CAPS I PUNTES

La vida a cantonades

"Les coses canvien a tot arreu, però a ciutat encara és més visible aquesta condició mutant de la vida"

Sovint hi passo per davant. No puc evitar aturar-m’hi, és com una rutina, com enyorar alguna cosa que no has viscut, un record induït per les narracions familiars. Observo la placa del carrer de les Tàpies, al qual van amputar una vorera per pacificar-lo definitivament. El recordo de reüll, en la primera adolescència; un carreró estret i llarg, que feia por. Als anys setanta, encara era un lloc tumultuós i groller, ple de gent i xivarri, bars i pensions barates, amb prostitutes de totes les edats i els seus clients. I núvols de tafaners que anaven amunt i avall entre nens que menjaven pipes i tramussos. Ara amb prou feines hi passeja algun turista esmaperdut.

Les coses canvien a tot arreu, però a ciutat encara és més visible aquesta condició mutant de la vida. Només cal arribar a una certa edat per adonar-se’n. Som en aquesta estranya confluència, plaça apòcrifa que presideix el Teatre Arnau. A l’altra vorera, es veu la plaça de Raquel Meller, coneguda antuvi com El Peñón, perquè era el punt on quedava tothom quan quedava al Paral·lel. Aquí neix el carrer de l’Abat Safont, que recorda a qui va ser l’últim superior del monestir de Sant Pau del Camp. Desamortitzat el 1835, es va convertir en una escola, i després en una caserna. Però, a principis del segle XX, aquest xamfrà va agafar el mateix ambient prostibulari que el d’altres carrers veïns, com Sant Ramon o Robador. Per proximitat, es va convertir en part del futur Barri Xino.

Durant la Primera Guerra Mundial, a la cantonada del carrer de les Tàpies amb Abat Safont va obrir La Gran Martinica, un famós local d’oci situat en un magatzem d’una sola planta. Era el que s’anomenava un cafè de cambreres, un tipus d’establiment molt de moda en aquells anys, que funcionava com una societat recreativa, només per a socis. Malgrat que, en realitat, era una barreja de bar i sala de ball, amb noies contractades, les famoses tanguistes, que ballaven i alternaven amb els clients, i a vegades s’hi allitaven. A La Gran Martinica van arribar a treballar-hi 60 tanguistes i 140 cambreres.

20 cèntims, un tiquet, un ball

A la dècada del 1930, els cafès de cambreres estaven desfasats. Llavors es portaven els balls-mussetes o balls-taxi, on treballaven les populars taxi-girls. Eren com les tanguistes, però més modernes: el client pagava 20 cèntims per un tiquet, que equivalia a un ball. Així doncs, el local va canviar de nom, i es va dir El Tropezón. L’any 1931, surt al Papitu, en una vinyeta, on un matrimoni obrer dubta entre anar al teatre o al cinema, que és més barat. I ell diu: “Per això, anem al Tropezón”. La propaganda de la sala era: “Més barat que el cine. El millor conjunt de nenes guapes. Música contínua”. Aquell establiment va ser un dels més moguts que va tenir el Xino. S’hi van produir atemptats amb bomba, tancaments per contractar menors d’edat, baralles i atracaments. El 1935 la revista Mundo Gráfico va dedicar un reportatge a una banda de joves atracadors, Los Invisibles, que s’havien canviat el nom i es feien dir El Tropezón, perquè sempre estaven ficats en aquell local.

El ball-taxi va desaparèixer amb la Guerra Civil. El local on estava situat va ser enrunat i s’hi van instal·lar les Atracciones Caspolino. Temps després, aquest modest parc d’atraccions va compartir espai amb la seu de la Cruzada de Prevención en Ruta, una organització automobilística que donava cursets de seguretat a la carretera. El 1973, finalment, les Caspolino van tancar. I en el seu lloc s’hi va fer un aparcament i els actuals jardins de Sant Pau del Camp, que, com si fossin una reminiscència del passat canalla, aviat es van convertir en refugi de captaires. Sense ser-ne conscient, tot això em ve al cap quan m’aturo aquí.

Més continguts de

El + vist

El + comentat