TEATRE EUROPA

Sense utopia no hi ha vida

Sembla que vivim en una època més inclinada a exaltar l'utilitarisme i el pragmatisme

RAFAEL ARGULLOL
RAFAEL ARGULLOL Escriptor i professor d'humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona

No està molt de moda darrerament la utopia. Sembla que vivim en una època més inclinada a exaltar l’utilitarisme i el pragmatisme. És possible que sigui una conseqüència de la ressaca: el segle XX va veure convertits en un mal els somnis utòpics il·lustrats i romàntics formulats durant els segles anteriors. Els totalitarismes, les guerres i les destruccions massives van projectar una tempesta de sang sobre la centúria que havia de marcar l’inici del paradís a la Terra. Estem escarmentats. Anem amb cautela. Caminem amb peus de plom.

Però sovint el plom també es trasllada a la ment i caiem en l’apatia. Ens fa por formular idees massa agosarades. Informem sobre la realitat sense preguntar-nos si aquesta realitat té alternatives. Temem ser acusats d’utòpics. Abans era un elogi; ara és una condemna. “Ets massa utòpic”, ens diuen quan ens apartem mínimament de la raó pragmàtica, que impedeix preguntar-se sobre allò que hi ha més enllà de la línia de l’horitzó.

I no obstant això, la utopia és necessària no sols per viure sinó també per pensar. Sense desig no hi ha existència. L’acte mateix de pensar exigeix el contrast entre el que és, el que podria ser, el que desitjaríem que fos. El pensament és una polifonia que inclou les diverses veus que actuen en nosaltres. I una d’aquestes veus ens parla sempre del que encara no és però podria ser o hauria de ser.

Per això, l’home necessita l’impuls de la utopia. Necessita imaginar-la, necessita pintar-la. Com van fer alguns dels grans mestres renaixentistes i, molt especialment, Piero della Francesca. La ciutat ideal no és només la voluntat de plasmar una arquitectura més harmoniosa; és el repte de pintar una Humanitat millor.

Més continguts de

El + vist

El + comentat