La vida de les paraules (cantades)

Des del seu exili americà, el poeta Luis Cernuda va escriure una pàgina memorable sobre les biblioteques, lamentant-se de la pols que s’amuntega a sobre dels llibres oblidats en els seus laberints interminables. Llibres que van ser vida, esforç per trobar la paraula justa, anys de feina i nits d’insomni, però que el temps ha deixat sense lectors, convertint injustament tot això en fòssils, testimonis ja muts, de mons que van ser habitats amb alegria i esperança, amb angoixes i temors. Es planyia, amb això, del destí que acaba estenent-se, com una mena de mort, sobre tants llibres escrits, sorgits en el seu moment de les entranyes d’una vida que malda per convertir-se en paraula i que, al capdavall, tanmateix, massa sovint, acaba nodrint, només, els immensos deserts de l’oblit.

Cernuda suggeria que la lectura no fos, com ho és per a tants freqüentadors de llibres, “llegir per morir”. “Perquè un llibre -va escriure- ha de ser cosa viva, i la seva lectura revelació meravellada després de la qual qui ha llegit ja no és el mateix, o ho és més de com abans ho era”. No he trobat enlloc una descripció millor dels llibres que val la pena llegir o de l’immens valor de la literatura.

Pensava en la tempesta de recels que ha provocat el Nobel de literatura a Bob Dylan. Pensava que la poesia és, sempre, la recerca de la paraula justa, la capacitat de bastir mons, amb paraules, allà on els altres només tenim la vida. Pensava en tots els que hem trobat, en els seus poemes cantats, les lletres que han posat mots a les nostres vides, quan les paraules ens han mancat o quan hi hem reconegut les paraules que nosaltres no hem sabut trobar. Pensava en els que hem llegit Dylan com llegim Szymborska, o Whitman, o Brodsky, o Maria Mercè Marçal.

Pensava en els orígens orals de la poesia i del que avui anomenem literatura, però que, aleshores, era només cant. I pensava en la força meravellosa de l’oralitat, que travessa la nostra història cultural. I pensava, també, en aquell moment fundacional del trànsit de la paraula dita a la paraula escrita en què, com va expressar Eric Havelock, “la musa va aprendre a escriure”. Pensava en els trobadors, i pensava, també, en el poeta Alcmà d’Esparta, un dels poetes més antics de Grècia, que va compondre sobretot poesia coral per a noies, que ara podem llegir en llibre gràcies a la prodigiosa feina de Pere Bescós. Pensava en els poemes que han anat passant de boca en boca, alguns durant segles, i que han trobat nova vida cada cop que eren recitats de nou, escoltats per noves orelles, que s’hi reconeixen en les paraules d’un altre.

Pensava, també, en l’estranya emoció que produeix descobrir que una poeta extraordinàriament subtil, com Blanca Llum Vidal, celebri el Nobel a Dylan, amb el recordatori, sense comentaris, d’un sol vers seu: “ But to live outside the law, you must be honest ”. I pensava, amb la mateixa emoció, en el fet que un musicòleg tan lúcid com Lluís Nacenta ho celebri, a la seva manera, dient, només, “El gran mestre de la paraula cantada”.

Pensava en la caràtula del mític disc dels Beatles Sergeant Pepper’s Lonely Hearts Club Band, al qual José Luis Pardo va dedicar un dels llibres de filosofia més brillants que s’han publicat en les darreres dècades ( Esto no es música ), i que arrenglerava, fa més de mig segle, en una imatge que parla com poques de la nostra època, Bob Dylan al costat de Poe, Shaw o Wilde, i de Marx, Jung, Dylan Thomas o Marlene Dietrich, Mae West, Sonny Liston, Stan Laurel i Oliver Hardy. Icones de la cultura popular, en bona part menystingudes pels guardians de l’alta cultura i els capellans de la puresa elitista. 

Més continguts de