Els pijos, des de ben petits, o van o venen. Sempre estan en trànsit. Mai no s’estan quiets. Tot i tenir cases i finques molt sòlides construïdes a base de tradició, mite, hectàrees i metres quadrats, ells no paren. Quan hi quedes és possible que, després de comentar que l’assalt dels comunistes a la Moncloa arrasarà amb tot, que el cavall ha estat parat per una lesió al tendó un mes al box i que “ayer en Santa Clara lo pasamos bomba con Merceditas, que está como las maracas de Machín, se lo bebe todo, se lo come todo y opina de todo, es un no parar... ”, t’explicaran, sense que ho puguis evitar, d’on venen i cap a on van. En aquest constant recórrer l’escorça del planeta Terra, uneixen punts locals amb escenaris internacionals i mai no acabes de saber ben bé si els seus múltiples viatges són per feina, per devoció o per lleure: “ Acabo de llegar de Venecia, la semana que viene estoy martes, miércoles y jueves en Madrid, luego subiremos a Cadaqués con mamá porque con los aiguats ha salido una esquerda en la cocina y lo quiero controlar, si no fuera por eso hubiéramos ido a Bollví, y el domingo por la noche me voy a Tokio”.

Tu, sentint-los, no pots més que esgotar-te, però ells no afluixen mai i no emeten cap senyal que indiqui neguit, aquell característic neguit de les classes mitjanes, populars i migrants quan viatgen. Ells no, els pijos no temen mai que els perdin la maleta, ni pateixen pel preu dels transfers als aeroports, ni pels retards, les escales o les cancel·lacions. Tampoc pel jet lag, ni per les turbulències, la qualitat de l’estança, els visats o l’idioma. Els pijos, al cel, a la terra o al mar, no pateixen.

“ El fin de semana que viene vamos a Sevilla, a casa de mi prima Mafalda Solís, almorzaremos en Pineda y aprovecharemos para que las niñas se prueben el traje para la Feria donde Doña Ana, que el año pasado se nos tiró el tiempo encima y mira, no; el viernes tengo que estar en el despacho para firmar y el miércoles me voy a San Petersburgo ”.

Els pijos estatals surten dijous de Madrid i se’n van a “ el campo ”, i quan diuen “ el campo ” volen dir que van a la finca familiar, de caça i agrària, toledana, extremenya o sevillana, que gestiona normalment un cosí. A Catalunya els pijos no acostumen a tenir vedat però sí tres cases de lleure; dues de costeres, una per a la primavera a Llavaneres i una altra per a l’estiu a Cadaqués, Formentera o Menorca..., i la tercera, per a la temporada de tardor i hivern, a la muntanya, a Puigcerdà, bàsicament per allò de l’esquí.

Quan els pijos diuen “ pasaré por el despacho ” volen dir que seran a Barcelona. Si diuen que venen de Londres, és perquè han visitat l’advocat, i quan diuen que van a Gstaad, encara que soni a tòpic, volen dir que van a treure diners del banc, que és on els tenen ingressats des de la Primera Guerra.

Una xarxa internacional de pijos (“ mis primos ”) té preparada, en qualsevol punt de l’Univers conegut, una habitació amb vistes, flassada, coixins i cortines a joc, estudi, vestidor i lavabo amb tovalloles color groc bebè i sabó de mans Acqua di Parma per rebre, en qualsevol moment, el nouvingut. Sigui l’hora que sigui, nevi, plogui o escalfi, els 365 dies de l’any. Sempre a punt.