Miquel de Palol escrivia sobre la Girona de la seva infància comparant-la amb una monja de clausura. Una dona pietosa que resistia a les batalles i a la bellesa que li venien de fora i se centrava només en la seva íntima i laboriosa vocació. Una dona “menuda, apretada pel cilici de les muralles i fortins i baluards que, com a plaça forta i com a penitència de la seva història de setges i revoltes, li havien imposat segles enrere”.
Avui Girona ja no és una monja de clausura. En tot cas s’assembla més a una altra mena de dona, devota dels seus encants, dels petits i dels grossos. Una que somriu modestament quan li troben una retirada amb altres ciutats de reputada bellesa. Una que pot saber-se estimada per haver tingut tants admiradors que li han escrit ratlles d’amor (o de desamor, tant se val). Una dona que s’enorgulleix d’haver-se eixamplat enllà dels seus primers dominis. Malgrat això, malgrat la relativa nova amplada, no ha deixat de ser una dona petita i bonica, de la mena de dona que se sap treure partit i que camufla amb gràcia els seus defectes.
Alguns li han dit que té un caràcter un punt tancat, ella diu que és perquè no li fa falta res més per ser completa. Potser li ve d’aquell remot passat levític o bé no pot deixar d’encomanar-se a la pedra i la muralla. Potser té un deix del recel que tenen els pobles, potser només és un altre dels seus encants, la timidesa.
Però mireu-la: veureu un rostre acolorit fet de cases desgavellades al cim d’un riu que llueix només sota seu. Hi ha un mostrari de ponts que el creuen i dos monuments que senyoregen l’estampa. Segur que teniu ganes de saber-ne més i passejar-hi, cosa que també els passa als gironins que s’estimen així la seva ciutat, com si no en sabessin res, com si se n’enamoressin cada cop per primera vegada.
