em donava suport, s’animaven a donar permís a les seves filles. De mica en mica vam poder organitzar el primer torneig d’escoles. I després vam rebre el suport per crear el projecte de la selecció l’any 2007. Vam poder començar a entrenar-nos vigilades per policies i vam jugar al mateix estadi nacional on s’havia executat gent. Però les amenaces no s’aturaven.

Us haurien pogut matar?

Sí. Ens van insultar, pegar, ens van tirar pedres, van intentar violar-me. Molts es burlaven de nosaltres, però d’altres ens miraven amb odi. Aquelles mirades podien espantar. La situació va arribar a ser tan complicada que vaig decidir marxar. L’any 2011 vaig marxar cap a l’Índia, després a Noruega i finalment vaig arribar a Dinamarca. No va ser fàcil. Vaig plorar molt. Enyorava la família, l’equip. Estava sola. Va ser llavors quan vaig fundar la Girl Power Organisation, una ONG que utilitza l’esport per ajudar dones refugiades o de col·lectius com l’LGTB i que pateixen. Aquell any que vaig viure en un centre de refugiats, l’esport, l’activitat física o poder ballar van ser claus per unir-nos, a les dones, i aixecar-nos de les depressions que patíem.

Vau denunciar els abusos a la Federació Afganesa de Futbol...

Vaig lesionar-me i tocava deixar el futbol, així que vaig intentar entrar a la Federació, on cap dona havia arribat mai a ser directiva. Es va produir un cas de corrupció i com que necessitaven cares noves vaig entrar-hi com a directora de programes. Com que vivia a Dinamarca podia fer viatges a la seu de la FIFA, però ràpidament vaig descobrir què passava dins la Federació i vaig ser una de les denunciants. He rebut amenaces de mort, i ara mateix és millor no tornar a l’Afganistan. La FIFA està investigant el cas.

Concretament, què vau denunciar?

Abusos sexuals per part de diferents directius, entrenadors i el mateix president de la Federació a jugadores menors d’edat. Jo ho vaig veure amb els meus ulls en una concentració abans d’un partit a Jordània. Un directiu borratxo va entrar a les habitacions i va intentar abusar de les noies. I elles van explicar-nos què passava. El president Keramuddin Keram portava les noies a una habitació que tenia a la Federació, ben amagada, amb un llit, i abusava d’elles. Els deia que gràcies a ell deixarien de ser lesbianes, els pegava. I ningú les escoltava. Per a moltes famílies tradicionals la violació és una taca, no volen que se’n parli. Els familiars deien a les noies que eren les culpables del que els havia passat per haver volgut jugar a futbol. Així que calia denunciar-ho. El cas segueix investigant-se i la FIFA ha suspès del càrrec els acusats, però la investigació judicial a l’Afganistan va molt lenta. A molta gent no li interessa parlar d’això i no vol que s’escolti la nostra veu.