En algun lloc va sentenciar Gabriel Ferrater, em sembla recordar que apel·lant a l'autoritat de Bertolt Brecht, que havia descobert que, en poesia, es podia dir tot. I això feia sentit amb tota certesa amb la seva concepció poètica, amb el que ell va practicar. En un altre extrem del multivers de poètiques que conformen aquest noble mester hi trobem la d'Antoni Clapés (Sabadell, 1948), que sembla dir el contrari, que en poesia no es pot dir res, o, més exactament, tan sols es pot copiar, és a dir, fixar mediúmnicament, si hom té el poder per percebre'l, el poema ja escrit per l'airecel (símbol -i objecte alhora- encunyat pel poeta), un dels mots més poètics del tresor lèxic català (el seu possible sinònim, horitzó , n'és tan sols un pàl·lid reflex).

Ho trobem formulat a Lena a Gorramendi , un poema d'aquest recull: "L'airecel escampa silencis i escriu el poema / que un dia tu copiaràs en el teu quadern". I no és tant que amb "poesia no es pugui dir res", sinó que, justament, es pot arribar a dir el no-res (i, doncs, el tot). Perquè la poesia pot ser la lenta i esforçada sublimació del combat amb l'inefable. Ho diu molt millor Víctor Sunyol en l'epíleg, acostant-se poèticament a aquesta poesia, un mètode més diàfan i llisquent que no pas el crític: "On el poeta és un contemplador en acció. On contemplar és un fer, un ser". O també, lligant ontològicament amb "l'airecel (que) escriu el poema": "Quan el mot és el món mirat que per ell es mira, que per ell és, s'és".

Experiència translingüística

L'aventura poètica clapesiana és una de les més sòlides que avui pot constatar-se en la nostra literatura, tant pels seus resultats com pel pensament que la sustenta. Clapés advoca per eliminar l'esclavatge de la representació i per viure una experiència translingüística. I encara no hem parlat de dos termes que apareixen vint-i-tres vegades en el llibre: llum i silenci , símbols fecunds programàtics del que elabora amb cura d'alquimista i dèria d'il·luminat el poeta Antoni Clapés.