La tribu dels anti-Mandela

Al mig de Sud-àfrica s’aixeca un poble que rebutja els veïns negres

LA CARRETERA LOCAL TRAVESSA SENSE OSCIL·LACIONS ni revolts per un paisatge àrid, amb terres i arbustos que fan tota la pinta de no haver tastat pluja des de fa mesos. Orania apareix com si fos un oasi, amb arbres fruiters i vegetals que creixen gràcies a la bona temperatura i, sobretot, al reg de les aigües del riu Orange. Orania és al mig del desert sud-africà del Karoo, gairebé equidistant entre el bullici de la dinàmica Johannesburg i les boniques vinyes que envolten Ciutat del Cap, en un punt del camí on només són benvinguts els blancs afrikaners.

Dues dècades després que Nelson Mandela posés les bases d’un país multicultural i multiracial, Orania es resisteix a aquesta diversitat i, per contra, presumeix de ser un reducte afrikaner. Una bombolla d’afrikaners purs. Un santuari dels descendents de francesos, alemanys o holandesos que fa 400 anys es van establir en aquestes terres fugint del catolicisme imperant i creant-se una nova identitat, suma de les particularitats dels colons i, per què no dir-ho, de la llengua dels negres autòctons i esclaus malaisis.

Tot i que Orania seria l’antítesi de l’esperit de Mandela, la història d’aquest petit poble camina de bracet del primer president negre del país i símbol de la reconciliació entre les races. Encara que els pesi li hauran d’agrair l’existència. A finals dels 80, el boicot internacional havia aïllat tant Sud-àfrica que pocs confiaven que l apartheidpodria perpetuar-se gaire més enllà. En aquells anys, el règim racista va començar a negociar i tractar millor el pres Mandela i quan, finalment el 1990, es va produir el seu alliberament es va veure més clar que mai que la supremacia blanca, amb la llei a la mà, tenia els mesos comptats.

A la fi de l’apartheid un milió de blancs van exiliar-se, sobretot a la Gran Bretanya i Austràlia, on encara ara hi ha la principal colònia d’afrikaners fora de Sud-àfrica. Orania és, per fer un paral·lelisme, l’exili voluntari i interior dels que van triar lliurement desentendre’s del procés democràtic per mantenir un estil de vida que per a ells és “el normal”. Amb aquesta idea, un petit grup es va instal·lar en aquests terrenys. L’únic criteri per fixar-hi la residència era, i és encara, ser afrikaner, conèixer la cultura i parlar-ne l’idioma, l’afrikaans.

LA SOLUCIÓ DE LA COOPERATIVA

La clau per poder triar el veïnat és que en realitat Orania no és un municipi sinó una societat cooperativa. Els promotors van adquirir els terrenys i, sobre el paper, van fundar una empresa i, com a socis, poden decidir qui volen que treballi per a ells i qui no. És el parany que es van inventar per no incomplir la Constitució, que, per descomptat, condemna qualsevol signe de racisme i discriminació. Però feta la llei, la trampa d’Orania és que s’assenta sobre una propietat privada; en lloc d’ajuntament disposa d’un consell d’administració per a la gestió del dia a dia, i en comptes de ciutadans hi ha socis. Tot legal.

A l’entrada d’Orania una pancarta dóna la benvinguda als forasters: “ Welkom in Orania ” amb el taronja que definia l’apartheid i el nen que és el símbol de la bandera local. Un jove vestit amb mono de fer feina i arremangant-se la màniga esquerra de la camisa disposat a posar-se a treballar. A pocs metres, John Strydom, el portaveu de la cooperativa, saluda amb un gran somriure i recita la seva resposta a la pregunta que ja està acostumat a torejar. “A Orania no som racistes, de cap manera. Aquí tothom és benvingut, tothom. Els negres també”, afirma en un anglès amb marcat accent afrikaans. Ara són un miler de veïns, tots blancs, i més que en un racó de l’Àfrica el visitant té la sensació d’haver arribat a un poblet de l’Europa del nord. Hi ha alguna cosa en l’ambient que fa que Orania resulti estrany. Els residents parlen tranquil·lament al mig del carrer, els nens juguen despreocupats a pilota i dues dones molt relaxades van en bicicleta. Els carrers estan inusualment nets i polits, hi ha contenidors per al reciclatge perquè és un poble verd i, sobretot, són els mateixos veïns rossos i d’ulls blaus els que tallen la gespa, pinten les parets de la casa o passen l’escombra. Segurament aquest és l’únic punt del país on d’aquests afers no se n’ocupen els ciutadans negres.

“A Orania vivim els afrikaners menys racistes, els que no s’aprofiten de la mà d’obra negra”. És la Lida Strydom, la dona del John, que explica que la decisió de no contractar compatriotes negres respon a l’abc del projecte, que té tres grans principis rectors: la protecció de la cultura afrikaner, l’aposta per fer la feina un mateix i la creació d’institucions diferenciades de les sud-africanes, que, a més, inclou fins i tot l’ora, la moneda local, que segons el portaveu permet evitar “els robatoris i fraus”. No és racisme, doncs, argumenta Rian Zurlinden, un advocat de 45 anys, sinó una clara voluntat de “l’autodeterminació política i cultural”, tornar a “l’autogestió” i abandonar la “droperia” que caracteritza els blancs sud-africans, acostumats a deixar en mans dels criats negres totes les tasques domèstiques. Zurliden viu a Pretòria però amb la seva dona ha decidit venir a viure a Orania, cansat, subratlla, de la inseguretat de la ciutat i dels polítics corruptes. La parella ja ha passat satisfactòriament el qüestionari per ser acceptat per la comunitat i ja és veïna-sòcia de la Fundació Llibertat Afrikaner. El lletrat, un home alt i robust, ros fil d’or i amb uns ulls de blau intens, comparteix al 100% els principis de la seva nova empresa-ciutat i assegura que no entén les crítiques de racisme que des de fora i dins del país li cauen. “¿És delicte voler viure en un lloc on pots tenir la porta oberta? ¿Has vist com està tot?”, pregunta.

L’ARQUITECTE DE L’APARTHEID

El visionari líder d’Orania va ser Carel Boshoff, que el 1990, preveient el rumb dels esdeveniments, ja havia comprat 8.000 hectàrees dins del municipi de Thembelihle, a la regió del Northern Cape. Boshoff era el gendre de l’arquitecte de l’apartheid, Hendrik Verwoerd, que, coses de la vida, va morir assassinat el 1966 en el segon intent d’un immigrant grec que l’acusava d’ajudar massa els negres en detriment dels blancs sud-africans.

Amb aquests lligams, és fàcil fer-se una idea de qui busca què a Orania, enmig del no-res. “No hi ha atur, els serveis funcionen i no tenim crim”, exposa el portaveu Strydom, curós amb les paraules que tria. Tenen una escola on ensenyen amb ordinadors i un particular mètode que des de fora sembla progressista perquè, afirmen, tracta d’incentivar el pensament autònom dels menors més que no pas la feixuga memorització de conceptes.

Els negocis rutllen: supermercat, forn de pa, dentista, oculista, càmping, bar, hotel i fins i tot una gasolinera on de tant en tant apareix algun negre dels nuclis veïns per omplir el dipòsit. El tracte és correcte, de venedor-client, però tots dos saben que és una situació de pas. Atenent els conductors hi ha Owen van de Mortel, que tot just fa uns mesos que s’ha traslladat a Orania des de Bloemfontein “buscant feina”. N’ha trobat i afirma que està content de ser lluny dels perills que pateixen els altres conciutadans a la Sud-àfrica real. “Dels negres no te’n pots refiar”, diu com donant un bon consell, tot i que afirma que ell de racista no en té res. Cau en el tòpic de desqualificacions i fins i tot acaba rebent Mandela, de qui diu que no li mereix “cap respecte”.

Mandela sabia que a Orania no hi tenia cap seguidor, però, fidel al seu estil, va pujar a un helicòpter i hi va aterrar el 1995, pocs mesos després d’haver pres la presidència. L’havia convidat la Betsie, la velleta vídua de Verwoerd. Una il·lustre veïna que tenia al seu jardí una figura del seu marit. Vestit amb una de les seves camises africanes, Mandela va acceptar la invitació per prendre un te i va arrencar de la trobada la fotografia que, si no la reconciliació, el diàleg entre discursos tan oposats era possible.

No hi ha, però, cap rastre d’aquella visita. Ni als carrers ni al petitíssim museu ple de banderes i objectes afrikaners. I això que fins i tot han plantat una escultura d’una koeksister, el dolç típic afrikaner. Al turó que presideix Orania també hi ha un bosc de bustos en forma de cercle amb els caps dels líders de l’apartheid. Per ser exactes amb la història, en falten dos de rellevants, però. Pieter W. Botha i Frederik W. de Klerk, precisament els dos últims presidents del règim supremacista. Botha va engegar les negociacions amb Mandela a finals dels 80, que va continuar el seu successor, l’home que va posar punt final a la legalitat racista, cosa que li va permetre ser reconegut amb el premi Nobel de la pau amb l’activista negre. No és una absència que trobi a faltar Marie Vermeulen, que despatxa darrere del taulell el tradicional embotit de vedella seca i especiada biltong. “No s’ho mereixen, ens van trair”, afirma.

És diumenge al matí i Janet Erasmus i el seu marit Hert surten de casa seva mudats i decidits per anar a missa. Com la majoria d’afrikaners són calvinistes i profundament creients. La dona, de més de seixanta anys, porta sota el braç una bíblia, una de les desenes que col·lecciona. El matrimoni fa 16 anys que es va construir amb les seves mans la casa a Orania, però té les seves filles -separades per a vergonya de la mare- vivint a Pretòria. “No està bé, això, haurien de continuar casades”, diu en veu baixa. “Diumenge és un dia que ningú hauria de treballar, és el dia del Senyor”, sentencia la Janet amoïnada perquè fa dies que no sap res d’un veí seu i tem que li hagi passat una desgràcia. L’església és un punt de trobada de la comunitat per reafirmar-se encara més que Orania és “una qüestió de supervivència” davant una majoria que guanya demogràficament i “la consciència de reconèixer-se per la cultura i l’idioma, el passat i les expectatives compartides”, apunta el lletrat. Els Strydom apel·len també a la “llibertat”.

Ni la Janet ni el Hert tenen un discurs tan elaborat i, per això, les seves paraules sonen més sinceres. “Els negres són violents, roben, maten, violen les dones”, adverteix la dona, que hi afegeix una justificació: “Perquè no creuen en Déu”. S’escandalitza només d’imaginar que una de les seves filles refés la seva vida amb un negre. No sovintegen les parelles mixtes, és cert, però alguna se’n troba. “No, no, no. Blancs i negres no encaixen, la Bíblia ho deixa ben clar”, fuig d’estudi nerviosa la Janet.

És 24 de setembre, el Dia del Patrimoni, és festiu per reafirmar la diversitat sud-africana, però a Orania és laborable. Diuen que tenen dret a regir-se per un calendari propi més afí amb el seu costumari. A Sud-àfrica, els miren sense interès, com uns excèntrics.

El + vist

El + comentat