G airebé tots els textos d’Albert Camus continuen sent impressionants en l’actualitat. Encara que va pertànyer profundament al seu temps, l’escriptor francès va tenir el talent i la força necessaris per transcendir la seva època i convertir-se en interlocutor per a la posteritat. Esclar que aquesta és la qualitat més reconeixible en tot gran escriptor: la seva capacitat per mirar-nos de cara encara que hagin passat centenars d’anys. Però en Camus això passa amb una senzillesa xocant. Amb prou feines és necessari traslladar-nos de context perquè el joc de les identificacions flueix amb gran facilitat. Passa, per exemple, amb les obres que va escriure en la fecunda dècada dels anys quaranta del segle passat. Són totalment reconeixibles encara que l’escenari sigui tan diferent.

Part del desconcert que apreciem en el nostre present està descrit a la perfecció a El mite de Sísif, del 1941, i la nostra sensació d’absurd amb freqüència no és diferent de la que sent el protagonista de L’estranger, escrita per Camus el 1942. No obstant això, potser l’obra que més representa l’esperit de la nostra època és aquella que, en el seu moment, es va vincular a un determinat parèntesi històric. Em refereixo a Calígula, l’any d’escriptura del qual, 1944, la va convertir en una metàfora del totalitarisme i, especialment, del nazisme.

I segurament ho era. No obstant això, Calígula anava més enllà d’un determinat totalitarisme històric per convertir-se en una reflexió universal sobre la condició humana. Calígula -el personatge tan lliurement inspirat en l’emperador romà- ho volia tot, el possible i l’impossible. Era, és, un heroi de la possessió, un depredador de la vida que s’enfurismava davant qualsevol resistència. Ho volia tot i ho volia sense transició, ràpid, immediatament i sense atendre a les conseqüències dels seus actes. És una música que sona poderosament a les nostres orelles. L’heroi del nostre temps, no el que experimenta la vida sinó el que la posseeix, també s’inclina pel vertigen del saqueig encara que això el pugui portar a la perdició del contrasentit.