Reportatge

Les últimes hores de Raqqa

La coalició multiètnica que té el suport de Washington anuncia l’assalt final sobre la capital del califat a Síria. Gairebé no hi queda res sencer

Cal esperar el logista per entrar a Raqqa. Generalment és un vehicle blindat que s’encarrega de portar els subministraments a les posicions del front de la ciutat assetjada. Quan hi ha lloc entre capses de munició i menjar hi entren combatents, i fins i tot periodistes.

El Hummer maniobra derrapant entre la runa de la ciutat vella de Raqqa. Menys de cinc minuts més tard, la pudor de cadàver a la posició de combat al davant del minaret destruït de la mesquita anuncia el final del trajecte. Ve d’un paquet embolicat amb un tros de cortina arrencada d’un primer pis; l’altra part penja encara per fora d’una finestra sense vidres. “Va ser un suïcida amb una armilla explosiva”, aclareix un dels combatents. Les dues cames sense cos a uns 20 metres en donen fe.

La primavera del 2013 una amalgama de grups jihadistes van prendre el control de Raqqa i el 2014 aquesta ciutat siriana es va convertir oficialment en la capital de l’Estat Islàmic a Síria. El juny passat arrencava una ofensiva de les Forces Democràtiques Sirianes (FDS), una coalició multiètnica formada per uns 50.000 combatents que tenen el suport d’atacs aeris dels Estats Units per expulsar els jihadistes del seu principal bastió al país. A principis d’aquest any, l’alt comandament d’aquest combinat anunciava l’inici de “l’última i definitiva” operació sobre Raqqa.

“Laberint mortal”

La campanya contra l’Estat Islàmic al nord-est de Síria és avui una eficaç maquinària formada per un contingent d’uns 50.000 combatents sobre el terreny, que compta amb un suport logístic nord-americà en forma de subministraments i atacs aeris.

Als americans també se’ls pot veure sobre el terreny, sempre en vehicles blindats i durant els trasllats entre les seves bases. Les encerclen amb murs hesco, formats per grans cistells de filferro amb forro de molesquí que s’utilitzen també a l’Iraq o l’Afganistan, i la funció dels quals a Síria passa més per protegir els vehicles de les mirades dels curiosos que dels cotxes bomba dels islamistes.

Un dels forts més imponents d’aquesta nova “guerra a l’ombra” de Washington és l’aeròdrom que tenen a Aín Issa. Situada a 50 quilòmetres al nord de Raqqa, aquesta petita localitat àrab ha anat creixent fins a convertir-se en un autèntic punt neuràlgic de l’ofensiva sobre la capital del califat a Síria. Des d’allà volen els helicòpters Apache que fan explotar el terra sota el cel estrellat de Raqqa cada nit en operacions no exemptes de controvèrsia.

Amnistia Internacional ha criticat fa poc la campanya de foc aeri i d’artilleria dels Estats Units. Subratlla que Raqqa s’ha convertit en un “laberint mortal” per als civils que encara estan atrapats a la ciutat. Segons estimacions de les Nacions Unides, hi ha aproximadament 7.000 civils a Raqqa, molts dels quals són utilitzats com a “escuts humans” pels jihadistes.

“És una qüestió de pur atzar, perquè mai saps on caurà la següent bomba”, explicava l’Amina, una resident que es va poder escapar quan els jihadistes que bloquejaven el seu carrer van abandonar precipitadament la posició. Va sobreviure al setge sobretot a còpia de sopes de males herbes que creixen entre la runa i llaunes de menjar encara intactes en cuines rebentades des de l’aire. És el cas de l’Amina i el de gairebé tots els prop de 10.000 refugiats que hi ha al camp d’Aín Issa. També el de Mustafa Haji. Aquest kurd de 37 anys va passar per allà abans d’establir-se en un campament més petit als afores de Kobane. Va abandonar casa seva, a Raqqa, fa deu mesos perquè a ell el volien matar, i a la seva dona, capturar-la per violar-la. Aquest era el pla per als kurds i les kurdes a la capital del califat. Durant la fugida, la seva filla Rihana, de set anys, es va quedar cega per la mina que va matar el seu germà Murad, que en tenia cinc.

Incògnites

A més de l’aeròdrom i el campament, a Aín Issa també hi ha el Consell Civil de Raqqa -el govern interí de la ciutat format per 200 membres, la majoria dels quals àrabs de la ciutat-, així com la sala d’operacions de les FDS per a Raqqa. Des d’aquí, el comandant Ali Hajo assegura que el final de l’EI és “a prop”, però admet que no és capaç de pronunciar-se sobre el futur més immediat: “No sabem fins quan es quedaran els americans, ni què farà Turquia. Aquestes són dues de les grans incògnites”, subratlla aquest antic oficial de policia del govern de Baixar al-Assad que va desertar el 2012. Precisament Hajo és un àrab natural de Jarabulus, una localitat al nord de Síria que està sota ocupació turca des d’una ofensiva de l’agost del 2015. L’objectiu d’aquesta maniobra va ser doble: expulsar militants de l’Estat Islàmic d’aquesta zona fronterera i alhora frenar l’avanç dels kurds de Síria. Turquia, on hi ha la meitat dels prop de 40 milions de kurds del món, veu amb gran preocupació els canvis a l’altre costat de la seva frontera sud.

De moment, explica Hajo, les zones recuperades a l’Estat Islàmic passaran a integrar l’anomenada Federació Democràtica del Nord de Síria, el projecte federal amb origen a Rojava però que actualment busca acomodar la resta de les comunitats del nord-est de Síria. Wladimir van Wilgenburg, analista expert en el tema kurd avui sobre el terreny, subscriu el diagnòstic, però coincideix amb el militar sobre les incògnites que planteja el futur.

“És probable que els americans es quedin durant alguns anys, però és difícil saber què passarà després. Pot ser que els kurds i els seus aliats arribin a un acord amb Damasc per frenar la influència turca, o que Ankara arribi a un acord amb Assad i Putin per atacar els kurds i els seus aliats. També és possible que la Federació Democràtica del Nord de Síria es converteixi en autònoma de facto sense arribar a cap acord amb ningú”, explicava a l’ARA l’investigador holandès. Passi el que passi, afegia, “estem davant un moment històric per als kurds i la resta de les comunitats del nord de Síria”.

I és que, a més d’haver emergit com un actiu decisiu en la lluita contra l’EI, els kurds també s’han demostrat com la principal força d’oposició al govern d’Al-Assad. Va ser l’estiu del 2012 quan oficialment van aconseguir el control de les zones on són majoria. La seva aposta passava pel que es va anomenar la tercera via, una posició de neutralitat que els va distanciar tant del govern com de l’oposició. Mentre la resta del país se sumia en un malson del qual encara continua sense despertar-se, al nord-est s’aixecava una societat civil inexistent fins llavors i s’apostava per l’autogestió d’un territori autònom a través de l’anomenat confederalisme democràtic. Les seves línies les va traçar el 2005 Abdullah Öcalan, líder del PKK empresonat en una illa presó turca des del 1999. No es desafia la territorialitat del Pròxim Orient, però s’aposta per una descentralització dels poders monolítics de la regió.

Anticapitalisme i feminisme

El nord-est de Síria s’ha convertit en un autèntic camp de proves per a un experiment polític sense precedents que floreix mentre es gestiona una guerra. Ara com ara, són els àrabs de Raqqa, a petició pròpia, els que alimenten la primera línia de combat de les FDS contra l’Estat Islàmic. Molts combaten en unitats exclusivament tribals integrades a la coalició, però també a les YPG (Unitats de Protecció Popular), on la proporció entre àrabs i kurds cada vegada s’assembla més a Raqqa. Aquest últim detall és més que evident a la caserna de les FDS a Aín Issa, on els kurds arribats de Turquia o l’Iran necessiten traductors per comunicar-se amb els àrabs de Síria, la majoria dels quals no parlen kurd. Són joves com Jalil Salil, que es va unir a les YPG fa dos anys per expulsar l’EI del seu Tal Abiad natal, i que la guerra va acabar arrossegant fins al front de Raqqa.

“Fer fora els terroristes sense tenir un projecte per a l’endemà seria un error, per això em vaig unir a les YPG, i no a l’Exèrcit Sirià Lliure”, diu aquest combatent de 28 anys, fàcilment reconeixible per la cicatriu que li va deixar una bala que li va fregar la templa i li va seccionar l’orella. Salil parla d’una Síria federal per al futur, encara que és més explícit sobre el passat.

“Hem conegut Al-Assad i després l’EI; sabem el que volem i, sobretot, el que no volem”, afegeix, des d’una de les pick-ups en direcció al front occidental.

Es necessiten gairebé dues hores per recórrer els 50 quilòmetres que hi ha entre Aín Issa i la zona de les FDS a l’oest de Raqqa. La culpa la té un camí tortuós i impossible, però que permet evitar la zona encara sota control de l’enemic. És el regne d’excavadores que treballen sense descans tirant a terra murs en terreny guanyat als jihadistes, o aixecant-ne altres de nous. També cal instal·lar pontons per salvar els braços d’aigua de l’Eufrates. Una munió de nens surten de seguida de l’aigua per fer el signe de la victòria al pas del comboi.

Ja a la base, periodistes esperant permisos per accedir al front comparteixen espai amb combatents que busquen connectar-se a la xarxa wifi a través dels seus mòbils. Kimberley Taylor, combatent britànica de les YPJ -un batalló exclusivament femení- respon als correus electrònics acumulats durant més d’una setmana sense connectar-se.

Va ser el drama patit per les yazidites de Sinjar el que va sacsejar la consciència d’aquesta llicenciada en matemàtiques de 28 anys. El març del 2016 va viatjar a Rojava per primera vegada amb l’objectiu d’escriure un reportatge sobre el moviment feminista kurd per a un diari socialista suec. I s’hi va quedar.

“Em vaig enamorar de la ideologia anticapitalista i feminista que havia arrelat aquí”, recorda aquesta jove de Blackburn (nord d’Anglaterra), que ja parla kurd amb fluïdesa. Taylor, que també respon al nom en clau de Zilan Dilmar entre la tropa, va ser la primera britànica a agafar les armes per la causa kurda, però és una més d’un contingent internacional que s’estima que està format per 400 combatents. La majoria saben que tindran problemes amb la justícia als seus països d’origen. De fet, l’anglesa dona per descomptat que haurà d’estar en arrest domiciliari en el millor dels casos. Però diu que té la consciència “molt tranquil·la”.

“Vam venir aquí a ajudar els kurds, els àrabs i la resta dels pobles a lluitar contra l’Estat Islàmic; vam venir a compartir experiències i a aprendre els uns dels altres”, insisteix la voluntària, just quan el característic martelleig d’un Apache s’imposa sobre la remor monòtona de la guerra. Vola sense llums, però algú prova sort amb una bateria antiaèria: dues fileres vermelles de bales traçadores s’eleven sobre cases sense teulada en direcció a les estrelles. No passa ni un minut fins que una tremenda explosió ho fon tot a negre. 

Etiquetes

Més continguts de