Abdelmajid Xarfi (Sfax, 1942) és un dels intel·lectuals tunisians més influents del món àrab. Professor emèrit de la Universitat de Tunis, ha consagrat la seva vida a estudiar els textos religiosos islàmics des d’una perspectiva crítica i d’acord amb els valors contemporanis. Per això el president del país, Béji Caïd Essebsi, el va escollir per formar part d’una comissió encarregada de proposar les reformes legals necessàries en matèria de drets i llibertats per ajustar l’ordenament jurídic a la nova Constitució democràtica de Tunísia del 2014. Les seves propostes més sonades han estat despenalitzar l’homosexualitat o instaurar la igualtat de sexes en l’herència. El president Essebsi ha fet seva la iniciativa, però d’un temps ençà està encallada al Parlament. Si finalment se sortís amb la seva, Tunísia seria el primer país àrab que s’allunyaria de la xaria en aquest àmbit.

A Occident es veu l’islam com una religió retrògrada. Què en pensa?

Cal fer una diferència entre la literatura que té a veure amb l’islam i l’islam viscut. Hi ha un salt entre la teoria i la pràctica. Malauradament, en tots els països musulmans la formació en matèria religiosa continua sent tradicional. D’aquí ve que hi hagi una certa esquizofrènia. La gent viu en dos nivells de consciència diferents. Volen ser fidels al que han après i, alhora, sotmetre’s a les exigències de la realitat. Però això no passa només a l’islam. Les tres religions monoteistes estan sotmeses a les mateixes limitacions. Al pensament religiós tradicional sempre li costa evolucionar. El resultat és que avui vivim en el temps del que anomeno “bricolatge ideològic”, sobretot entre els joves, que trien quins preceptes religiosos segueixen i quins no.

Vostè defensa que cal modernitzar el pensament islàmic. Quin és el camí a seguir per aconseguir-ho?

Avui tenim tots els ingredients per al sorgiment d’un nou pensament religiós, però encara està per inventar. Cal actuar en diversos fronts al mateix temps: més investigació, vulgarització dels coneixements, educació, mitjans de comunicació, etc. L’àmbit polític només arribarà per coronar aquesta temptativa, que ha de ser ciutadana i no dictada pel poder. No podem apostar perquè aquest nou pensament arribi a través d’una evolució de les institucions religioses tradicionals. Aquesta evolució es farà, però no en un futur immediat. Hem de desenvolupar un pensament religiós modern, però abans d’ampliar el cercle de beneficiaris d’aquest pensament hi ha d’haver institucions de recerca que no estiguin sotmeses ni a les orientacions polítiques ni a les dogmàtiques provinents de les institucions [religioses] tradicionals. En aquesta feina s’ha de tenir en compte la riquesa del nostre patrimoni històric, però no les interpretacions tradicionals, que són fruit d’un equilibri de forces històric determinat en el moment que es va institucionalitzar la religió. Personalment, crec que si tornem a l’esperit inicial del missatge profètic de Mahoma no tindrem gaires dificultats per adaptar el discurs religiós a l’actualitat.

Tunísia, atès el seu passat i present reformista, ¿pot jugar un paper de lideratge en aquest procés?

Tunísia és l’únic país del món musulmà on a la universitat es pot estudiar la religió amb uns professors que no són clergues sinó que tenen una formació moderna en ciències socials i humanes. No tenim un gran centre d’investigació, però sí investigadors aïllats que treballen en aquest sentit, tot i que amb pocs mitjans a la seva disposició. Per tot això, el nostre país pot jugar un paper d’avantguarda en el procés de modernització del pensament religiós, però no diria que de lideratge. En general, el món àrab continua tenint un paper central en l’islam, però no hem d’oblidar que 3 de cada 5 musulmans no són àrabs.

Actualment, amb els nous mitjans de comunicació, les idees innovadores circulen més fàcilment i en poc temps apareixen idees que les superen. Hi ha un intercanvi de plantejaments entre gent de diversos països, fins i tot més enllà dels països musulmans. També entre disciplines. Per exemple, la literatura postcolonial o els estudis de gènere es llegeixen al món islàmic. Les creences estan canviant, i això afecta també el cristianisme. La trinitat en la fe cristiana ja no té la importància que tenia fa un segle. Els sistemes rígids han explotat. I per això tampoc el filòsof pot jugar un paper de guia com abans.

Per què les interpretacions obscurantistes han triomfat en el món islàmic per davant de les més modernes i tolerants?

No hi ha un sol factor que ho expliqui. Per començar, és una qüestió de mitjans, més que no pas de competències. L’islam tradicional ofereix llibres molt barats, quasi gratuïts, gràcies al finançament de l’islam del petroli, dels règims anacrònics del Golf. Per no parlar dels seus canals per satèl·lit, en què els predicadors són ben pagats per difondre un pensament conservador. A l’investigador modern li costa fer-se sentir. A més, hi ha interessos polítics, de les dictadures mateixes i d’altres actors com Israel. No ho dic seguint una mentalitat conspirativa. La literatura estratègica israeliana diu que s’ha de dividir el món àrab en entitats antagòniques de base ètnica, religiosa, etc. Així mateix, i no em fa vergonya dir-ho, hi ha un retard històric en la industrialització, en l’arribada de les normes de producció modernes, que explica igualment per què aquestes societats són tradicionals. Hi ha una relació directa entre la condició material i la religiosa. Tots els factors estan interrelacionats, no es poden aïllar els uns dels altres.

De fet, fins i tot a Tunísia la reacció de l’opinió pública ha estat desfavorable a les seves propostes, com la d’instaurar la igualtat entre els sexes en l’herència...

L’opinió pública és mal·leable, cal no fiar-se del que diuen les enquestes. És normal que hi hagi resistències als canvis. Nosaltres hem tingut en compte l’evolució de la situació social a Tunísia. La posició de la dona en la vida política i social, i també econòmica, no és la mateixa que després de la independència. Per a les nostres propostes ens hem basat en estudis fets per sociòlegs que mostren que l’individualisme va en progressió. Però la legislació islàmica tradicional es basa més aviat en els drets del grup que no pas de l’individu. L’oposició dels islamistes s’explica per una nostàlgia d’una societat que ja no existeix.

¿Creu que algun dia podrem veure sistemes polítics laics a la majoria de països islàmics?

Encarar els problemes polítics de la regió tenint com a referent el concepte de laïcitat a la francesa em sembla erroni. És un concepte que prefereixo no utilitzar perquè té una gran càrrega ideològica i, a més, no es correspon amb la realitat viscuda fins i tot a Europa. En països com el Regne Unit o Dinamarca hi ha caps d’estat que també ho són d’una Església determinada. Però això no ha fet que aquestes societats no hagin arribat al mateix nivell de secularització que França. La tendència a una menor presència de la religió en la vida pública és el que compta. I això passa a tot arreu. També en un món àrab que s’està secularitzant, on la religió ja no marca com abans la vida d’un fidel, des que es lleva fins que se’n va a dormir. Crec fermament que la història es mou en un sentit: el del progrés. I si no és així, la humanitat desapareixerà per l’apocalipsi nuclear o el canvi climàtic.