Q uan ella diu identitat, ell entén exclusió. Quan ell diu diversitat, ella entén islamització. Ell l’acusa d’oblidar la història. Ella l’acusa d’obsessionar-s’hi. Ell li diu racista. Ella li diu masoquista.

Helmut Lethen, de 79 anys, i Caroline Sommerfeld, de 42, són escriptors. Representen dues generacions i dos bàndols intel·lectuals oposats en una Alemanya cada vegada més dividida. Són enemics polítics.

I estan casats.

El seu matrimoni és excepcional, fins i tot incomprensible, però també és un laboratori de tolerància i una oportunitat molt poc freqüent per veure com pensa l’altre bàndol. Mantenen, diàriament i en la intimitat, un diàleg inexistent al seu país.

Tot i que la parella viu a Àustria, on el marit treballa com a professor universitari, és una història d’amor molt alemanya; una història molt lligada al cinquantè aniversari del moviment contracultural -una de les fites encara de la història posterior a la Segona Guerra Mundial- i a l’actual escalada del moviment contracontracultural.

El Maig del 68 va ser tan important a Europa com als EUA: en tots dos casos els factors desencadenants van ser l’augment de la població jove, l’alliberament sexual, la indignació per la Guerra del Vietnam i el descontentament generalitzat amb el sistema polític de l’època. I els baby boomers que hi van participar van seguir gairebé la mateixa trajectòria: de joves estudiants revolucionaris a formals membres de les elits liberals.

Alemanya no en va ser cap excepció, i Lethen tampoc.

Helmut Lethen, aleshores estudiant i activista, va flirtejar amb el comunisme i es va rebel·lar contra les elits de l’Alemanya de la postguerra, que, com ell mateix diu, “encara feien molta pudor de nazisme”, per acabar integrant-se en la cultura dominant del país.

A Caroline Sommerfeld, també filòsofa, l’ha seduït un altre moviment contracultural: l’estiu del 2015, quan centenars de milers de refugiats arribaven a Alemanya, va descobrir la nova dreta, la punta de llança intel·lectual d’un moviment nacionalista que considera l’islam i la globalització com a amenaces existencials.

El seu marit va acollir favorablement l’arribada dels refugiats: “Crec que és la primera vegada en la nostra història que hem acollit així els estrangers”.

En canvi, Sommerfeld ho va viure amb “preocupació” i “rebuig”.

Espera que el seu moviment, encara incipient, connecti amb l’esperit de l’època, que està canviant i tindrà repercussions a Alemanya i més enllà, igual que el moviment del seu marit en el passat.

“Som el megàfon d’una majoria silenciosa”, afirma, però Lethen rebutja aquesta analogia: “A nosaltres ens movia l’anhel del món en general, miràvem al futur. A ells els mou l’anhel de tornar a la matriu de la tradició teutona. És la nostàlgia d’un passat que mai ha existit”.

Les seves diferències ideològiques són tan acusades que sembla impossible conciliar-les amb la seva relació, que va néixer d’una història d’amor quan ella era estudiant i va escriure una tesi titulada Com ser ètic. A Lethen, ella li va cridar l’atenció a classe, i tots dos es van deixar seduir per l’intel·lecte de l’altre.

Després de compartir durant dues dècades un mateix llit, l’interès per Kant i la jardineria i l’educació dels seus tres fills, encara parlen. “La familiaritat amb l’altre bàndol és bona”, diu ella. “Parlar és millor que no parlar”, diu ell.

En això hi estan d’acord.

Goethe i Goebbels comparteixen una prestatgeria plena de llibres a la sala d’estar del pis del segle XIX que tenen a Viena. A la cuina, les paraules “L’amor no s’acabarà mai”emmarquen la seva foto de casament.

Però també reconeixen que hi ha moltes coses en què no estan d’acord.

Fa poc Lethen va acusar la seva dona i els seus amics d’extrema dreta de ser uns “aprofitats”. Segons ell, si poden atacar la democràcia liberal és precisament gràcies a la democràcia liberal. Somiar en un règim autoritari com l’hongarès és tirar-se pedres a la teulada.

Caroline Sommerfeld li va replicar que el consens en què es basa el sistema liberal és autoritari i que ell ni tan sols se n’adona. “Prediques l’obertura -li va dir-, però no estàs obert a les opinions que no t’agraden”.

“¿I els musulmans que ni respecten els drets de les dones ni la mateixa democràcia?”, li va preguntar. “¿Deixar-los entrar al país no és tirar-se pedres a la teulada?”

Sommerfeld, que va brindar per la victòria electoral de Donald Trump amb xampany, és coautora d’un llibre titulat Mit Linken leben [Vivint amb l’esquerra]. Diu que és un llibre d’autoajuda per a l’extrema dreta que ofereix als lectors consells per rebatre els arguments de l’esquerra i provocar-la (per exemple, comparant els vint milions de morts sota el mandat de Stalin amb els sis milions de jueus assassinats pels nazis).

Pel que fa a l’últim llibre de Lethen, una obra aclamada per la crítica sobre l’elit cultural durant el règim nazi, també es pot interpretar com una carta adreçada als intel·lectuals d’extrema dreta. En una de les dedicatòries dona les gràcies a Sommerfeld, “que ha electritzat aquest llibre”.

L’obra parla de quatre llumeneres alemanyes -un director musical, un actor, un cirurgià i un professor de dret- que, a diferència de molts altres, van decidir quedar-se a l’Alemanya nazi i van contribuir així a legitimar-la.

És un tema que sempre li ha preocupat: “¿Com va ser possible aquesta aliança entre l’alta cultura i aquell estat assassí?”

El pare de Lethen es va afiliar al partit nazi de Hitler el 1928 i va participar en actes d’agitació política. Després de la guerra, però, no en va parlar mai, de tot això. Lethen explica que, en els nou anys de secundària que va cursar als anys cinquanta, en cap classe d’història es va esmentar mai l’Holocaust. Es va assabentar de l’existència dels camps de concentració el 1957, quan va veure al cine el documental francès Nit i boira. Aquest record li pesa com una llosa.

Explica que el moviment estudiantil dels seixanta volia “treure a la llum els arxius secrets dels nostres pares”. Va entrar en un grup maoista dissident, un dels nombrosos grupuscles comunistes els líders dels quals després es van convertir en professors o polítics de centreesquerra.

Després de fer classes en una universitat holandesa durant divuit anys, va tornar al seu país per ensenyar a la Universitat de Rostock, a l’antiga Alemanya Oriental, on va conèixer Caroline Sommerfeld.

El pare d’ella també era fill del Maig del 68. Recorda que els seus pares organitzaven reunions polítiques a casa. També recorda que no hi deixaven entrar la parella de la seva àvia, que havia sigut nazi.

“Dec tota la meva formació a la generació del 68”, diu. “En formaven part els meus pares, els meus professors, els meus mestres. Tot el que llegia a l’escola estava tenyit de les seves idees”. I això comprèn també l’experiència de rebel·lar-se contra la generació anterior i el sistema establert.

Perquè els mètodes de la nova dreta s’inspiren en gran part en el moviment del 68: provocar amb el llenguatge, organitzar manifestacions pacífiques, infiltrar-se a les fires de llibres amb editorials d’extrema dreta, trencar tabús -com ara posar-li un burca a l’estàtua de l’emperadriu Maria Teresa a Viena- i forjar vincles internacionals amb moviments semblants.

I tot això tenint com a al·licient la indignació i la reacció de l’altre bàndol. Caroline Sommerfeld en diu “revolucionar les percepcions”.

El primer cop que es van barallar de debò va ser el 2016, quan un polític d’extrema dreta va insultar el jugador alemany Jérôme Boateng, que era negre. “La gent considera que Boateng és un bon futbolista però no el volen de veí”, va dir Alexander Gauland, del partit Alternativa per a Alemanya.

Quan Caroline Sommerfeld va assenyalar que ella tampoc el volia de veí, el seu marit va esclatar i li va dir racista. Va ser un moment crític en la seva relació. Segons Lethen: “És el conflicte més greu que hem tingut mai”.

Una vegada es va enfadar tant que li va posar cinc condicions per debatre qualsevol tema, tres de les quals estaven relacionades amb el reconeixement de l’Holocaust i els crims dels alemanys durant la Segona Guerra Mundial. Ella les va rebutjar totes. No perquè negui l’Holocaust, diu, sinó perquè rebutja la idea que això hagi de definir l’actual identitat alemanya.

Vol deixar enrere “aquesta obsessió col·lectiva amb l’Holocaust, exagerada i patològica, que és la base de tot el discurs ètic de la generació del 68”. (I afegeix que, si tant li preocupa l’antisemitisme, potser hauria de pensar en els refugiats de Síria, a qui els han ensenyat que l’Holocaust no ha existit.)

“I els vull dir: «Estimats progres, us regalo l’obsessió amb aquells dotze anys. Us la podeu confitar, perquè jo no em vull passar el dia donant-hi voltes»”.

“Per què no ens centrem en els aspectes positius de la nostra història?”, pregunta ella. “Afrontar la història amb honradesa és positiu”, insisteix el seu marit.

Des d’aleshores els punts en comú s’han reduït a l’essencial: la convicció que hi ha bona voluntat i racionalitat; i, sobretot, centrar-se en les coses que comparteixen, principalment el benestar dels seus tres fills. Tenen una norma: cap dels dos pot portar els fills a manifestacions polítiques.

De vegades, molt poques, un bàndol aprèn de l’altre. Lethen diu que potser els progressistes com ell a vegades han pecat d’ingenus: “El 1968 la nostra passió per tot el que era estranger va anar massa lluny: ens identificàvem amb el Vietcong, escoltàvem ritmes africans, acollíem altres cultures perquè les consideràvem enriquidores. Mai se’ns va acudir, però, que aquells amics estrangers se’ns podien girar en contra o que potser tenien uns valors incompatibles amb els nostres, com ara la separació de l’Església i l’estat”.

Sommerfeld admet que l’espanten les opinions d’alguns oradors d’extrema dreta: “Sembla que es vulguin carregar a tothom que tingui idees d’esquerres”. “Això denota un fanatisme molt lleig per part de la dreta”, diu. “Si hi ha una dreta, hi ha d’haver una esquerra”, afegeix.

“Estem lligats, per bé o per mal”, diu Sommerfeld, mentre pren la infusió que li ha preparat el seu marit per al mal de coll.

No queda clar si parla del seu matrimoni o del seu país. O de totes dues coses.