REPORTATGE

El twitter dels que han deixat el carrer

Un grup d’antics sensesostre adopten a la xarxa el nom de Plácido Moreno, un company mort el 2010 que els ha inspirat per explicar experiències i visualitzar la problemàtica dels que no tenen casa

Són les quatre de la tarda d’un dilluns de principis d’hivern. Hora de cafè i pasta. I de Twitter. L’Antonio, el Joan, el Manuel i el Davide es troben com cada setmana al local de la Fundació Arrels del Raval barceloní. Els esperen dues hores en què reflexionaran, discutiran i també riuran, sobre com és viure al carrer. Tots quatre -també hi ha el Josep i algun altre espontani- han viscut en algun moment al carrer i n’han sortit. Tots, menys el Davide, que assegura que tot i que somia canviar de vida, de moment no li satisfan les ofertes per deixar el carrer. “Molta gent em pregunta com és possible que visqui al carrer i vagi tan ben vestit. Em dutxo, em canvio de roba. Tinc dignitat, mai la perdo”, explica aquest italià de 41 anys, sis al carrer. Dignitat és una paraula que es repetirà al llarg de la tarda. En canvi, per al Manuel, de 54, la dignitat “es perd al carrer” perquè el carrer “fa que un se senti culpable” de ser-hi.

Tots quatre, amb Sílvia Torralba de directora d’orquestra, es transformen cada dilluns, de quatre a sis de la tarda, en Plácido Moreno (@Placido_Mo) per respondre dubtes i preguntes, explicar experiències pròpies o plantejar un tema de conversa als més de 2.200 seguidors del compte. La tria del nom no és casual. Plácido Moreno era un d’ells, un sensesostre que va morir el 2010, no al carrer sinó en els últims moments amb el suport del seu germà bessó i la Fundació Arrels. Tenia 52 anys i n’havia passat 10 al carrer. Quan va morir va deixar una carta que va servir d’inspiració per posar en marxa la iniciativa. Des de llavors, els plácidos han anat canviant de cara però es manté l’esperit de sensibilitzar la ciutadania sobre el problema dels sensesostre. Com les dificultats i les aspiracions dels participants.

Recuperar el sostre

Amb biografies dispars, al Manuel, l’Antonio i el Joan se’ls dibuixa un somriure quan recorden el primer dia de tornar a ser sota una teulada. Uns viuen en pisos tutelats per ONG i d’altres en cases particulars o habitacions, però coincideixen que han deixat enrere un món inhòspit, que castiga amb anys de vida perduts, mala salut i deficiències de moltes menes. El Manuel, al carrer quan va perdre la feina, posa veu al sentiment: “Recuperes la comoditat perduda”. Al seu costat, l’Antonio, amb 17 anys intermitents al carrer dels seus 62, valora “el bon dia, el bon profit” de la senyora de la casa. Paraules quotidianes que al carrer difícilment es pronuncien. “Al carrer som invisibles, ignorats, desferres socials”, coincideixen, i alhora confessen que en la seva anterior vida ells mateixos havien “mirat malament els pobres”. Ara ja no, riuen. Amb tot, n’hi ha que saben trobar experiències positives de vianants o veïns de la zona on vivien i que s’aturaven per demanar-los què necessitaven. “Els únics que em molestaven eren els nens quan anaven a escola, que em preguntaven i volien saber coses sobre la meva vida, i els Mossos”, assenyala el Josep, vuit mesos en una plaça de la Bonanova per no pagar el lloguer en un cas, afirma, de bullying immobiliari.

El Joan és de la Barceloneta i té 61 anys. Com els companys, mai de la vida li havia passat pel cap acabar amb un cartró per manta i un banc per llit. Un conflicte amb el seu germà quan els pares van morir el va deixar sense sostre. Sis mesos al carrer. Ara viu en una habitació, la “cova”, en diu. “Vaig notar que el carrer no era per a mi i que m’havia de buscar una casa i un llit, ni que fos un matalàs prim”, rememora. És un gran conversador, està al dia de tot l’embolic polític català i espanyol, de les notícies del món. Mentre el grup espera que un dels internautes que segueixen la sessió plantegi una qüestió, el Joan perd el gest de murri i amb una dolçor insòlita acarona amb suavitat la fusta de la taula. Ho fa perquè vol explicar una sensació perduda al carrer que va recuperar un dia que, amb una amiga també sensesostre, es va gastar el poc que tenia per anar a un restaurant, no per l’àpat ni la calor: “Per notar el tacte de les estovalles”, subratlla somrient. “El menjar no era la cosa més important, puc menjar qualsevol cosa, però tocar unes estovalles i netejar-me amb un tovalló era el millor que em podia passar”, arrodoneix la història. Altre cop la dignitat.

¿I com és el primer dia que un es troba al carrer, sense sostre, amb un farcellet o un carro? Respon el Manuel. “El primer dia ni vaig dormir ni vaig menjar. Res. Fins que em vaig dir: «T’has de buscar la vida»”. Es tira endavant: “Com quan comences una feina nova de la qual no se sap res fins que algú t’ensenya a fer-ho”, il·lustra el Joan. Ningú neix amb les lleis del carrer però al final “un s’espavila”, apunta l’Antonio, nascut a Barcelona i, com explica, expulsat de casa quan la mare va morir i el pare va trobar una nova parella. I, cosa important, s’aprèn a buscar on són els serveis socials que alleugen el pes del carrer: un menjador per dinar o sopar, una dutxa, una rentadora per canviar-se de roba. La dignitat.

Els amics de carrer

La família gairebé forma part de la història particular de cadascú. El carrer trenca vides i, com diu el Davide, “si no es té cap ni força física fa caure les persones”. Per això potser la solidaritat entre el col·lectiu existeix, afirmen, i de la necessitat de buscar ajuda, complicitat o escalfor neix alguna cosa semblant a l’amistat, encara que un cop recuperat el sostre pocs són els que mantenen els llaços amb els vells companys que continuen al carrer. “Vas amb por i recels però a mi em van acceptar en un caixer i això que ja n’hi havia set o vuit”, recorda el Manuel, que, com els seus companys, entén que les entitats bancàries s’hagin anat blindant per evitar que els sensesostre passin la nit al seu interior. Tots critiquen que en molts casos els caixers queden “bruts”, amb rastres de cartrons i menjar. Per contra, hi ha qui assegura haver vist un usuari amb “escombra” per netejar fins a l’última molla de la seva presència. Pitjor ho tenen les dones, admeten, perquè al carrer són el col·lectiu més vulnerable, per la falta de seguretat i hi tenen més dificultats per rentar-se. I també per aixecar-se, assenyalen. A Plácido Moreno no hi ha cap veu femenina perquè els que viuen al carrer són bàsicament homes i per casualitat, explica Sílvia Torralba, del departament de Comunicació de la Fundació Arrels, animadora de la sessió de Twitter i confessora del grup, que els toca el crostó quan s’interrompen per parlar. Torralba ajuda a sintetitzar en els 280 caràcters de la xarxa el que volen dir els plácidos. De ser plácidos els agrada el simple fet de trobar-se setmanalment per “intercanviar idees” i si es pot “deixar de ser invisibles” per a molta gent. “Sabem que ningú es preocuparà per nosaltres, ni pels 1.000 tuits”, diu el murri Joan. L’esperança, apunten, és parlar del carrer en passat i no tornar-hi mai més. “M’entristiria però no tenim res segur”, sentencia l’Antonio. 

Etiquetes

Més continguts de