Barcelona.El concepte tradicional de filosofia ha quedat pràcticament extingit durant la segona meitat del segle XX. Ja gairebé no hi ha filòsofs amb un sistema metafísic que es pugui entendre com un tot, i els que queden no són especialment reconeguts des d'un punt de vista acadèmic. Avui no trobarem cap Montaigne que es tanqui en un castell a escriure. I són pocs els que s'atreveixen a llançar una nova forma de pensament amb una obra de gruix. Però encara comptem amb alguns encenalls que es produeixen enmig de la desintegració -o, com diria Zygmunt Bauman, de la modernitat líquida.

Giorgio Agamben

L'enunciació dels grans perills dels estats d'excepció

Giorgio Agamben (Roma, 1942) ha traslladat al camp filosòfic conceptes polítics com el de l'estat d'excepció, segons el qual les societats en crisi acaben atorgant un poder desmesurat a les institucions governamentals, que després d'un moment inicial de tempteig dubtós es dediquen a retallar les llibertats individuals d'una manera progressiva, sistemàtica i perillosa. El llibre fonamental per conèixer el pensament filosofic-polític de Giorgio Agamben és Homo sacer. El poder soberano y la nuda vida (Pre-textos, 1998), on es fa palesa la influència de pensadors com Hannah Arendt, Guy Debord, Aby Warburg, Carl Schmitt o Jacques Derrida.

Rafael Argullol

El recorregut del viatge i el pensament mòbil

Autor d'una trentena de títols, Rafael Argullol (Barcelona, 1949) defensa l'escriptura transversal -en la qual busca l'equilibri entre idees i imatges i la dissolució genèrica- i aposta per una obra en què el viatge és fonamental.

Visión desde el fondo del mar (Acantilado, 2010), la seva última referència, és una síntesi del seu pensament mòbil, difícil d'atrapar, que es contraposa amb una visió estàtica de la literatura, que segons Argullol pren com a model inicial les tragèdies gregues.

Zygmunt Bauman

Les noves societats de la modernitat líquida

El canvi constant i la incertesa són els eixos principals de la modernitat líquida de la qual parla el polonès Bauman (Poznan, 1925), un dels intel·lectuals europeus més significatius de la segona meitat del segle XX, encara en actiu gràcies a obres com Mundo consumo (Paidós, 2010). Per Bauman, el sistema capitalista actual tendeix cap a la desinstitucionalització i ha aconseguit endeutar una gran part de la societat.

André Comte-Sponville

Els camins d'una nova espiritualitat sense Déu

Fins ara l'ateisme havia negat l'existència del Totpoderós girant els ulls cap a la terra. Però Comte-Sponville (París, 1952) creu que en un món com el nostre seria intel·ligent que un cop superada la idea de Déu conservéssim part de l'espiritualitat cristiana. Així neix L'ànima de l'ateisme (Paidós, 2007). No és estrany que Luc Ferry digués que els seus llibres tenen un alè budista. Ell ha insistit a definir-se com un "ateu fidel". Però, a qui destina aquesta fidelitat? Doncs -com un bon humanista que és- a la comunitat, al grup d'individus amb qui comparteix el pa de cada dia: els valors fonamentals, l'ètica i la moral, i moltes altres convencions socials. Coneixedor de l'obra de Montaigne, s'ha prodigat en l'art del diàleg públic, seguint la crida dels Assajos .

Paul Krugman

Els efectes polítics de les economies arreu del món

Krugman (Nova York, 1953), Nobel d'economia, és autor d'un grapat de llibres, però el més influent de la seva obra és una columna a The New York Times que escriu des del 1999. La va utilitzar com a arma contra l'economia de l'era Bush. Ha cartografiat l'evolució econòmica d'arreu del món, ha diagnosticat les causes i conseqüències de les crisis que han sacsejat el planeta, i les seves teories sobre el nou comerç han estat fundacionals. Ningú no ha captat com ell les dimensions polítiques de l'economia.

Hans Küng

Les raons del cristianisme en el segle XXI

Què vol dir ser cristià? La resposta d'aquesta pregunta no és gaire fàcil. Però el sacerdot catòlic suís Küng (Sursee, 1928) mira de desenvolupar-la en un dels seus llibres més controvertits, Ser cristiano , on posa en dubte els dictàmens de l'Església i defensa la llei de Déu com a norma suprema. Les seves idees han topat amb els interessos del Vaticà en més d'una ocasió. Sobretot després de qüestionar la infal·libilitat del Papa, com va fer el 1972 a Infalible? Un interrogant .

Gilles Lipovetsky

Els excessos narcisistes de la hipermodernitat

Gilles Lipovetsky (París, 1944) es va estrenar el 1983 amb La era del vacío -assaig reeditat per Anagrama l'any 2003-, on parlava de la individualització excessiva de la societat postmoderna, i va continuar amb obres tan controvertides com El imperio de lo efímero (1987), La felicidad paradójica (2006) i La sociedad de la decepción (2006). El neoindividualisme narcisista, els excessos del consum, la insatisfacció crònica i el pas de l'era del sagrat al luxe de les marques són algunes de les característiques del món hipermodern on, segons el filòsof francès, seguim instal·lats.

José Antonio Marina

El cervell humà i les organitzacions polítiques

La teoria de la intel·ligència és una de les sistematitzacions més importants de l'obra de Marina (Toledo, 1939), deixeble de Husserl i de la fenomenologia. Ens diu que la més gran comesa de l'home és arribar a crear una intel·ligència col·lectiva, és a dir, una ètica que estableixi un codi de conducta comú per a tota la humanitat -en parla extensament a Teoría de la inteligencia creadora (Anagrama, 1993). Però, qui ha d'assumir aquest propòsit? Marina contesta que ho han de fer els òrgans de govern i altres estructures de poder públic, que funcionen, diu, igual que un cervell humà.

Michel Onfray

L'opció hedonista: un model de vida entusiasta

És un dels pensadors més prolífics i seguits de l'actualitat. La sèrie Contrahistòria de la filosofia -editada en català per Edicions de 1984- i els monogràfics dedicats, entre altres, a Sigmund Freud, Friedrich Nietzsche, Immanuel Kant i Pierre Bourdieu tenen com a punt de partida el posicionament hedonista de Michel Onfray (Argentan, 1959). El filòsof francès reclama una visió positiva de l'existència i convoca les pulsions més entusiastes: els plaers són la base del nostre pas pel món. Onfray els considera positivament, sempre que no tinguin com a efecte un malestar de dimensions superiors al plaer convocat.

Peter Sloterdijk

Les virtuts dels espais de coexistència

Peter Sloterdijk (Karlsruhe, 1947) prefereix ser considerat com un pensador "hiperbòlic" en comptes d'un filòsof polèmic. La trilogia de llibres fonamental per accedir a les seves idees és Esferas -editada en castellà per Siruela-, en què Sloterdijk defensa la importància dels espais de coexistència, que ajuden a configurar la identitat humana amb més precisió que dualismes clàssics com cultura i natura, cos i ànima o subjecte i objecte. Sloterdijk aposta per la interacció entre uns i altres elements en espais on aquests poden confondre's.

Eugenio Trías

La clariana de la raó i el bosc de les ombres

Trías (Barcelona, 1942) ha enfrontat el racionalisme kantià als misteris de les forces de l'inexplicable -la bogeria, els atemptats del sinistre, o els mites incerts. Segons Trías, l'home se situa entre aquests dos mons -el de la raó i el de les ombres-, viu als confins de les certeses, allà on comencen les grans passions que alteren l'ordre i la calma de l'ànima -agafeu, per exemple, Lo bello y lo siniestro (1987). A la línia que separa els dos territoris, Trías col·loca el seu "ésser del límit", un concepte que treu de Wittgenstein i que ocupa tota la seva carrera de pensador.

Slavoj Zizek

La construcció de la identitat i els terrenys del subconscient

Fa anys que el nom de Zizek (Ljubljana, 1949) ha escapat dels entorns estrictament acadèmics. La multireferencialitat que convoca a llibres com El acoso de las fantasías (Siglo XXI, 2010) i Violència (Empúries, 2009) ha apropat el seu ideari a públics força eclèctics: la construcció, fràgil, incerta i tot sovint inconscient, de la identitat és l'eix principal del qual parteix el gruix essencial de l'obra de Zizek. Entre els autors de referència de l'eslovè hi tenim Lacan, un dels principals renovadors de la psicoanàlisi durant la segona meitat del segle XX.