Els últims cinc llibres de Les metamorfosis ovidianes contenen una pila de narracions emblemàtiques. El rei Midas obté el do de transformar-ho tot en or, però la bona nova esdevé ràpidament una maledicció: "Ric i miserable, vol fugir de la seva opulència i odia allò que adés desitjava". La guerra de Troia ocupa un espai significatiu: els grecs lamenten la mort d'Aquil·les, que un cop incinerat "no omple del tot la petitesa d'una urna". Enees fuig de Troia acompanyat del pare i el fill, i quan arriba a Delos el rei Ani ho aprofita per explicar-li l'estranya transformació de les seves filles en colomes. L'arribada a Sicília motiva la narració de la història d'Escil·la i Caribdis. La nimfa Galatea perd el seu estimat Acis, que és liquidat per Polifem, el monstre d'un sol ull: "Perquè em cremo, i el meu foc contrariat bull amb més fúria i em sembla que porto l'Etna passat amb tota la seva violència al meu pit; i tu no et commous, Galatea!", brama el ciclop.

A l'últim dels llibres, poc després que Roma hagi estat fundada, Pitàgores i el seu vegetarianisme són recordats: "Ai! Quin crim és, engolir entranyes dins les entranyes, i engreixar el cos àvid amb un altre cos, i viure de la mort d'un altre ésser vivent!"