John Nowell, pilot d’helicòpter, no se’n sabia avenir. Al principi dels anys 90 sobrevolava un remot altiplà pedregós a les muntanyes Al-Hajar al-Xarkiyya, al Sultanat d’Oman, quan va entreveure desenes de torres de pedra de les quals no tenia coneixement, ni sabia que existien ni sabia què representaven. Quan els experts van veure les fotografies que en va fer van quedar sorpresos i en van corroborar la importància arqueològica. Es tractava d’un conjunt d’una seixantena de torres, de fins a vuit metres d’altura, sorprenentment ben conservades i l’antiguitat de les quals es va estimar en prop de 5.000 anys. ¿Però com havien pogut passar inadvertides pels investigadors fins aleshores?

Tancat al món exterior fins als anys setanta del segle XX, les primeres excavacions sistemàtiques a Oman no van començar fins que no es va obrir el país als estrangers. Una de les causes de la falta d’exploracions científiques també va ser la guerra civil que s’hi va desenvolupar fins al 1975 i que va dificultar els treballs de prospecció sobre el terreny. L’arqueòleg nord-americà Andrew Williamson, per exemple, va morir quan el seu vehicle va trepitjar una mina antipersones durant els seus pioners treballs a la zona.

Però, al llarg de la història, Oman sempre va ser lloc de trànsit i comerç per a les civilitzacions antigues: fa milers d’anys, formidables caravanes de camells transportaven encens a través del desert cap a altres països àrabs, mentre vaixells carregats de coure i minerals navegaven cap a Mesopotàmia. Això vol dir que el potencial arqueològic de la regió deu ser considerable. Després de la pujada al poder el 1970 del sultà Qaboos, mort l’11 de gener passat -ha sigut substituït pel seu cosí Haitham Bin Tariq al-Said, de 65 anys-, el país va entrar en un període de pau i es va obrir definitivament als investigadors, en el marc de la política de modernització que es va instaurar llavors. Però tot i que s’hi han localitzat bastants jaciments, encara queda molta cosa per descobrir.

A la recerca de les torres tomba

El novembre del 2013, amb la meva companya Eulàlia, ens vam proposar localitzar el conjunt de torres tomba de les quals parlava Nowell, situades a la zona de Shir. No va ser una tasca fàcil, perquè la informació de què disposàvem era escassa. Havíem de recórrer l’entramat de pistes pedregoses que travessa el massís Al-Hajar, unes muntanyes que superen els 2.220 metres d’altitud. Són pistes de vertigen no aptes per a pusil·lànimes, només transitables amb un bon vehicle 4x4 i perícia en la conducció.

Vam deixar enrere la lluminosa costa del golf d’Oman equipats només amb un mapa general del país, els articles publicats quinze anys enrere pels arqueòlegs Paul Yule i Gerd Weisgerber, i un GPS. Acompanyats pel vol dels aufranys i els voltors orelluts, amb el totterreny vam anar superant unes vertiginoses ziga-zagues que, en pocs quilòmetres, ens van dur del nivell del mar fins a un altiplà a més de 1.000 metres. Allà va començar l’aventura de recórrer les muntanyes a la recerca de les torres còniques. En el nostre camí tan sols vam trobar alguns humils enclavaments humans que aprofitaven coves naturals. A causa de la falta d’aigua, l’agricultura no té cabuda en aquest territori eminentment petri. De fet, la primera pista s’hi va obrir l’any 1985, precisament per proveir d’aigua els habitants de les muntanyes i perquè poguessin dur els nens a l’escola.

Després d’unes quantes hores de difícil conducció vam descobrir la primera de les torres, aixecada al cim d’un tossal de roca calcària a 1.800 metres d’altitud. Hi vam pujar a peu amb una barreja de respecte i inquietud. El seu estat de conservació era extraordinari. Prop de 5.000 anys havien transcorregut des que els habitants de la terra de Magan van apilar pedres fins a crear la imponent construcció en forma de con truncat, de més de 6 metres d’altura, en honor a no sabem qui. El seu origen és més arcaic que la més antiga de les piràmides d’Egipte!

Passada una altra hora conduint per roques i sots, on vam témer seriosament quedar immobilitzats, vam arribar al nucli principal: desenes de torres d’altures diverses s’albiraven disperses pels turons i cingles que ens envoltaven, banyades en la llum daurada que a aquella hora s’escolava pels núvols. Un paisatge irreal. L’altímetre indicava 1.750 metres. Havíem arribat a la nostra destinació.

L’escriptor i fotògraf Jordi Esteva relata les seves impressions quan va visitar aquestes torres al llibre Els àrabs del mar : “Aquell podia haver estat l’escenari on Yahvé va aturar el braç d’Abraham en el moment en què es disposava a sacrificar, punyal en alt, el seu propi fill. Per res del món, em vaig dir, em quedaria sol en aquell lloc. I no devia ser l’únic perquè just quan es va aixecar un sobtat vent fresc que, al penetrar a les torres còniques, produïa un udol dissonant, tots es van dirigir cap als cotxes per iniciar el lent descens”.

Però durant els preparatius del viatge, a Barcelona, m’havia obsessionat amb aquests intrigants monuments del passat i volia inspeccionar-los i fotografiar-los. Així que vam buscar un replà per instal·lar-hi el nostre campament a la vora d’una de les torres. Aquella tarda, nit i de matinada, entre la boira gèlida, les vaig estar fotografiant. De vegades, ho reconec, amb el cor encongit per la impressió que aquelles antigues tombes exercien sobre mi en aquella desolació absoluta.

La veritat de les llegendes

Esteva recull la llegenda local segons la qual les torres van ser construïdes per un gegant anomenat Estemsah, que tenia atemorida la gent de la vall i en devorava els ramats, i, de vegades, algun home. I va ser un jove pastor qui va aconseguir posar-hi fi gràcies a l’ajuda d’una vella Djinn (una geni). La història real és evidentment diferent, però tan fascinant com la quimera popular.

Al segle III abans de Crist, les pròsperes ciutats estat de Mesopotàmia (l’Iraq i l’Iran actuals) comptaven amb primeres matèries com l’argila, el betum, els cereals, la llana i el lli, però no tenien minerals ni pedra. Aquests materials havien de ser importats d’altres països. Els textos cuneïformes de les tauletes sumèries del 2300 aC ens parlen del comerç amb la terra de Magan, d’on importaven coure i diorita negra, una roca fosca i extraordinàriament dura utilitzada pels escultors d’estàtues. Parlen de vaixells de càrrega que transportaven fins a vint tones de material i travessaven el golf Pèrsic per arribar a Mesopotàmia. Parlen de les altes muntanyes que hi havia a Magan, d’on s’extreien aquests productes. Tan sols a les muntanyes Al-Hajar hi ha evidència que es van extreure entre 48.000 i 60.000 tones de coure. L’explotació va acabar de manera sobtada al segle X, després d’haver comportat la destrucció dels boscos autòctons. I la història de Magan es va perdre en la pols dels segles.

El 1950 uns arqueòlegs danesos van trobar unes tombes a l’illa d’Umm an-Nar, uns quilòmetres al nord d’Abu Dhabi, que van servir per definir un període en la història d’aquesta regió, entre el 2200 i el 1900 aC. Més endavant, el 1974, uns geòlegs canadencs van trobar a Oman indicis d’aquesta antiga mineria de coure. De resultes d’això, el Museu Alemany de les Mines va començar un projecte d’investigació per demostrar que Oman era el mític país de Magan. Relacionades amb aquella civilització ja s’havien trobat al sultanat algunes tombes en forma de torres còniques a les localitats de Bat i Wadi al-Ayn, que segons la Unesco són la més completa col·lecció d’assentaments i necròpolis del III mil·lenni aC del món. Després de les excavacions dels anys 80, totes elles van ser incloses a la llista de Patrimoni Mundial de la Humanitat.

Però el descobriment més extraordinari encara no s’havia produït. El 1992 es va publicar el llibre A day above Oman del pilot John Nowell, i una de les seves fotografies va cridar poderosament l’atenció dels que treballaven en les investigacions sobre Magan. Hi apareixia una esplèndida torre desconeguda pels arqueòlegs. L’autor va acabar acompanyant el professor Paul Yule fins a aquell lloc on una seixantena de torres s’aixequen cap al cel, i la fotografia acabaria sent portada del diari The Times.

I allà mateix érem nosaltres: en aquells cingles pedregosos, en un inquietant paratge de soledat absoluta envoltats de torres construïdes a l’Edat del Bronze. Encara que algunes estaven mig derruïdes, d’altres presentaven un estat de conservació sorprenent atesa la seva venerable edat.

A la pregunta de què és exactament una torre tomba, Paul Yule diu: “Una torre tomba és un edifici memorial per a una, dues o probablement més persones importants. Aquestes construccions estaven destinades a ser fites visibles des de lluny i per això es van col·locar a les crestes i vores d’altiplans, pujols o muntanyes. Les torres tomba poden tenir una construcció en paret simple o doble, finament revestida o bé acabada amb lloses de pedra sense treballar. És la seva inusualment bona conservació el que dona importància a les torres tomba de Shir”. A la majoria de torres s’hi accedeix per una petita obertura, normalment orientada al sol naixent. Les troballes excavades al seu interior van ser majoritàriament fragments de ceràmica de principis de l’Edat del Ferro, perquè malauradament els esquelets no s’han preservat.

Després de Shir vam anar a visitar Wadi al-Ayn. En aquell oasi a 230 quilòmetres de distància, vint torres de menys altura s’alineen en una cresta amb l’imponent teló de fons del Jebel Misht. Un altre indret fascinant!

Sembla que hi hauria centenars de torres escampades pel massís Al-Hajar. Avui el petroli ha ocupat el lloc del coure, la diorita i l’encens com a font de riquesa del país. La modernització del sultanat ha portat a la destrucció d’alguns llocs històrics abans d’haver-los pogut excavar o identificar. Tant de bo els arqueòlegs puguin localitzar i estudiar els jaciments que encara reposen amagats abans no siguin devorats pel desenvolupament. La història continua esperant que la desenterrin a les muntanyes d’Oman.