Jordi Basté l’adora. M’explica que si torna a fer tele haurà de ser amb ella i amb l’Andalu (realitzadora i operadora de càmera) a l’equip. Ho diu després de treballar plegats en la primera temporada de vertigen al No pot ser! de TV3. Als ulls dels qui hi han treballat, Rosa Olucha és una professional perfeccionista i exigent, algú que va de cara i que no sap parar quieta. Una descripció que encaixa força amb la presentació de la pàgina web, on ella mateixa es defineix com a “amant i víctima de la professió, perfeccionista malaltissa i guardiana dels seus equips”. També encaixa amb la imatge que exhibeix a Instagram, on constantment penja fotos o publica stories dels fills, de les escapades, sopars i celebracions amb els amics, dels vestits que es compra i de política. El seu és un perfil pletòric de passions, diversió, sentit de l’humor, família i amistat. La cerca a Google us la podeu estalviar perquè n’obvia la trajectòria, que és sensacional, per centrar-se en els titulars “Rosa Olucha, dona de...”

Quedem un dimarts a una hora tan a prop del migdia que convida més a la cervesa que al gelat, però, tot i així, l’aparador d’El Tío Che la sedueix i acaba demanant un granissat amb una bola de gelat. Parla molt, però a poc a poc i sense atabalar. Té un to de veu greu i melós. El Santi, els fills, Instagram, el Basté, la tele, política, Lledoners i Menorca. Du les ulleres de sol posades tota l’estona. Només se les treu cap al final, quan ja fa gairebé dues hores que xerrem i el sol ens dona una treva. Agraeixo que no ho hagi fet abans. Té una mirada felina, magnètica. M’atrapa.

“Et sona ‘Ajoblanco’?”

Té un deix valencià en la parla. Castellonenc, em confirma de seguida. Va néixer a Onda, un poble minúscul de la Plana Baixa, i els estius els passava amb la germana i els cosins a la casa que els avis materns tenien a Salou. Als orígens castellonencs els deu, a més de l’accent, la fal·lera per l’orxata. “A casa érem molt orxaters, sempre anàvem a buscar orxata i fartons per a tots”. L’interès pel periodisme i el món de la televisió, en canvi, no el troba en els paisatges castellonencs ni en l’ambient familiar, sinó ja en la facultat. Va estudiar periodisme sense saber ben bé per què, gairebé per casualitat i, per tant, sense cap expectativa en concret. “Potser per això la carrera em va atrapar i la vaig poder disfrutar tant. No era gaire desperta i la universitat em va fer pensar, em va ensenyar a tenir esperit crític i a qüestionar-me les coses”.

Un cop llicenciada, va passar de les orxates d’Onda a escriure per a una revista de la contracultura dels 90 amb Antonio Baños com a cap de redacció. “Et sona Ajoblanco? -diu-. No? Investiga”. Tot i que de seguida es va adonar que s’ho passaria més bé fent tele que escrivint, la primera feina com a periodista va ser premonitòria. Ajoblanco era una revista transgressora, en què es feia un periodisme crític i atrevit, amb Manuel Vázquez Montalbán i Pedro Almodóvar, entre d’altres, signant articles sobre cinema, música, literatura o l’estat de salut de la democràcia espanyola.

De Vaquerizo a Basté

Per a molts, el nom de Rosa Olucha comença a sonar a partir de l’èxit d’ Alaska y Mario (MTV Espanya i Paramount Network). Però quan hi va arribar ja acumulava més d’una dècada d’experiència en televisió, amb El Terrat, enllaçant un projecte rere l’altre sense descans: com a operadora de càmera, realitzadora i directora. Després de La cosa nostra (TV3), on es van conèixer amb el Santi Millán, van venir Una altra cosa, A pèl tour, Homo Zapping i les gales dels premis Goya 2010 i 2011, entre d’altres. “Tinc la sensació que en cada projecte he après i he gaudit més que en l’anterior, però també és cert que soc una malalta de la feina”. D’ Alaska y Mario n’ha dirigit les cinc temporades: “El projecte més boig i més autèntic. El més enriquidor i el que més m’ha marcat”. Encara se sorprèn de l’impacte que el programa ha tingut al carrer, tant per la popularització d’algunes expressions ( holi! ) com pel reclam en què s’ha convertit Mario Vaquerizo. “Ell va ser la gran sorpresa per a l’equip…, està sonat i no ho sabíem”. Un èxit que Olucha atribueix, en gran part, a la generositat dels Vaquerizo amb l’equip del programa: “Ens van demanar que gravéssim tot el que feien i el que deien i després no van voler revisar mai els rodatges. Tenien confiança plena en l’equip. Aquest és el secret: que ells són autèntics”.

L’autenticitat és també un valor en la relació amb Jordi Basté. Assegura que ha sigut fàcil treballar amb ell, tot i que el calendari de rodatges va ser diabòlic. “Em va sorprendre molt que no deixés la ràdio per gravar el programa. Enllaçàvem una gravació al Japó amb una altra als Estats Units, després Londres, Manchester i París… Va haver-hi moments molt durs, però ell estava sempre implicat, alegre i disposat a deixar-se portar. T’enganxa quan l’escoltes i també en persona”. Ho diu sense immutar-se, però les setmanes visionant programes d’altres països buscant inspiració, els esquemes amb trames i personatges, les escaletes, els esborranys de guió, els informes de rodatge i les inacabables hores dirigint un equip de rodatge porten la seva firma.

El silenci de les esquerres

L’eclosió de l’esperit crític i el compromís que se li van despertar a la facultat arriba ara, quan la Rosa té “la vida feta” i si li truca algú per oferir-li una feina “li importa un rave” si ella porta o no el llaç groc. “Estic molt crispada, no puc amb la mentida ni amb la injustícia, i tot això m’ha desesperat. He votat partits diferents en les últimes eleccions, no pertanyo a cap partit ni a cap associació, però m’he fet independentista perquè el que ha passat m’ha tocat la fibra”.

No hi ha equidistància en el posicionament públic d’Olucha sobre el Procés. Tampoc en el privat. Visita els presos, va a concentracions i es manifesta, porta el llaç i “plora de ràbia” quan veu “les barbaritats que es diuen en alguns mitjans de Madrid”. Atribueix l’ascens de les dretes a la manca d’implicació de la gent d’esquerres a Espanya: “No han sabut llegir que el que passava aquí era molt greu, un atac a les llibertats de tothom. Les esquerres no s’han aixecat i això ha donat forces a les dretes”. Amb el mateix convenciment continua: “Política és parlar amb qui no pensa com tu. Parlem. Si no ho fan ells, fem-ho nosaltres. M’agradaria que hi hagués més gent que anés a les presons, però no catalans sinó gent de fora que es mullés. No podem estar més temps així”.

Siguin vacances o no

Després de vint anys deixant la pell en cada projecte (“La feina és un plaer però també m’angoixa”), ara el ritme el marca ella. Com a freelance, selecciona les feines que sap que la faran vibrar i un cop enllestides es pren un respir, com ara, que després del No pot ser! s’ha autoimposat una aturada fins al setembre. “Cada cop tinc menys paciència, em faig gran i ho noto. ¿És necessari seguir treballant 13 o 14 hores al dia, dormint-ne quatre, començant un projecte nou l’endemà d’acabar-ne un? Volia agafar-me un respir, tenir espai per posar ordre físic i mental en la meva vida”. Passarà l’estiu a Menorca, conjurada per no saber res de la feina fins al setembre però donant voltes a escaletes, formats i temes. “No sé estar quieta, no puc parar”. 